L'Igualada Rigat, un miracle a l'altura del Leicester: «Encara ens costa creure el que hem fet»

Fa tot just una setmana, l'Igualada Rigat HC va aconseguir una d'aquelles gestes que queden per al record en proclamar-se campió de l'OK Lliga després de superar el Barça a les semifinals i el Liceo a la final, remuntant un 0-2 advers en l'eliminatòria després de caure per 8-2 en els dos primers partits.

Una gesta que, per a qui no segueixi l'hoquei patins, es pot comparar perfectament amb la que va protagonitzar el Leicester de Ranieri el 2016, superant tots els grans d'Anglaterra i trencant tots els pronòstics possibles. Una comparació que també comparteixen dins del vestidor igualadí. «Hi ha moltes similituds, sobretot perquè som un equip amb un pressupost molt reduït que competeix de tu a tu amb els grans», explica un dels capitans, Jaume-Arnau Marquès, que va visitar la redacció d'Sport, del grup editorial de Regió7, juntament amb el president del club, Manel Burón.

El títol té, a més, un valor molt especial, més enllà de sorprendre tothom aconseguint un èxit impensable a l'inici de temporada. «Després de 29 anys i venint d'on veníem, pocs podien imaginar el que ha passat, i encara menys de la manera tan èpica com s'ha aconseguit», assegura el president, que se sent especialment orgullós del pes que té el planter en el primer equip.

L'Igualada fa anys que aposta per un model de formació que l'ha convertit en un dels grans referents de Catalunya i d'Espanya, amb resultats evidents també al primer equip. «Fa dotze anys, quan Marc Muntané va arribar com a coordinador, va implantar una sèrie de canvis que molts consideraven una bogeria, però el temps li ha acabat donant la raó. No només ha aconseguit que molts jugadors arribessin al primer equip, sinó també que el filial fos campió de l'OK Plata, de la Copa i de moltes més competicions de base que durant l'època daurada del club als anys noranta», explica Burón.

Per entendre aquest èxit cal fixar-se en la figura de Marc Muntané, peça angular del projecte. «L'exigència que ha imposat des del primer dia ha estat el far que ha guiat tots els que han anat arribant al primer equip», assegura Marquès. El president el defineix amb poques paraules: «Esforç, treball, sacrifici i tenacitat. Tot això no és negociable. Si no ho dones tot, no serveixes». Unes bases inqüestionables que els han acabat portant fins al cim.

Superant tots els obstacles

El camí fins al títol ha estat llarg i ple de dificultats. Ja durant l'estiu, diverses baixes inesperades van obligar el club a moure's ràpidament al mercat. «La baixa d'en Guillem Torrents ens va afectar una mica, però la vam assumir com un repte més. Quan va començar la Lliga vam demostrar que érem la família unida que sempre hem estat, amb una ambició total», explica Jaume.

L'equip va superar aquest primer obstacle amb un inici de temporada excel·lent, demostrant que podia competir contra qualsevol rival. Però a mitja temporada van començar a confirmar-se més baixes de cara al curs següent, coincidint amb l'eliminació a la Champions. «És un aspecte que aquest any hem de millorar. Crec que jugar entre setmana, sumat al fet que no som professionals al cent per cent, ens condiciona una mica.» Tant la directiva com el club tenen clar que aquest és un dels punts en què volen créixer.

«La Champions era més una il·lusió que no pas un objectiu. N'hem après molt i l'any vinent volem que l'objectiu sigui arribar a la Final 8 europea», apunta el president.

I és que aquest Igualada semblava respondre millor com més complicada era la situació. Ho va demostrar contra el Barça i també davant del Liceo.

«Ens va costar l'inici del play-off perquè ens vèiem amb la responsabilitat de ser favorits. Però contra el Barça vam saber tenir l'ambició necessària. Ens vam centrar a competir sempre al cent per cent i esperar un mal dia del rival per sorprendre'l. Al final els en vam donar tres», explica el porter.

Una filosofia que van portar a l'extrem davant un Liceo que els havia passat per sobre en els dos primers partits (8-2 i 8-2). «L'equip va treballar molt bé psicològicament i estàvem convençuts que era possible. Pensàvem a allargar la temporada un partit més i sabíem que a casa érem molt forts. Ho vam aconseguir i, quan vam tornar a la Corunya, tota la pressió era seva», recorda Jaume-Arnau Marquès, protagonista també als penals decisius del cinquè partit. «Vam afrontar tot el que venia amb tanta confiança que ens vam arribar a sentir superiors al rival.»

Un projecte sòlid

El títol de Lliga és només la punta de l'iceberg d'un Igualada que, més enllà dels èxits esportius, ha aconseguit una fita encara més important. «Abans de la pandèmia hi havia unes 300 persones a les grades del pavelló. Ara en som més de 1.300. Tota la ciutat s'hi ha bolcat i, més enllà de guanyar o perdre, tenim un equip que enganxa i que ha fet gaudir tothom», explica el president.

No hi ha cap dubte que l'Igualada ha contribuït a dignificar un esport tan històric com l'hoquei patins, amb un pavelló que presenta un gran ambient partit rere partit i que s'ha convertit en un mirall per a altres clubs històrics que travessen moments menys brillants que en dècades passades.

Això també fa que els grans clubs europeus posin els ulls en els seus jugadors. De fet, fa temps que el club conviu amb aquesta realitat, però tenen clar que no alterarà el rumb del projecte. «Aquí hi ha de ser qui realment hi vulgui ser, qui sigui feliç i senti que aquest és el seu lloc. Se n'aniran jugadors, però també n'hi poden tornar alguns que van marxar i que ara veuen —per si algú en algun moment no s'ho creia— que aquest projecte anava de debò», afirma Burón, que no amaga que l'equip tornarà a lluitar pels títols malgrat les dificultats que puguin aparèixer.

L'hoquei patins està d'enhorabona amb el retorn d'un històric que ha fet trontollar els fonaments de l'hoquei actual. I no només pels èxits aconseguits, sinó perquè ha tornat a demostrar —i a fer creure— que la nostra lliga pot recuperar aquell nivell competitiu que un dia la va convertir en la millor del món.