Chris Sharma: «El psicobloc va revolucionar la meva visió del que era possible en l’escalada»

Chris Sharma (Santa Cruz, Califòrnia, Estats Units, 1981) és una de les figures més influents de la història de l’escalada i un dels grans impulsors del psicobloc. Quan el va provar per primera vegada a Mallorca, escalar sense corda sobre el mar va transformar la seva manera d’entendre aquest esport. La fusió entre la roca i l’ambient marítim li va provocar una reacció immediata: «Uau, això és per a mi».

Del 18 al 20 de setembre, Sharma serà a Graviteo A Coruña Xacobeo com a ambaixador del Psicobloc Master Series, una competició internacional de duels eliminatoris amb vuit dones i vuit homes. En aquesta entrevista explica el repte físic i mental que suposa escalar amb l’aigua com a única protecció, i la seva capacitat per convertir-se en un espectacle comprensible fins i tot per a qui mai no ha vist una competició d’escalada.

Per a algú que mai no hagi vist el psicobloc, què fa única aquesta modalitat i què la diferencia de qualsevol altra forma d’escalada?

El més interessant del psicobloc és que inclou tots els elements de l’escalada. Per exemple, com que no utilitzem corda i les caigudes són un impacte directe, s’assembla més al bloc, al boulder. En canvi, el recorregut i la dificultat són més propis de l’escalada esportiva, perquè al final escalem un mur de 16 metres.

D’altra banda, té l’element de la competició, que recorda les competicions de velocitat, perquè competeixes contra un altre escalador. I, finalment, hi ha el risc. Quan practico psicobloc a la muntanya, en plena natura, la mentalitat és molt semblant a la de l’alpinisme, perquè al final hi ha un component d’aventura. El psicobloc encapsula gairebé tota l’essència de l’escalada. Per això m’agrada tant i em sembla una manera molt bona de presentar el nostre esport, perquè en reuneix moltes de les seves facetes.

Què va ser el primer que et va atreure d’aquesta modalitat quan la vas practicar per primera vegada?

Vaig anar a Mallorca l’any 2003. En aquell moment ja havia fet algunes de les vies més difícils del món, però, quan vaig provar el psicobloc, va revolucionar la meva visió del que era possible en l’escalada. Molta gent ha vist Alex Honnold, per exemple, escalant sense corda a El Capitán, i és molt fàcil entendre com n’és d’espectacular. Però també té unes conseqüències tan importants que és una modalitat molt prohibitiva. En canvi, el psicobloc et permet tenir aquesta llibertat, però també t’ofereix un cert nivell de seguretat, perquè al final tens la protecció del mar.

L’exigència mental del psicobloc és molt diferent de la d’altres modalitats d’escalada o hi ha similituds?

És curiós, perquè el nom psicobloc el va inventar el meu amic Miquel Riera, de Mallorca. Va utilitzar aquest nom perquè era com un «bloc psicològic». És una modalitat més semblant al boulder, però, en desenvolupar-se a tanta alçada, hi ha un component psicològic real que impressiona molt. És cert que tens la protecció de l’aigua, però també has de caure amb molta cura. Cal tenir respecte per aquestes caigudes, perquè caure des de 15 o 20 metres a l’aigua també pot ser perillós.

El Psicobloc Master Series també planteja una cursa entre dos escaladors, semblant a la modalitat de velocitat, tot i que el recorregut és més llarg i difícil. Quina estratègia cal seguir?

La ruta del psicobloc és molt més difícil que una via de velocitat. No et permet córrer d’aquella manera, perquè seria molt fàcil equivocar-se, caure i perdre la competició. És una combinació entre anar ràpid i afrontar una escalada de dificultat. Cal concentrar-se a escalar bé i, al mateix temps, intentar avançar tan de pressa com sigui possible.

Quan has presenciat la reacció del públic davant d’una competició de psicobloc, quins elements creus que li resulten més espectaculars i atractius?

Crec que les caigudes, és clar, i també l’element de cursa entre els dos escaladors que són al mur al mateix temps.

Després de la recent experiència de Barcelona, com pot ajudar la celebració de Graviteo A Coruña Xacobeo a augmentar l’afició pel psicobloc i l’escalada?

És genial veure com creix el nostre esport i com arriba a més gent. L’escalada és un esport increïble, així que poder mostrar-la a un públic més ampli en un lloc com A Corunya és molt positiu. A més, és un espectacle garantit per a la gent que hi vagi a veure’l. A poc a poc també va augmentant la presència de l’escalada i el coneixement que se’n té arreu del món.

L’objectiu de futur és que aquestes competicions se celebrin amb més freqüència, despertin més interès i facin que el psicobloc sigui més accessible per al públic?

Sí. La veritat és que sempre ha estat el meu somni apropar el psicobloc a més gent, perquè crec molt en la seva capacitat com a espectacle. L’escalada convencional pot ser difícil d’entendre per a qui no coneix aquest esport. En canvi, el psicobloc és tan espectacular que, encara que algú no sàpiga res d’escalada, l’entén a primera vista. Ha estat una de les meves principals passions dins de l’escalada durant els últims 20 anys i he estat una mica pioner en tot això. Per això em fa molta il·lusió contribuir a fer que aquesta modalitat sigui més coneguda. Encara constitueix una mena de nínxol dins de l’escalada, però és molt espectacular i per a mi representa una cosa realment important.

Jo soc de Califòrnia, de Santa Cruz, on hi ha una gran cultura del surf. Quan vaig començar a escalar, em vaig dirigir cap a les muntanyes, però després vaig anar a Mallorca, vaig conèixer Miquel Riera i vaig provar el psicobloc. Veure la fusió d’aquests dos ambients va ser com si se m’encengués una bombeta per dins: «Uau, això és per a mi».

A més, et dona la possibilitat d’escalar sense corda sobre el mar. Per a mi continua sent, amb diferència, la millor manera d’escalar. Estic molt orgullós de poder compartir-la amb el món.