Dins d’una capsa de fusta vermella s’hi guarden els records d’una aventura extraordinària amb protagonisme bagenc. En un dels laterals encara s’hi llegeix, mig esborrat pels anys: «Expedición Himalaya Española 1976». A l’interior no només s’hi conserven cordes, piolets o grampons, també s’hi guarden les vivències d’una expedició que va portar un grup d’alpinistes vinculats al Centre Excursionista de la Comarca del Bages fins al Makalu, a l’Himàlaia, una muntanya de 8.463 metres. Fa cinquanta anys que aquella aventura va situar l’expedició bagenca a l’altitud més alta assolida fins aleshores a tot l’Estat espanyol.

«Aventures com aquesta en vius poques a la vida», destaca Ton Bahí, un dels tretze alpinistes participants en aquella expedició, mentre obre la capsa i en va traient objectes que expliquen la història millor que qualsevol fotografia. Cordes, grampons, piolets i sacs van apareixent de dins de la capsa que en el seu moment servia per guardar les provisions. «Els mitjans amb què anàvem no tenen res a veure amb els actuals», explica Ramon Major, un altre dels alpinistes, per realçar una expedició que va passar desapercebuda al no sortir d’una gran capital, però que va aconseguir pujar el llistó amb el cim més alt conquerit per una expedició catalana abans de l’Everest, el 1985.

Ton Bahí, Ramon Major, Joan Frontera, Toni Llasera i Josep Lleonart en un retrobament 50 anys després - Oscar Bayona

L’Himàlaia com un altre planeta

Abans de plantejar-se l’ascensió al Makalu, l’entitat excursionista ja acumulava una llarga tradició excursionista i d’escalada a Montserrat i al Pirineu que va posar les bases per afrontar l’aventura a l’Himàlaia. Prèviament, havien participat en altres expedicions com la del 1969, quan van coronar l’Illimani, a Bolívia, de 6.438 metres, o la del 1973, quan van arribar al Tirich Mir, al Pakistan, de 7.708 metres. A partir d’aquí, va començar a prendre forma la idea d’intentar assolir el Makalu, la cinquena muntanya més alta del món. «Vam reunir uns tretze expedicionaris disposats a fer el cim», diu Bahí, que recorda que el catalitzador d’aquell grup, fonamentat en l’amistat, era Josep Mª Montfort, que va liderar l’expedició i que moriria només uns anys després a causa d’una allau. «Ell va ser el que ens va unir a tots per una fita excepcional», recorda.

En aquell moment, anar a l’Himàlaia era gairebé com viatjar a un altre planeta. No hi havia tantes entitats excursionistes amb la capacitat i els recursos per afrontar una expedició d’aquestes característiques. La primera ascensió al Makalu havia tingut lloc l’any 1955 i, des d’aleshores, hi havia hagut altres intents, alguns fallits, que feien que el repte fos tant engrescador com difícil d’assolir. «No havíem fet mai cap 8.000 i era una fita complexa per l‘altitud i l’exigència tècnica », subratlla Bahí.

Durant dos mesos els alpinistes van treballar en equip per coronar el Makalu el 24 de maig del 1976 - Arxiu particular

La preparació tampoc no va ser senzilla i va requerir gairebé dos anys de feina. «Avui dia és més fàcil i tens més eines per organitzar una expedició, però abans t’havies de buscar molt més la vida», recorda Toni Llasera, un altre dels integrants. Calia obtenir els permisos per pujar a la muntanya i trobar el finançament necessari. «Vam haver de buscar els recursos de sota les pedres, i també hi vam posar diners de la nostra butxaca», apunta Joan Frontera, membre de l’equip d’expedicionaris, que recorda que el fet de ser una expedició que sortia de comarques, i no d’una gran capital, va impedir trobar patrocinadors.

Finalment, l’expedició al Makalu va arrencar el 21 de febrer de 1976 des de Manresa, des d’on van sortir amb un camió llogat, un Pegaso de deu tones, amb el qual van emprendre un viatge de catorze fins al Nepal carregats amb prop de 6.000 quilos entre caixes, sacs i provisions. «Fèiem uns mil quilòmetres diaris, pràcticament sense parar, rellevant-nos al volant», recorden.

Una vegada arribats al Nepal, tot el material que transportaven va requerir més de 200 portejadors per traginar-lo fins al camp base. «Cadascun carregava uns trenta quilos. Eren homes molt forts», diu un altre dels integrants, Josep Lleonart, que encara recorda la llarga filera humana que avançava lentament pels camins de muntanya.

Les congestes de neu de camí al cim - Arxiu particular

L’impacte de la muntanya

Durant aquell trajecte també van viure un dels moments més impactants de l’expedició: la primera visió del Makalu. L’havien contemplat moltes vegades en fotografies, però res no els havia preparat per a la realitat. «Ens va provocar un atac d’humilitat. Entre l’alçada i la immensitat de tot plegat vam quedar aclaparats», recorda Bahí.

El 4 d’abril van arribar al camp base, situat a uns 4.800 metres d’altitud. Bahí explica que des d’aquell moment fins a l’assalt final al cim van passar pràcticament dos mesos pujant i baixant per la muntanya, muntant campaments i instal·lant cordes fixes. «Havíem d’aclimatar-nos i anar buscant el camí», explica.

La dificultat principal era l’altitud. «A partir dels 6.000 metres el cos no descansa. Has d’anar baixant per aclimatar-te i aprendre a sobreviure», afirma Llasera. Però no només hi havia el repte de l’altitud extrema. També hi havia la meteorologia, sovint imprevisible. Molts dies hi queia un pam de neu i les banderoles que havien col·locat per marcar el camí quedaven completament colgades. A això s’hi afegia la dificultat tècnica de la ruta. Van ascendir per l’aresta sud-est. «A la part inferior hi havia una glacera molt esquerdada; després venia una congesta on havies d’anar amb molt de compte de no caure dins d’una esquerda, i més amunt hi havia uns cinc-cents metres de paret pràcticament vertical», recorda Bahí.

