Rory Delap, quan el futbol perd la part inicial del seu nom

Al futbol el van batejar d’aquesta manera perquè és un joc que es practica amb una pilota [ball, en anglès] amb els peus [foot, en singular]. Però qui va utilitzar la coherència per posar-li el nom no va pensar que hi hauria jugadors que sublimarien l’art de marcar gols sense utilitzar les extremitats inferiors, que es convertirien gairebé en un genèric quan algú altre fes el mateix. Segur que no pensaven en un personatge que avui celebrarà el seu 50è aniversari. Es tracta de Rory Delap.

Perquè avui en dia, quan algun futbolista intenta penjar una pilota a l’àrea en un servei de banda des d’una zona propera, molts narradors i aficionats pensen en aquest centrecampista nascut al centre del país, que atemoria les defenses i els porters amb les catapultes que representaven els seus braços. Però tot tenia un secret, i era l’inici en la pràctica esportiva de Delap.

Perquè la potència de les seves extremitats superiors venia donada perquè, de jove, havia practicat el llançament de javelina. La tècnica d’aquesta prova atlètica la fa molt adequada per desenvolupar potència en els llançaments de banda en el futbol, ja que en tots dos casos hi ha una cursa prèvia, en aquest darrer esport més o menys llarga depenent de l’espai exterior dels terrenys de joc, una línia on cal aturar-se i una projecció.

La diferència era que aquí calia fer el llançament amb les dues mans, quan en la javelina només es fa amb un. Per això, per adquirir adherència amb una esfèrica sovint molla, i més a la Gran Bretanya, la imatge durant anys de Delap va ser anant a la banda i netejant l’esfèrica amb una tovallola perquè no li rellisqués.

La seva trajectòria va passar per equips de segona categoria com el Carslile United, fins a eterns ascensors com el Southampton o el Sunderland. El 2006, quan ja tenia trenta anys i el seu físic minvava, però, li va tocar la loteria. El va fitxar l’Stoke City, un equip rocós amb un entrenador encara més petri, el gal·lès Tony Pulis. Aquell Stoke no era per a fins estilistes. Convertia el Britannia Stadium en una visita al dentista. I quan Pulis va descobrir la virtut de Delap, se li va obrir el cel.

Va potenciar que el seu jugador, que tot i ser anglès era internacional per Irlanda, la terra dels seus pares, explotés les pilotes penjades a l’àrea. Ja no calia provocar cap córner, ni cap tir lateral proper a l’àrea. Delap feia arribar la bola a l’àrea petita amb gran facilitat. Si hi afegim un parell de davanters troncs especialistes en rematar de cap, el terror es multiplicava exponencialment.

Així, en un any i mig, els llançaments de banda de Delap van provocar 18 gols directes en partits de Premier i en d’altres de Copa. La pilota sortia a 60 quilòmetres per hora i recorria fins a 40 metres. En les seves set temporades al club, cinc a la màxima categoria, ell només va fer vuit gols. Evidentment. No arribava mai a zona de rematada. Ell era l’assistent. I mai amb el peu, manllevant el nom del seu propi esport.