Thomas N'Kono: Posant Àfrica al mapa des d'una porteria

Un total de deu equips africans han participat en el Mundial de futbol que es va acabar ahir. Nou d’ells van superar la primera fase, tot i que llavors la majoria va quedar atrapada en el següent cribratge. Un de cada cinc equips, per tant, eren d’aquest continent.

El 1982, en el Mundial d’Espanya, hi va haver una ampliació a 24 conjunts i també de les formacions africanes. Aquestes havien estat una com a molt en les cites prèvies i ara es passava a dues, Camerun i Algèria, el 8,3% del total. Ni una de cada deu. I ja semblava molt.

Però en aquell campionat, tots dos equips van excel·lir. Algèria va quedar fora de la segona fase per culpa d’un resultat arreglat entre els seus dos màxims rivals del grup, Alemanya Federal i Àustria, per passar tots dos. I Camerun, que també debutava, se’n va anar cap a casa després de no perdre cap dels tres partits jugats. I un va ser contra Itàlia, el posterior campió.

Entre els camerunesos, va destacar una figura. Un espigat porter, extraordinàriament àgil i sempre vestit amb pantalons llargs de xandall. Aleshores tenia 25 anys i avui en fa 70. Era Thomas N’Kono, a qui tothom anomenava Tommy.

En aquell grup jugat a Vigo i la Corunya, només va rebre un gol de Bruno Conti pels transalpins, que van deixar fora Camerun per la diferència de gols. Ni Polònia, ni Perú no van poder perforar la seva porteria. La seva actuació va ser tan brillant que se li van obrir les portes d’Europa, un fet molt inhabitual en aquell moment, que es confiés en un porter de les seves característiques, ja que s’associava els porters africans amb errades catastròfiques en qualsevol moment.

L’Espanyol va anar ràpid i es va fer amb els seus serveis. I la va encertar. Perquè durant vuit temporades va ser l’amo i senyor de la porteria de Sarrià. Sempre amb la mateixa equipació, camiseta grisa amb mànigues negres i pantalons de xandall del mateix color. Va ser el porter que va conduir els blanc-i-blaus al tercer lloc a la lliga la temporada 1986-87 i a estar a una passa del triomf en la Copa de la UEFA l’any següent. Va ser un ídol, que va haver de superar una greu lesió el 1983, i l’encert també el va acompanyar en el terreny internacional.

Considerat millor jugador africà en dos anys, va guanyar dues Copes d’Àfrica i, tot i que el seu país es perdria l’opció de jugar el Mundial de Mèxic’86, va tornar a l’aparador per a la cita d’Itàlia’90. Va ser després de la tornada de l’Espanyol a Primera en una promoció a Màlaga que no va poder disputar. Semblava que seria suplent a la Copa del Món, però va ser protagonista en conduir el seu país fins als quarts de final, una fita a la qual no havia arribat mai cap país del continent.

En el tram final de la seva carrera, va jugar al Sabadell, a l’Hospitalet i va estar-se tres anys al Bolívar abans de plegar els guants i tornar a casa. A l’Espanyol ha estat preparador de porters durant dècades i una llegenda, una icona al qual un Mundial va treure a la llum.