Els expedicionaris duien 6.000 quilos de material - Arxiu particular

Finalment, després de setmanes de treball col·lectiu, un dels expedicionaris, Jordi Camprubí, l’alpinista manresà que uns anys després formaria part de la primera expedició catalana a l’Everest, va aconseguir coronar el cim el 24 de maig del 1976. Ho va fer en un atac conjunt amb una expedició txeca, amb la qual havien unit forces al sisè campament. Bahí remarca que aquell èxit va ser possible gràcies a la feina de tot l’equip. «Vam anar treballant fins que al final van pujar els més forts», explica. Tot i que només un dels seus va trepitjar el punt més alt de la muntanya, senten aquella fita com una victòria compartida. «La nostra filosofia sempre va ser el treball col·laboratiu, i això és el que ens va permetre coronar el Makalu», considera Lleonart, que destaca que, més que cap altre expedició, en la seva existia un gran sentiment d’equip. «Abans que res érem una colla d’amics, no hi havia competitivitat entre nosaltres i això ens va ajudar a arribar al cim», apunta Llasera.

Van poder tornar a casa sans i estalvis, però l’expedició també va quedar marcada per una tragèdia. Durant el descens va desaparèixer un dels alpinistes txecs que havia participat en l’atac al cim. «Abans es deia que de cada deu expedicionaris en moria un. Ara la proporció és molt menor, però tot i així cada any hi queda gent a la muntanya», destaca Frontera. En aquest sentit, reconeixen que en algun moment han sentit temor davant la fragilitat humana en un entorn com l’Himàlaia. Però també asseguren que, mentre puges, hi ha alguna cosa difícil d’explicar que et fa sentir viu i que enganxa.

L’expedició a l’Everest - Arxiu Expedició Caixa de Barcelona

Un primer pas abans d’arribar a l’Everest

El Makalu va marcar un precedent per a altres expedicions catalanes, entre les quals destaca la primera que va aconseguir coronar l’Everest. Hi va haver dos intents previs, els anys 1982 i 1983, que no van culminar amb èxit. Finalment, el 1985, una expedició catalana va assolir el sostre del món amb un equip en què també hi havia alguns dels alpinistes que havien participat en l’aventura del Makalu, com Jordi Camprubí. Després d’aquella fita històrica a l’Everest, en van arribar moltes altres. Entre elles, destaca l’expedició bagenca al sostre del món de l’any 2000, finançada per Caixa Manresa. En aquell moment, tres expedicions catalanes ja havien aconseguit trepitjar el sostre del planeta, però era la primera que sortia des del Bages. Aquella expedició es va convertir en una nova pàgina destacada de l’alpinisme bagenc i també va comptar amb la participació de Camprubí, així com d’altres membres de l’expedició al Makalu, com Ton Bahí i Toni Llasera. Amb el pas del temps, l’Everest s’ha convertit en una de les grans fites de l’alpinisme català. Tot i això, molts dels protagonistes d’aquella època coincideixen a destacar la importància que va tenir l’expedició al Makalu. Més enllà de l’èxit esportiu, va servir per demostrar que una expedició modesta, amb poc finançament, havia pogut arribar a una de les muntanyes més altes gràcies a l’esforç col·lectiu.

Les condicions extremes per fer cim cinquanta anys enrere

L’ascensió al Makalu per part dels expedicionaris del Centre Excursionista de la Comarca del Bages va tenir un doble mèrit. D’una banda, haver coronat el cim i, de l’altra, haver-ho aconseguit amb uns recursos i una infraestructura molt diferents dels actuals, començant per aspectes tan bàsics com les comunicacions. En aquell moment, no existien ni els telèfons mòbils ni, evidentment, aplicacions com WhatsApp. Per tant, l’única manera de mantenir el contacte amb els familiars durant els dies que va durar l’expedició era a través de cartes.

«El que teníem era un mail runner que feia d’enllaç per fer arribar la correspondència i que trigava una setmana a anar del camp base fins al camp d’aviació on hi havia la bústia», recorda Ton Bahí, un dels expedicionaris. De fet, des del camp base, van enviar una gran quantitat de postals a totes aquelles persones que havien aportat el seu gra de sorra.

El grup recorda que el material era més precari i les comunicacions més complicades

De la mateixa forma que les comuniacions eren més precàries, l’equipament tampoc tenia res a veure amb l’actual. «Avui dia pràcticament no hi ha congelacions perquè els guants porten sistemes calefactors i les botes també», explica Bahí, que recorda que alguns dels portejadors feien descalços la marxa d’aproximació fins al camp base, un fet va impressionar a tot l’equip. Les condicions amb què afrontaven l’ascensió també eren més incertes i extremes. «Avui dia les prediccions meteorològiques són molt més precises, però abans havies de prendre decisions d’una manera més intuïtiva, basant-te en l’experiència», explica Toni Llasera.

A més, els expedicionaris assenyalen que actualment, en una expedició d’aquestes característiques, hi ha xerpes professionals que poden haver preparat gran part del recorregut, instal·lant les cordes fixes o muntant els campaments. «Abans ho havies de fer tot tu», asseguren. La popularització de l’alpinisme ha fet que cada vegada més persones es vegin amb cor d’afrontar reptes d’aquest tipus, encara que algunes no tinguin l’experiència necessària.En aquest sentit, recorden que, malgrat l’augment de les mesures de seguretat, la muntanya continua sent un entorn imprevisible.