Rosa Mota: La llegenda discreta

Hi ha esportistes que sembla que hagin d’exposar-se sempre, que tot el món s’ha d’assabentar de tot el que fan. D’altres, en canvi, apareixen per mostrar tota la seva grandesa des de la discreció i acumulen trajectòries difícilment igualables. Portugal és un país de grans fondistes i migfondistes, però segurament cap d’ells no és tan respectat com algú que avui fa 68 anys. La mítica Rosa Mota.

El titular és el de l’única dona que reuneix la triple corona en les maratons, la de campiona olímpica, mundial i europea d’una distància que, fins a principi dels anys vuitanta, només era reservada per als homes. I això que havia començat a fer atletisme per consell mèdic per combatre l’asma i també la ciàtica. Primer es va iniciar en el cros, un tipus de proves molt seguides al seu país, però aviat se li va quedar curta i va anar cap a distàncies molt superiors.

Nascuda a Porto, l’entrenament al voltant del riu Douro [Duero] era important per enfortir la seva salut en un cos petit. El seu entrenador de tota la vida, José Pedrosa, la va adreçar cap a les curses d’asfalt i va ser allà on va trobar els màxims èxits.

El primer, el 1982, en els europeus d’Atenes, en l’estrena internacional de la prova. Només tenia 24 anys i va vèncer amb un temps de 2.36.04, per davant de la italiana Laura Fogli i d’una altra estrella del moment, la noruega Ingrid Kristiansen. L’any següent hi havia Mundial a Hèlsinki, el primer de la història, però no va obtenir el mateix èxit. Va quedar a les portes del podi, amb un quart lloc d’una cursa guanyada per una altra noruega, Grete Weitz.

Als Jocs de Los Angeles esperava convertir-se en la primera campiona olímpica i, tot i guanyar la medalla de bronze, la qual cosa era un premi preuat, no va poder accedir a un reconeixement que va haver de cedir davant de l’estatunidenca Joan Benoit, una corredora que havia guanyat la marató de Boston però que en els anys posteriors, no s’acostaria al palmarès de la portuguesa.

Perquè a partir d’aquí van arribar els seus millors moments. No va deixar escapar el títol europeu del 1986 a Stuttgart, ni el Mundial l’any següent, a Roma. Li faltaven els Jocs per tancar el triplet i el seu moment va arribar a Seül’88. Allà es va imposar amb un temps de 2.25.40 a l’australiana Lisa Martin i a l’alemanya oriental Katrin Dörre i es va convertir en mite, a part de ser la primera dona portugesa de guanyar un or olímpic i de rellevar el seu compatriota Carlos Lopes en el tron de la marató. Ara ostentava els tres ceptres, tots a l’hora.

Rosa Mota, que dona noms a nombrosos complexos esportius de Portugal, es va retirar el 1992 de l’alta competició, després de retirar-se de la marató de Londres, però no de l’atletisme. A mesura que s’ha anat fent gran, ha anat batent tots els rècords de les categories màster. Afirma que havia deixat les curses, però que hi va tornar perquè «em dona molt plaer» fer-ho i «socialitzar, fer amics amb l’atletisme».