«Intentarem guanyar-ho tot, però som el novè pressupost de l'OK Lliga i hem de tocar de peus a terra»

Ens trobem al pavelló de Les Comes, l'escenari en què l'Igualada Rigat s'ha fet fort els darrers anys, es va consolidar com la millor defensa de la temporada passada i va capgirar dues golejades per forçar un cinquè partit que va acabar amb el títol de lliga vint-i-nou anys després. Surt a buscar-me Marc Muntané, l'artífex de l'èxit actual del club, que fa hores que treballa en la planificació de la plantilla del curs vinent. Se'l veu capficat. Porta els auriculars posats. Se'ls treu per saludar-me. No sap si l'incendi que fa hores que crema en diversos municipis de l'Anoia pot afectar algun familiar que viu prop de la zona en què ha començat. Tampoc hi ajuda la notícia inesperada que acaben de rebre. El substitut d'Arnau Martínez a la porteria ha decidit no venir. Ja el tenien tancat. «En aquest club, mai no es pot estar tranquil. Sempre surten coses», diu, en to de broma, però amb un punt de resignació. Seiem al despatx en què treballa per tancar els fitxatges de l'any que ve.

Com ha viscut les últimes setmanes, després de guanyar la lliga?

És el títol que més hem gaudit. En bona part perquè no havíem de jugar més partits, però també perquè la magnitud de la competició és molt més gran. Era una cosa que no esperàvem, que ningú creia possible. Ja va començar amb la rebuda a l'aeroport i després amb la gentada a la plaça de l'Ajuntament. Va ser molt bèstia. 

Mediàticament, també ha tingut un impacte superior.

Sí, hi ha hagut un seguiment de notícies i entrevistes molt important. Hem sortit a mitjans en què no havia vist cap notícia nostra en tota la meva vida. Tot plegat ha estat extraordinari. 

Ha paït ja el títol?

Ara ja sí. Quan hi penso, encara em sorprèn, això sí. Arriba un moment que, quan tothom t'ho diu tant, t'ho acabes creient.

És que va ser molt gros.

Molt. Pares a pensar-hi i de cap manera teníem els mitjans per aconseguir el que hem aconseguit. O, dit d'una altra manera, hi havia equips amb molts més mitjans que nosaltres per fer-ho.

Quan va començar a veure que era possible? Si és que ho va creure en algun moment, esclar.

Quan vam guanyar el quart partit amb el Liceo. Allà, vaig dir: «ai, que encara la farem grossa». Fins aquell moment no ho veia possible. És cert que ja vam eliminar el Barça, però semblava massa complicat fer-ho dues vegades. Evidentment, després de les dues golejades, qualsevol mínim pensament es va esborrar. Però amb el partidàs que vam fer el tercer partit i la victòria patida en el quart, llavors, vaig dir: «potser ho podrem fer». 

I això que vau ser líders en bona part de la temporada i vau acabar a un punt.

Sí, però sempre penses que els més grans s'estan guardant alguna cosa. Que juguen molts partits, que la Lliga de Campions els obliga a descansar i els complica el calendari, i, que, en els enfrontaments directes, quan s'hi posen de veritat, et poden deixar fora. 

Com va viure el cinquè partit de la final?

Vam fer un gran partit. Quan va acabar, i vam ser campions, vaig pensar que havíem sigut molt superiors. Un cop revisat amb perspectiva, no ho vam ser tant com pensava en aquell moment, perquè ells també van tenir les seves ocasions, però sí que considero que sense el penal en contra i el gol anul·lat al Miguel (Cañadillas) —que encara no entenc cap de les dues decisions—, mereixíem guanyar. Després, als penals, encara que tenien més especialistes que nosaltres per xutar-los, hi entren molts factors i el factor emocional juga un paper important. A les tandes intervenen els porters, la ratxa de resultats, l'estat anímic. 

Hi vau arribar de forma èpica.

Molt. Vam quedar molt tocats de les dues golejades. Vam plantejar el primer partit d'una manera i no ens va sortir gens bé. En el segon, vam canviar completament d'estratègia i, tot i que vam començar millor, vam tornar a perdre de la mateixa manera. Ja no sabíem què més fer. 

Pel que explica, va ser un cop molt dur. Com us en vau refer?

La setmana de descans va jugar un paper clau. Vam analitzar moltes coses, vam estudiar què havíem fet malament. Un dels aspectes que vam veure és que ens havien fet vuit gols en setze xuts. És un percentatge increïble, a la lliga no l'havia fet ningú. Sabíem que, si això tornava a passar, no teníem cap opció, però vam treballar molt en tots els sentits i el tercer partit va ser molt bo. Encara que a la mitja part perdíem 0 a 1, crec que vam ser superiors i es va acabar fent justícia.

Creu que el cansament derivat de les semifinals va tenir alguna cosa a veure amb els primers resultats?

I tant. Almenys sí en el primer partit. No vam descansar gens. També el cansament emocional era molt gran. Guanyar el Barça, tal com va anar tot, ens va fer creure alguna cosa estranya. Pensàvem que el més difícil ja estava fet. I no era així, per res del món. El més difícil encara havia de venir. 

Com vau viure el partit de semifinals de Blanes?

