Uruguai'30: L’aventura de competir en el primer Mundial

D’aquí a una setmana ja sabrem qui és el campió del món de futbol masculí després que s’hagi acabat la 23a edició del Mundial. Un total de 48 conjunts han participat en aquesta cita. Algunes s’han queixat de la dificultat dels desplaçaments entre els tres països que n’han estat seus, en alguns casos justificats per haver d’esperar hores als aeoroports o pels controls exagerats de les duanes. Però res comparat a l’odissea d’algunes seleccions, sobretot les europees, que van prendre part de la primera Copa del Món. Avui fa 96 anys que va arrencar a Montevideo, en ple hivern austral, i n’hi ha per escriure’n diversos llibres.

La tria de la seu, Uruguai, ja va ser controvertida perquè arribar-hi no era fàcil per als equips d’Europa, que eren els rics, si fa o no fa com ara. Tot i que el president de la FIFA i impulsor del torneig, Jules Rimet, era francès, va imposar la seva tesi que el torneig s’havia de jugar al país sud-americà per algunes raons. La més important era l’esportiva. Uruguai era una potència en el futbol d’aquell moment. De fet, va quedar campiona dels Jocs Olímpics del 1924, a París, i repetiria quatre anys després a Amsterdam. Aleshores, els Jocs eren considerats com un Mundial. Per això la camiseta de la República Oriental porta cosides quatre estrelles, les dues Copes del Món que guanyaria després i les dues cites olímpiques. Una altra raó era el centenari de la Jura de la Constitució del país, motiu pel qual es va prometre la construcció d’un gran estadi, que duria el nom de Centenario i que encara acull els partits internacionals de la selecció.

El torneig havia d’acollir setze països, però arribar a Uruguai des d’Europa, fa gairebé cent anys, no era fàcil. També hi havia casos com el de Japó, que va renunciar a causa del llarg viatge, i Egipte,el qual simplement va perdre el vaixell.

Al final, només se n’hi van apuntar tretze, amb quatre europeus. La crisi econòmica del 1929 també va fer que molts països es tiressin enrere. Al final, nou països d’Amèrica (Uruguai, Paraguai, Argentina, Xile, Bolívia, Brasil, Estats Units, Mèxic i Perú) i quatre europeus. Rimet va obligar a viatjar els francesos, juntament amb Romania, Iugoslàvia i Bèlgica, en una epopeia de dues setmanes. Al final, mig marejats i desentrenats, van arribar tots. Només Iugoslàvia passaria ronda.

El primer dia, el 13 de juliol del 1930, no hi va haver una inauguració pròpiament dita. Per a sorpresa de ningú, el Centenario no estava acabat i van arrencar els dos primers partits alhora, un França-Mèxic al petit camp de Pocitos i un Estats Units-Paraguai al Parque Central, l’estadi de Nacional. Qui marqués el primer gol, entraria a la història i seria recordat. I ho va fer el francès Lucien Laurent, que va avançar França, que acabaria guanyant per 4-1. Quatre minuts més tard, anotava l’estatunidenc McGhee, que seria immediatament oblidat, tot i que el seu equip va guanyar per 3-0. Uruguai s’enduria el Mundial disset dies després ja al gran estadi estrenat. en vèncer Argentina per 4-2. Repetiria vint anys després amb el Maracanazo. Però aquesta ja és una altra història.