Chicho Sibilio, l'adeu prematur del rei de la distància

Tota una generació ens vam aficionar al bàsquet a la dècada dels vuitanta del segle passat, quan aquest esport va eclosionar a l’estat espanyol impulsat per una generació de jugadors irrepetible, amb una identificació absoluta amb els seus respectius clubs, Madrid, Barça, Joventut, Saragossa, Estudiantes, Manresa i molts d’altres.

Al Palau Blaugrana, la revolució va arribar de la mà d’un grup d’edat similar, que va créixer des del planter i liderat per tres jugadors que es recitaven de memòria: Solozábal, Epi i Sibilio. Aquest darrer va morir tot just avui fa set anys, quan només en tenia 60, després d’una trajectòria plena d’històries i d’un tram final de la seva vida en la tranquil·litat del seu país, la República Dominicana.

Cándido Antonio Sibilio va ser Chicho des de molt aviat. Ja ho era quan va despuntar en un torneig de l’Hospitalet, el 1975, i va ser vist pel tècnic del Barça d’aleshores, Ranko Zeravica, que va instar al seu fitxatge. Però no va ser fàcil, perquè algunes universitats americanes també li anaven a darrere i ell tampoc no tenia clar si es volia dededicar a la cistella, que no li agradava tant, o al beisbol, l’esport nacional del seu país, una especialitat en què no era tan bo.

Finalment, va arribar a Barcelona, però van trigar a tramitar la seva fitxa per problemes legals i només podia jugar amb l’equip júnior. El 1977 va rebre la nacionalitat espanyola i això ho va desencallar tot.

Tot i que després va ser catalogat com a tirador, Sibilio feia moltes més coses. La seva alçada, per damunt dels dos metres, era inhabitual llavors en un jugador exterior. El seu joc era elegant, amb moviments molt ortodoxos i amb una gran capacitat anotadora.

Va ajudar a impulsar el Barça i també va participar en els grans èxits de la selecció espanyola, com la plata a l’Europeu del 1983. Però es va perdre els Jocs de Los Angeles, del 1984. Sibilio tenia una personalitat particular i no perdonava l’època de vacances, en què aprofitava per jugar la lliga del seu país. Si la selecció el volia, li havia de pagar una compensació i aquell estiu no es va arribar a un acord. Va perdre una plata olímpica, però li devia importar bastant poc.

Amb l’entrada de la línia de tres punts, el 1984, es va especialitzar. El periodista Lluís Canut el va batejar com «el rei de la distància», els 6,25 metres on estava situada la línia. El 1989 va deixar el Barça després d’un enfrontament amb el tècnic, Aíto García Reneses, en perdre la Final Four de Múnic en les semifinals contra la Jugoplastika. Potser per això el seu número 6 no penja al sostre del Palau, al costat d’altres que segurament han merescut menys que ell.

Va fitxar pel Taugrés, equip en el qual es va retirar el 1993. Va tornar al seu país, on va fer de tècnic, va treballar per la federació i va impulsar un centre de perfeccionament, bastant retirat del bàsquet europeu. La seva mort, el 10 d’agost del 2019, derivada de problemes amb la diabetis que patia, va sorprendre tothom qui havia conegut la seva bonhomia.

Subscriu-te per seguir llegint