Guillermo Vilas, un número 1 que no pot caure en l'oblit

Avui fa 74 anys qui, possiblement, amb el permís del brasiler Gustavo Kuerten i del xilè Marcelo Ríos, ha estat el millor tennista sud-americà de la història. I l’efemèride li arriba lluitant contra un Alzheimer degeneratiu al costat de la seva família a Montecarlo. L’argentí Guillermo Vilas va ser una icona per a molts aficionats al tennis durant molts anys. De fet, es va retirar als 40, el 1992, després d’haver excel·lit, sobretot, a la dècada dels setanta i a principi de la dels vuitanta del segle passat.

Vilas, personatge polifacètic que tant et podia escriure poesia, com sortir a les revistes del cor per un afer amb la princesa Carolina de Mònaco, ha tingut una assignatura que no ha pogut aprovar i, segurament, no ha estat culpa seva. Mai no va poder ser número 1 del món. Però ull, almenys de manera oficial! Perquè uns estudis fets posteriorment ens porten a una altra realitat.

La plataforma Netflix va començar a oferir el 2020 en el seu catàleg un documental que els aficionats a l’esport no s’haurien de perdre. Amb el nom «Serás lo que debas ser o no serás nada» mostra la lluita de l’extennista i, sobretot, del periodista argentí Eduardo Puppo per demostrar que Vilas sí que realment va ser número 1 mundial. En concret, durant set setmanes.

Puppo és un nom reconegut i amb una llarga experiència en el periodisme mundial després d’haver seguit una gran quantitat de torneigs arreu del món. Un dia, es va entestar en voler demostrar que no podia ser que Vilas, que segueix sent el jugador de la història amb més partits guanyats en terra batuda, 691, per davant de Rafa Nadal, i amb més triomfs totals en una temporada, 136, no fos en algun moment el millor del planeta.

El problema era trobar totes les dades en una època, els anys setanta, en què tot era molt difús. Quan estava a punt d’abandonar, la seva dona va trobar per Internet el suport del matemàtic Marian Ciulpan. Va ser curiós que es reunissin un argentí i un romanès a l’estil del propi Vilas, que va tenir Ion Tiriac, del mateix país, de preparador.

En aquella època no existia una llista mundial cada setmana. Es va començar a elaborar el 1973 i només es publicava quan volia l’ATP. Puppo estava convençut que el 1977, el millor any de Vilas, aquest havia estat número 1. Però va saltar la sorpresa. Les dades de Ciulpan van mostrar que ho havia estat abans, durant cinc setmanes del 1975 i dues de l’inici del 1976, per davant de Jimmy Connors. Davant de l’emoció incontrolable del propi Vilas, van portar l’estudi a l’ATP en un moment en què s’havia reconegut, amb dècades d’endarreriment, que una altra jugadora, l’australiana Evonne Goolagong, ho havia estat dues setmanes. Però l’ATP ho va negar fins en tres ocasions adduint que no hi ha el cent per cent de seguretat a causa de buits en el reglament d’aquells anys. Jugadors posteriors, com Wilander, Becker o Federer, han fet campanya per retornar aquelles set setmanes de glòria a un Vilas per al qual el temps passa massa ràpid abans d’oblidar-ho completament.

Subscriu-te per seguir llegint