"Pioneras", el film que recorda els inicis del futbol femení

Estem vivint els moments històrics del futbol femení. Des de fa poc, les dones poden dedicar-se a ser futbolistes i, cada petit pas que fan, és un gran èxit per a totes. Però l'èxit actual no ha estat gratuït. No ve del no-res, sinó de moltes dones que van anar remant, trencant barreres i unint forces perquè avui existeixi una Alexia Putellas o una Aitana Bonmatí, perquè els seus noms siguin ja a l’esquena de les samarretes sense que sigui una anomalia. Tot això va començar molt abans de les estrelles que avui admirem, i recordar les pioneres també forma part del nostre deure col·lectiu.

I això vol fer Pioneras. Solo querían jugar, pel·lícula que s’ha estrenat aquest 2026 i que recull la història d’aquelles que van començar el camí. Que van sembrar els fruits que collim avui. A l’Espanya de principis dels anys 70, encara sota el franquisme, un grup de joves va desafiar els prejudicis al decidir jugar a futbol en un país que els negava aquest espai. Amb el suport d’un promotor esportiu visionari, van emprendre una lluita contra les barreres de l’època que va marcar l’inici del futbol femení a Espanya.

«Vaig conèixer la història de les pioneres a través del productor, fins aquell moment no n’havia sentit parlar», confessa Marta Díaz de Lope Díaz, directora i guionista del metratge, a El Periódico «Quan vam començar a documentar-nos i a descobrir tot el que havien viscut aquelles dones, i tot el que havien hagut d’afrontar només per poder jugar a futbol, vaig entendre que era una història que s’havia d’explicar», afegeix.

Hi ha molts hàndicaps per parlar d’esport femení i un dels principals és la poca base històrica que està recollida per a la documentació. «Ha sigut un procés complex i molt bonic. Des de poder parlar amb les pioneres reals per conèixer el seu punt de vista i construir el guió, fins a tota la feina amb l’equip tècnic i els actors. En aquesta pel·lícula m’enfrontava al repte d’haver de recrear els primers anys 70 i haver de rodar escenes de futbol, que són molt complexes. La veritat és que estem molt orgulloses de com ha quedat i tot és fruit de l’esforç de tots els departaments implicats en el rodatge i postproducció de la pel·lícula», explica la directora.

Referents i reptes

Més enllà de ser una ficció, els fets reals en què es basa permeten a l’espectador entendre la situació que vivien les futbolistes en aquell moment tan crític de la seva història. «Sempre és important mantenir la memòria, saber d’on venim i com hem arribat fins on som, precisament per no cometre els errors del passat, per continuar lluitant i no fer ni un pas enrere. Per això em sembla molt important que aquesta pel·lícula la pugui veure també la gent jove, que potser sent més llunyà aquells temps de les nostres mares i les nostres àvies».

El metratge, que ha tingut una gran acollida, tenia un objectiu clar. «Una de les grans motivacions de la història era precisament que el gran públic conegués la història d’aquestes dones, que poguessin veure tot el camí de lluita que havia recorregut el futbol femení per arribar fins on està avui. Però també parlar del paper de la dona als anys 70, al camí cap a la llibertat i conquesta de drets que les dones han lluitat en aquests més de 50 anys», explica. I és que el futbol, com en tantes altres ocasions, és el reflex de la societat en què conviu. «La pel·lícula parla de trencar motlles. De la gesta social que s’amaga darrere l’excusa esportiva. De com els obstacles que van haver de superar aquelles noies, encara molt joves, només per poder jugar a futbol reflectien el masclisme de l’època en tots els àmbits», afegeix la directora.

Marta Díaz de Lope Díaz ha viscut el futbol com tantes altres dones: sentint-se més una convidada que una part de l’esport. «Jugava al futbol de petita, al pati de l’escola, i realment m’agradava molt. Però precisament vaig deixar de jugar perquè a Ronda no hi havia equip femení. Així que vaig renunciar al futbol durant molts anys, ara sento que amb aquesta pel·lícula m’hi he reconciliat d’alguna manera», confessa. Ara, per sort, la realitat és totalment diferent. «Per a mi era important realçar la feina de les dones que van obrir camí, que haurien d’haver estat el referent de moltes generacions, però van ser apartades i silenciades. Aquesta pel·lícula vol ser, entre moltes altres coses, l’homenatge que mai no van rebre i que tant mereixen».