L’aventura d'un futbolista català a la Primera Divisió de les Maldives: "Les condicions econòmiques són molt millors que a Espanya"

Hi ha trens que només passen un cop a la vida. «No podia deixar-ho escapar», confessa Albert Freixa, el gironí que ha fitxat pel Buru Sports Club, de la Primera Divisió de les Maldives. «Vaig conèixer un representant que s’encarrega de la part d’Àsia. Em venia molt de gust xerrar-hi, perquè fa temps que estic interessat en aquesta mena de mercats a l’estranger. Desitjava saber la seva història, com ho havia fet i quins jugadors portava. Quan em va dir que tenia aquesta oferta, no m’ho vaig rumiar dues vegades. M’entusiasma la idea. No veig el moment de ser-hi». No consten registres d’altres gironins en aquesta Lliga, així que serà pioner.

Central d’ofici, el begurenc és a l’espera de rebre els bitllets d’avió per començar l’aventura. «Ja tinc les maletes preparades. Físicament, encara sóc aquí, però el cap és allà», diu. El Buru té la seu a Machchangolhi, un districte on el 2022, segons els registres oficials, vivien unes 30.000 persones. La ciutat principal és Malé, de 252.000 habitants en l’actualitat; segons Wikipedia, és la vuitena illa més densament poblada del món i la 160 illa més poblada del món. «No hi ha vols directes, s’ha de fer escales obligatòriament. El més habitual és fer-la a Doha. Entre una cosa i l’altra, en hores totals, serà el vol més llarg que he fet mai. Una bona pel·lícula i un llibre, i endavant». Depenent del rumb, dedicarà entre 12 i 16 hores.

Illa, platges i sol

«El primer que em va venir al cap quan vaig sentir que la proposta era per anar a les Maldives no és el futbol. Pensava en una illa, en les platges, el sol… És una mica bèstia, sí, però és Primera Divisió», destaca, enlluernat amb tot el que l’espera. «He vist diverses coses per Internet, he parlat amb entrenadors que hi han estat i la conclusió és que és un bon lloc per anar a viure i créixer. Els hàbits i la cultura són diferents, però em ve de gust descobrir altres costums. En puc aprendre tants… Estic convençut que serà una experiència personal molt positiva i que l’any em passarà de pressa. Acabaré dient que m’ha faltat temps», creu.

L’idioma no serà un obstacle. «M’hauré de comunicar en anglès, cosa que no em suposa cap problema. Però vull aprendre l’idioma d’allà, encara que sigui per dir quatre coses bàsiques. No vull que la gent pensi que no m’adapto. Intentaré apropar-me a la gent nativa, a l’idioma, a la cultura. A tot», exposa, amb «ganes, il·lusió i humilitat». L’idioma oficial és el Divehi. Freixa ja sap que hola és Assalaam Alaikum i gràcies, Shukuriyyaa. El parlen uns 350.000 natius. Per la moneda, la rufiyaa, ja serà un altre tema. «Amb el telèfon puc pagar amb el Revolut. I puc fer servir dòlars. La moneda local és més per a quan vagi a supermercats petits. Ja en tindré, eh. Portaré una mica de tot per estar preparat». Un euro equival més o menys a 17,59 MVR.

El Buru, quart en l’estrena

El club va fundar-se el 2008 i tot just sumarà la seva segona temporada consecutiva a l’elit. «L’any passat va quedar quart en el debut a Primera. M’he posat al dia gràcies a aplicacions com el Besoccer. El dominador és el Maziya, s’ho endú pràcticament tot, però esperem plantar-los cara, perquè lluitarem per guanyar». Aquest any, el Buru estrenarà entrenador. Serà espanyol. «En Cristian és de les Canàries i és una persona amb cert recorregut: ha estat a Oman, a l’Índia, als Emirats Àrabs. Hem pogut parlar i posar en comú què esperem, de tot plegat. Pel poc que he vist, ho té molt clar», opina, amb entusiasme.

