Pogacar regala Barcelona a Del Toro

Les antigues famílies aristocràtiques regalaven dots als fills quan anaven a casar-se en forma de terres i palaus. Als ulls de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, apostat rere les tanques com un aficionat més, Tadej Pogacar va regalar simbòlicament les claus de la ciutat al seu company i gregari mexicà Isaac del Toro, com un avançament de l’agraïment pels serveis que li haurà de prestar durant la resta del Tour, és a dir, durant tota la cursa. Abraçades al creuar la meta de Montjuïc. Només van faltar els petons. Pogacar ja ha començat a fer el que li dona la gana.

Va ser una relíquia en forma de victòria, en una etapa en què el Tour va volar arran de terra entre Tarragona i Barcelona, a gairebé 46 km/h, més ràpid fins i tot que la caravana publicitària, que al llarg del recorregut va repartir milers de regals entre grans i petits a les poblacions tarragonines i barcelonines entregades al pas dels corredors. L’ambient en localitats com Vilanova i Molins de Rei, per citar-ne dues, va posar la pell de gallina.

La mateixa sensació que es va emportar Del Toro, un magnífic mexicà de la Baixa Califòrnia, de 22 anys, que si no fos per la cartera podria ser cap de files a l’equip que li donés la gana. Va plorar i va xisclar, com si li hagués donat un atac d’alegria recompensat per Pogacar que li va entregar les terres de Montjuïc, castell inclòs, i de passada els monuments que ells ni van tenir temps de contemplar, allà en la planícia, on s’aixequen la Casa Milà, el Mercat de Santa Caterina, el Camp Nou o la catedral, presentats com joies per la televisió francesa, tresors a incorporar a l’imperi asteca de Del Toro. Llàstima que sigui gregari, perquè altrament seria un altre més a incorporar-se en la baralla pel Tour.

Èpica i punxades

¡Gran del Tour! ¡Gran Pogacar! ¡Gloria als herois de la ruta! Èpica els que van creuar Catalunya, amb més punxades que de costum, sota un sol més propi del desert que dels paratges mediterranis i aplaudiments per als quals van resistir la fúria d’una més entre aquestes onades de calor que no es donaven tant quan Miguel Induráin, que ha estat present aquests dies per Barcelona, guanyava Tours com ara ho fa Pogacar.

Dia rodó per a Pogacar, feliç i abraçat al seu company americà. A ell no li va d’una victòria, en té tantes que no caben a les cadires d’una sala de cine. Tot li va sortir de perles. Els companys van complir, molt millor a com ho van fer dissabte en la contrarellotge per equips que va inaugurar el Tour, va obtenir la fidelitat absoluta de Del Toro i va permetre que Jonas Vingegaard seguís de líder. ¿Per què? Perquè treu feina en la conducció del pilot a uns companys que vol cuidar i no cansar-los massa, almenys fins a l’etapa de dijous, la que passa pel Tourmalet.

En cas de treure l’extrema fúria hauria sigut diferent. Si Pogacar ataca i obre un mínim buit hauria arrabassat el liderat a Vingegaard, sis segons li treu el danès, amb ell, vigilant, a la segona plaça de la general. Han passat només dues etapes i ja estan a dalt del tot, com sempre, tot i que ara hagin invertit les posicions, però això és molt llarg, massa perquè ningú es fiï del contrari.

Evenepoel en la baralla

Va caminar a prop Remco Evenepoel (tercer de l’etapa) com volent reivindicar-se, però amb la mateixa sensació de sempre. No pot amb Pogacar, ni a Barcelona, ni enlloc més. I com si haguessin passat 20 en comptes de dues etapes, el corredor flamenc ja és el tercer de la general. Juan Ayuso va ser allà, però en el grup que va entrar a tres segons dels quatre il·lustres que van lluitar pel triomf d’etapa: Del Toro, Pogacar, Evenepoel i Vingegaard. El corredor alacantí ja és el cinquè de la taula.

Va vibrar Barcelona amb els ciclistes, amb aquestes rampes pel Club de Tiro que sempre se superaven en la desapareguda Escalada. Va passar el Tour pel Poble Sec, el barri de Joan Manuel Serrat, que no va venir a la meta perquè havia de cuidar els nets, tot i que l’etapa li va servir per recordar la seva joventut, segons va explicar, més enllà de quan encara no havia complert 20 anys i no li bullia la sang. Una altra vegada perquè tots enyoressin Pepe Pérez Francés, en sentit contrari, al seu recorregut històric quan va guanyar l’etapa barcelonina del Tour de 1965.

Aquest dilluns la Grande Boucle s’acomiada de Catalunya, un altre dia històric per a qualsevol poble premiat amb la carrera, més passió si encara és possible i amb Del Toro travessant pobles i comarques portant a sobre les cloïsses conquerides a Barcelona.