Oyarzabal, l’estrella imprevista del Mundial: «Jo no soc cap líder, només soc un paio d’Eibar que intenta ajudar tothom»

Mikel Oyarzabal és tan discret que no sembla ni esquerrà. Discret en els seus moviments al camp i especialment fora de la gespa l’incombustible capità de la Reial Societat, on va ingressar fa 15 anys, s’ha convertit a cop de gols i assistències en l’estrella imprevista d’Espanya. «Jo no soc cap líder, soc el Mikel, un tio d’Eibar que intenta ajudar tothom quan puc. En aquest equip els joves tenen un protagonisme important i mirem d’ajudar-los en tot el que puguem perquè potser per a això val tenir més experiència», afirma amb aquest to assossegat que delata el seu origen basc. No ha complert encara els trenta, tot i que faci tant temps que està instal·lat en l’imaginari col·lectiu que més d’un li posaria 34 o 35 anys. A Mikel li encanta perdre’s per les pendents pirinenques de Jaca i els prats pròxims a Eibar amb el Martín, el seu fill, i l’Ainhoa, la seva parella, que aquests dies són als Estats Units amb ell.

L’Eurocopa, punt d’inflexió

Entrevistar Oyarzabal és diferent de fer-ho amb qualsevol altre futbolista. Quan parles amb Mikel diuen més els seus silencis que les seves respostes i a més és dièsel. Així que mentre d’altres es deixen anar a partir de la tercera resposta, Mikel ho fa en el millor dels casos passada la cinquena. Per això les tres primeres són de confort, qüestions sense ambició ni tall que proven de generar més comoditat que una altra cosa. Al realista no hi ha distància entre el jugador i la persona. T’escolta aixecant la cella, com quan colla un central a la sortida de la pilota, i després pren un segon per respondre igual que a la gespa abans de tocar la pilota. No és Mikel home de grans titulars, però sí de reflexions reveladores.

Oyarzabal és sobri fins al paroxisme, però les seves reflexions expliquen moltes claus de la fórmula guanyadora d’aquesta selecció. Al bucòlic fortí de la Selva Negra on es va refugiar la selecció a l’Eurocopa, a Donaueschingen, recordo que em va advertir amb un somriure còmplice: «La meva única virtut és elevar l’exigència en els entrenaments, pressionar tant que qui em vulgui guanyar ho ha de posar tot en cada pilota. És la meva manera d’ajudar a millorar l’equip». Dies després un altre Mikel Merino, confirmava assegut a la mateixa cadira que no només era veritat, «és que a més Mikel (per Oyarzabal) guanya sempre totes les proves que fem. Si guanyem l’Eurocopa me n’alegraré especialment per ell perquè ningú ens colla tant. A més ho ha passat malament amb la lesió i ho està disfrutant». Van ser ells, Merino i Oyarzabal, que van acabar donant el títol a Espanya. Una cosa que es podia intuir en el cas del d’Eibar perquè no juga finals, les decideix. Així, ha marcat a cada final que ha jugat: Europeu Sub-21 (2019), Copa del Rei (2021 i 2026), Jocs Olímpics (2021), Lliga de Nacions (2021 i 2025), Eurocopa (2024). «Algun dia deixarà de passar», apunta amb sornegueria el d’Eibar.

Elogis d’Alaba, Henry, Scholes...

Contra Suïssa va tornar a ser el 9 desequilibrant que va trencar el partit. I un dels que més ho va patir, l’exmadridista David Alaba, deixava constància d’això al finalitzar el xoc: «No vam perdre davant Espanya, vam perdre davant Oyarzabal. No és el jugador més ràpid al camp, ni el més fort físicament, però la seva intel·ligència futbolística està en un altre nivell. El seu moviment entre línies i el seu posicionament dins de l’àrea el fan increïblement difícil de defensar. No necessita dominar la pilota per dominar un partit. Els jugadors amb aquest nivell d’intel·ligència solen ser els que marquen la diferència més gran». Una opinió que comparteixen molts companys seus, entre ells Lamine o Pedri, dos futbolistes que han confessat que els agradaria veure’l vestit de blaugrana.

Avui Mikel s’ha convertit en el cigne de la davantera espanyola. 17 gols i set assistències en 17 partits han provocat una cascada d’elogis que el realista escolta com qui sent ploure. L’elegant Thierry Henry li ha deixat una floreta tan didàctica com categòrica: «Mikel fabrica espais on no n’hi ha perquè arriba a la zona correcta en el moment correcte. I això és innat, es té o no es té». Paul Scholes, un altre il·lustre infravalorat com Mikel, és més sarcàstic a l’hora de parlar del donostiarra: «El graciós d’Oyarzabal és que la gent parla d’altres estrelles mentre ell continua produint números que la majoria dels davanters ni somia. És un dels atacants més infravalorats del futbol mundial. Sense drames, sense tatuatges, sense xarxes socials: només gols, assistències i actuacions de primer nivell. M’encanta la seva consistència. No és d’aquells que desapareix setmanes i després marca un hat-trick. Impacta en tots els partits com un martell. Tots parlen de les joves estrelles d’Espanya, però Mikel s’ha convertit silenciosament en el jugador que més temen els rivals. Cada vegada que s’acosta a l’àrea, passa alguna cosa. Si manté aquest nivell en el Mundial, la gent no preguntarà per què està infravalorat, preguntarà per què no el vam apreciar abans».