A l’onze titular, només poden alinear-se tres extracomunitaris a la vegada. L’acompanyen un colombià i un argentí, amb el qual conviurà en un apartament que els posa el club. «No hem parlat gens de futbol i sistemes, però tàcticament, el futbol a les Maldives és més desordenat que el que hi ha aquí. No hi ha tant control de pilota ni els jugadors són tan tècnics. En canvi, són més forts, potents i intensos. Crec que la nostra filosofia, aprofitant que tenim un entrenador espanyol, serà la de tenir la pilota i amb la voluntat de construir atacs organitzats. Sóc del parer que si es comença des del darrere, podem fer molt mal als contraris. I jo em sento molt a gust, amb aquest futbol. Però, vaja, que m’adaptaré al que faci falta».

L’estadi Nacional de futbol de Malé, que acull els partits del Buru, té una capacitat per a 12.000 persones. «No crec que s’ompli, però el campionat està en expansió i anirà a més, nosaltres també volem contribuir-hi. L’esport rei allà serà el submarinisme i modalitats de l’estil. Pel que he buscat, no hi ha pàdel, ni tennis… L’illa tampoc no és que tingui molt d’espai. El que sí que m’ha sorprès és que, miris on miris, a cada illa hi ha camps de futbol». Pel que dedueix de les converses que ha tingut, compara la Primera Divisió de les Maldives amb «la Tercera RFEF d’aquí». Freixa, esclar, viurà únicament del futbol. «Les condicions econòmiques són molt millors que a Espanya, sí. És veritat que a l’Arandina, el meu darrer club, ja vivia del futbol, però a les Maldives el pas és gegant». Freixa, que estudia magisteri per la UOC, ja ha jugat a una Primera Divisió. Concretament, a Andorra; quan defensava els colors de l’Ordino. Allà, però, ho compaginava amb «una feina de menjador». També ha estat a l’Aro, de Tercera Catalana; al Palafrugell, de Segona; al Can Gibert, de Primera; i al Llosetense, de Tercera RFEF.

El pare, amb passat al Congo

L’any passat ja va estar a punt de canviar dràsticament d’aires. «Vaig anar a Riad, a l’Aràbia Saudita. En principi havia de signar per un equip de la tercera categoria d’allà, però no va sortir bé». En un futur, «no descarto provar altres Lligues, tot i que si em trobo bé a les Maldives i m’hi volen, qui sap quant temps em quedaré. Qualsevol porta que se m’obri a Malàisia, Singapur o Indonèsia, jo encantat». La inquietud ve de família: el seu pare, en Jordi Freixa, ara coordinador del Palafrugell, va ser entrenador al Congo i a l’escola del Barça.

«Qui m’ho hauria dit, quan corria, de menut, pel camp del Begur», sospira el central. «El que m’ha dut a tenir aquesta oportunitat és la passió que sento pel futbol. He treballat molt cada dia per això. Por? Alguna cosa amago, però tinc més emoció que una altra cosa. A més, sóc molt tranquil: el que m’hagi de trobar, ja m’ho trobaré. Ara no tinc ganes de menjar-me el cap o pensar si em passarà això o allò altre».

La Lliga a les Maldives, que consta de deu equips i comença al setembre, podria ampliar-se a catorze aquest curs. El campió té dret a disputar la Champions asiàtica. Abans, a l’agost, el Buru disputarà una mena de Supercopa. I també tindrà la Copa en joc. «Mai no he guanyat un títol, jo. Ni he celebrat cap ascens. Com a molt, al futbol base. Però de gran, mai. De sènior he hagut de picar pedra. Seria històric, històric», reconeix, i acaba: «De moment, hauré jugat la Primera Divisió en dos països diferents; i ara, en un continent nou. Com a mínim, quan sigui gran, podré explicar alguna batalleta als meus fills».

Subscriu-te per seguir llegint