L’atleta olímpica Esther Guerrero segueix entrenant embarassada de set mesos i mig

Als 36 anys, Esther Guerrero viu un 2026 molt especial. «Estic plena de felicitat», explica l’atleta, que espera el naixement de la seva primera filla per a mitjan setembre. «No té nom encara», s’escapa, entre rialles. La banyolina, que d'entrenador ha tingut des del 2017 el manresà Joan Lleonart, està embarassada de 33 setmanes. Set mesos i mig en què ha deixat de competir, però no de fer esport. «Fins ara, ho he portat molt bé. Però reconec que amb la calor que està fent aquests dies, pateixo més». És totalment comprensible.

«Tenia clar que aquest any volia que fos tranquil en l’àmbit esportiu, perquè desitjàvem tirar endavant el projecte de tenir una criatura amb la meva parella», relata, remuntant-se als primers propòsits. «Quan em vaig assabentar de la notícia, em vaig posar en contacte amb la Mireia Guarner, que és metge del CAR i té un grup d’assessorament per a les esportistes que volen iniciar aquest procés vital. El grup és molt recent, com a molt té tres anys». L’origen del mateix sorgeix perquè «com en els darrers temps han canviat les metodologies d’entrenament, ara la vida de l’esportista s’allarga més. Ens retirem més tard. Però si vols quedar-te embarassada, el fet d’estirar la vida d’atleta fa que et coincideixi amb aquest procés personal», desenvolupa.

Guerrero va saber que tindria una criatura entre les setmanes set i vuit d’embaràs, al voltant del mes i mig. «Allà vaig editar l’estructura dels meus entrenaments i ho vaig adaptar tot a la freqüència cardíaca que em marcava en cada etapa. Sempre depenent dels llindars en els quals em movia, prioritzant en tot moment la salut de la nena». La banyolina ha viscut «un procés molt ben parit. Tot el 2026 i fins fa una setmana he pogut entrenar amb el grup de Banyoles tal com feia abans de l’embaràs. Repeteixo, adaptada als meus ritmes i a com em trobava, però les sessions eren normals. Sincerament? Ha sigut fàcil estar embarassada i entrenar».

Aprenentatge personal

L’entrada al tercer trimestre sí que li ha modificat les intencions i ara no té més remei que prendre-s’ho amb calma. «És quan físicament he viscut més canvis que he hagut de frenar una mica: la panxa m’ha crescut un munt! Però són més les molèsties que no pas el perill que hi ha per un possible impacte», afegeix Guerrero, que, en aquest tram, «he après a escoltar-me. Quan notava que em faltava oxigen, abaixava el ritme. M’ha passat de manera progressiva. Només he hagut de centrar-me en les meves sensacions, en tot moment m’he sentit molt segura i ho he gaudit moltíssim. No he tingut un objectiu competitiu, però he sentit que no m’abandonava. I he mantingut la forma», presumeix.

«Actualment, he parat de córrer gairebé al cent per cent, perquè l’esquena em fa mal i llavors em passa factura durant el dia. El que no vull és trobar-me malament. Faré gimnàs, sortiré a nadar, potser algun dia agafaré la bicicleta. Però ara ja va més per un tema de salut mental. El treball per tornar ja està fet i ara em toca preparar-me pel qual vindrà. Estic molt satisfeta de mi mateixa», continua la banyolina, que, per descomptat, no s’oblida de l’alta competició. De fet, sempre ha tingut clar que tornarà a les pistes. L’embaràs només és una pausa provisional. «M’agradaria recuperar el nivell que tenia, és un repte personal que em motiva. Tinc ganes de veure què sóc capaç de fer, però no puc oblidar que aquest és un procés desconegut. Sé que no estaré a la pista coberta de l’any vinent, però m’estimula arribar a la temporada d’estiu. Ara, tampoc no em posaré cap mena de pressa».

Una data, però, es mou a l’horitzó. «No amago que m’agradaria anar als Jocs Olímpics, d’aquí a dos anys, encara que si no puc tornar-hi, fins aquí. No passa res. Ja estic contenta amb la trajectòria que he tingut. No sento incertesa. Tampoc l’he sentit aquest temps, tot i desconèixer com seria l’endemà. No he tingut problemes, he seguit una rutina, m’he vinculat encara més al CN Banyoles, he aprofitat per fer coses que habitualment no podia fer… I m’he trobat bé. No puc demanar res més».

Competitiva a l’extrem, Guerrero no s’ha desvinculat en cap moment de l’atletisme. «He seguit les competicions; a la Marina, la meva germana. Al principi sí que tenia el cuquet de veure una prova i pensar que m’agradaria estar allà, però ara ja no. Ara si m’hi poso no podria lluitar per res, no tinc el cos preparat», respon. Respecte al qual ha trobat més a faltar, contesta que «acumular entrenaments i no sentir el plaer de la millora. Perquè els entrenaments els he sumat igual, però sempre amb un retrocés, reduint velocitat. Veia els companys i anaven a més, mentre jo agafava paciència». L’ha entristit, això? «No, no, gens ni mica!», afirma, contundent. La felicitat per la nena que espera ho compensa tot. «Tinc tantes ganes de tenir-la aquí».

Subscriu-te per seguir llegint