És el típic partit que recordarem sempre. El dia abans, ens van explicar que no jugaríem al Palau Blaugrana i que ho faríem a dues hores d'Igualada. Ja ho veus, tothom emprenyat mentre el Barça regalava entrades per veure si així no hi cabíem i la gent d'aquí sense saber si podria entrar. A més, era una pista en què el nostre primer equip gairebé no hi havia jugat. No ens vam sentir gens bé i ells van ser millors. Però l'ambient, la resiliència que vam mostrar... és un partit que no oblidarem mai.

L'entrega de la copa de campions també va ser una mica estranya i va portar polèmica.

Si et soc sincer, en aquell moment no me'n vaig adonar. No sabia que no hi havia confeti, ni plafó, ni arc, ni res de res. Sí que recordo que ens van reunir molt de pressa i em va semblar un pèl estrany, però podia entendre que érem fora de casa i ens volien treure d'allà ràpidament. Això sí, quan vam saber que tot allò hi era, que la Federació ho havia enviat i no van voler treure-ho, no ho vam entendre.

Vosaltres vau perdre la Supercopa a Les Comes i no va faltar de res

Sí. I això que vam perdre la final i crec que mereixíem guanyar. Igualment, és la part de tot plegat que menys em fa perdre la son. 

Cada estiu explica que l'objectiu és millorar una mica la feina del curs anterior. Com s'ho faran aquest any?

Serà molt complicat (esbufega), però sempre es pot millorar. És evident que a la lliga no, perquè no es pot millorar un primer lloc. Sí que podem millorar a la Lliga de Campions, a la Copa del Rei i a la Supercopa. Crec que ens hem de posar petits objectius i intentar assolir-los sense obsessionar-nos en els resultats, que poden portar a depressions. Hem de ser conscients de qui som i els mitjans que tenim.

A què es refereix amb això de "qui som"?

Aquests dies he sentit: «l'any que ve doblet, Lliga i Champions», i som el vuitè, novè o desè pressupost de l'OK Lliga. Dir-nos això és com exigir a l'Osasuna de futbol que porti la Lliga i la Copa del Rei. No té massa sentit. És evident que ho intentarem, perquè som així i volem guanyar fins i tot a les bales, però hem de tocar de peus a terra.

Per fer-ho, altra vegada tocarà reconstruir l'equip. Marxarà encara més gent?

No ho sé. L'any passat ens va marxar un jugador que no esperàvem a finals de juliol. Espero que no ens torni a passar. Se'n va més de mitja plantilla i ja és prou dur. Ara bé, és el cicle de cada any. 

Començar de zero suposa una dificultat extra?

És evident. I digui el que digui, l'exigència i les expectatives seran altíssimes des del començament. Primer, amb la Supercopa, que hi arribarem amb jugadors que amb prou feines hauran coincidit tres dies. És molt complicat competir en aquestes condicions. 

Cada any marxen els jugadors, però vostè no es mou. No té ofertes?

Crec que els clubs em veuen molt arrelat aquí i és difícil moure'm (riu). I és cert. Soc feliç aquí, però si és que és cert que els estius a l'Igualada comencen a ser durs. Cada any ens quedem sense algú, sortim a les fotografies de jugadors que marxen, i això desgasta molt. Estic segur que els entrenadors dels equips de la Champions fa dies que estan de vacances. Mentrestant, nosaltres treballem fins a finals de juliol per fer l'equip. L'any passat vaig tenir nou dies de vacances. Això suposa un desgast molt gran que no sé quants anys es pot aguantar. Alguna cosa hem de fer. 

Tot i això, està content amb la plantilla?

Sincerament, sí. De moment, tenim tres fitxatges tancats i només quedaria el tema del porter. Sempre he treballat amb el que he tingut. Mai he sigut d'equips favorits, d'escollir els grups amb més possibilitats de guanyar. Sempre he preferit els desestructurats, els que ningú volia. Si tinc uns jugadors, vaig a mort amb ells. Sempre i quan s'entreguin i donin el nivell, esclar. Si no, es queden fora. 

Per tant, podríem dir que li agraden els reptes.

Molt. Forma part de mi. De qui soc. Mai m'havia imaginat de coordinador de la base i m'ho vaig prendre com un repte. Després, va ser aconseguir que aquells nanos arribessin a dalt de tot. Finalment, va venir el repte d'entrenar el primer equip. M'agraden aquests al·licients. 

El club ha fet passos endavant des que torna a guanyar?

Molts. Els recursos han crescut molt. M'agradaria que un dia s'expliquessin els recursos de la plantilla de la primera CERS. Ara tenim millors condicions. L'únic que encara és igual de complicat és fitxar jugadors. Excepte tres equips, la resta poden pagar molt més. Per molt que tinguem més que abans, continuem tenint menys que la majoria. I això és difícil d'acceptar. Juguem contínuament contra equips que tenen més recursos que nosaltres. Venim de guanyar la lliga, de jugar la Lliga de Campions i, així i tot, tenim problemes per fitxar jugadors d'equips de més avall. Ens diuen: "és que em paguen més. És que voleu entrenar quatre dies a la setmana i jugueu Champions i m'he de demanar festa a la feina". Tots els equips de la Lliga de Campions són professionals menys nosaltres. Juguem amb unes altres condicions. 

Així que jugar Europa influeix com a aspecte negatiu per fitxar?

Ens fa molta il·lusió i és positiu pel club, però quan l'has de jugar és negatiu. És una competició molt dura amb les nostres condicions. Hem de fer passos endavant per continuar creixent. Venim de guanyar la lliga. Si tampoc ara no apareixen els recursos, no sé quan apareixeran. És ara o mai, com qui diu.

Subscriu-te per seguir llegint