"Al Marroc, vull escurçar la distància entre l'esport que es juga amb els peus i el que es practica amb el cap"

No es pot parlar del bàsquet manresà dels últims quaranta anys sense fer-ho de Ricard Casas (1962). Amb una llarga experiència a les banquetes de l'ACB, entre elles la del club de la seva ciutat en dues etapes profitoses, també va preparar, entre d'altres, el València, el Menorca, el Valladolid i va ser ajudant de Svetislav Pesic al Barça. Gran estudiós del bàsquet, va uns anys va publicar «Escucha tu baloncesto: el valor del entrenador», un llibre en què expressa tot el seu coneixement sobre el joc.

Des de fa poc més d'una dècada, a més, ha assumit aventures a països d'arreu del món. Va entrenar a Veneçuela, Angola, Egipte, Bahrain i a Aràbia Saudita i aquests dies és a Tunísia. El motiu, la Federació de Bàsquet del Marroc l'ha contractat per reimpulsar el bàsquet a un país que, en els darrers anys, ha quedat parat en l'esport de la cistella. Fidel a la seva vocació, Casas no s'ho ha pensat dues vegades.

Què hi fa, a Tunísia?

Estic amb els entrenadors de la selecció sub-18 preparant el Campionat Àrab de la categoria.

Com va sorgir l’opció d’anar a Marroc?

Hi volen desenvolupar el bàsquet a tots nivells, el que representa una direcció tècnica en general. Jo sempre entreno, però sempre he tingut una certa vocació en desenvolupament. A Manresa vaig portar-hi la coordinació. En alguns moments també he fet. Marroc és un país amb història i cultura de bàsquet, però últimament han estat una mica parats en diferents aspectes. Necessiten direcció tècnica, que abasta la formació, la competició, els entrenadors i seleccions. Algú que implanti una visió del que volen desenvolupar. A mi m’agrada prou, i en un lloc que no és molt lluny, que és important pel tema familiar.

Veient on ha estat, aquest encara és a prop?

Sí, però l’aspecte important és treballar i tenir una feina que em genera una certa motivació. Farem un coneixement durant uns mesos aquest estiu, i llavors veurem quines distàncies hi ha entre el que ells volen i el que vull jo. La idea és a llarg termini, però ara és important que ens relacionem.

La feina comporta que vostè pugui ser el seleccionador?

Podria ser-ho, però ara mateix la selecció està parada. No l’han dinamitzada perquè hi ha hagut una aturada que la nova junta directiva vol tornar a activar. Aquest aspecte es podria donar, o no.

Què ha passat per tal que Marroc no hagi despuntat tant com d’altres països emergents del continent?

Hi ha cultura a recuperar i d’altra que s’ha d’introduir. Per donar una empenta caldria plantejar idees clares sobre aspectes que són del bàsquet, com la seva promoció. Hi ha molta competència amb el futbol. També l’educació i l’aprenentatge dels entrenadors per impulsar el seu interès per entrenar i desenvolupar els protagonistes, que són els jugadors. L’estructura competitiva també s’hauria de moure amb idees rendibles i reals. Hi ha deu regions treballant el bàsquet, però hi ha una gran diferència entre elles. Alguns llocs són competitius, i d’altres, no. També potenciar l’interès perquè els joves s’hi apuntin, la relació entre la federació i les escoles. Tot això s’hauria d’ajustar, entre d’altres situacions. Necessito un temps d’analitzar bé. Tinc una idea clara, però ara he d’ajustar no un programa que porti jo, sinó un model que el país necessiti.

Hi ha prou inversió, en un país en què sembla que tot sigui el futbol, i més ara amb el Mundial i el que organitzaran el 2030?

El futbol és diferencial a tot arreu, no només al Marroc. Hi ha només quatre o cinc països en què el bàsquet sigui el primer esport, com Sèrbia, Lituània o Filipines. Aquí hi ha un aspecte d’inversió i de retorn. Aquestes inversions han d’anar venint perquè el que sí que és el bàsquet és el segon esport de molts països, però la diferència és molt gran. Hem de mirar d’ajudar a que no hi hagi tanta diferència entre l’esport que es juga amb els peus i el que es juga amb el cap [riu].

Quines referències té la gent del Marroc, sobre el bàsquet, de l’europeu o de l’NBA?

La cultura marroquina va més cap a l’europea. A Veneçuela, per exemple, és molt NBA. Aquí estem més a prop d’Europa. Molts jugadors de les seleccions joves són nois o noies que actuen a França. En tenim un parell que juguen a Múrcia i a Madrid. Com aquests casos, n’hi ha d’altres. La mateixa mentalitat de treball és més europea perquè són jugadors binacionals, amb una cultura formativa europea. Pel que fa a entrenadors, no hi ha hagut tanta influència del que s’hagi portat a Marroc, sinó del que ells han vist a fora. Aquí hi va ser Moncho Monsalve [recentment desaparegut] fa temps. Va ser seleccionador i també hi va ser Gustavo Aranzana, que hi va fer un procés de selecció molt curt amb la selecció. Aquests són els espanyols que han vingut i també n’hi ha hagut alguns d’altres països que han generat una certa cultura.

Per tant, quines tecles s’han de tocar?

S’ha de moure la cultura de l’interès de la gent d’aquí. Quan hem estat parlant d’això, quan m’expliquen el que busquet, m’agradaria poder-ho aportar.

Tota la seva feina també comprèn el bàsquet femení?

Sí, soc director tècnic de tot el bàsquet. Contempla seleccions, competició, àrbitres i tots els agents que hi participen. Estem parlant de tot.

Aquesta feina del Marroc s’assembla amb la que ha fet a d’altres països on ha estat?

A Manresa vaig coordinar durant set o vuit anys la Unió Manresana i aquí també hi ha un treball de coordinació d’equips i entrenadors. A Barcelona, vaig fer el mateix amb el treball tècnic del talent, els jugadors joves del Barça. Aquí també hi ha un treball que vull generar de tecnificació. En d’altres llocs, potser com a entrenador de club he pogut orientar, preocupar-me o ajudar més o menys d’altres estaments. I en seleccions, com a Bahrain i Aràbia Saudita, vaig ajudar a obrir processos de treball, sempre de cara als jugadors joves. Experiències de pensament i interès, sempre les he tingudes independentment de si jo era el director tècnic. No m’és difícil activar-me en què suposa complir les necessitats i idees que ajudin al desenvolupament.

Hi ha cap horitzó, per a les seleccions sèniors, de participació en campionats? Perquè ara mateix no juguen ni les classificatòries per als grans campionats.

Les seleccions sub-18 no estan parades. Estem aquí preparant-nos per al Campionat d’Àfrica que es jugarà a Costa d’Ivori. Estic començant a parlar de com reactivar les sèniors. Si busques Marroc a la FIBA, has d’anar molt avall, però si la busques d’aquí a un temps, ja veuràs com serà més amunt.

En els últims anys ha estat a moltíssims països i sempre genera interès, a casa nostra, saber què fa. Ho nota?

Bé, sí, ho agraeixo molt. Soc un manresà que volta. Ja no sé a quants països he estat. A Angola, a Egipte, a Aràbia Saudita i a Bahrain, on vam classificar la selecció per a un preolímpic de manera històrica. La nostra feina l’hem de fer on toca, on creiem que ens volen o on creiem que ens valoren. Dins d’aquesta necessitat, que sigui a prop o lluny no és tant el tema. Tot això m’ha portat a fora. Potser demà em portarà més a prop.

Subscriu-te per seguir llegint