Inge de Bruijn, el talent que va emergir amb demora

En l’època actual, en què tot s’ha de fer de pressa i en què si no has triomfat abans de fer vint anys sembla que ja no siguis ningú, convé recordar casos d’esportistes d’eclosió tardana. Gent que no va poder confirmar el seu talent en un primer moment, però que ben portats i amb més maduresa van assolir el cim. Avui fa 53 anys algú que va haver d’enfonsar-se i sortir a la superfície, una metàfora molt adequada a la seva especialitat, per brillar amb força. La neerlandesa Inge de Bruijn.

Com ella mateixa reconeix, la capacitat per fer el que va fer més tard sempre l’havia tingut. En un país en què la natació és important, i nascuda al costat d’una gran ciutat com Rotterdam, De Bruijn es va començar a convertir en una habitual dels campionats europeus i mundials, fins i tot nedant finals, però sense fer mai el pas que la dugués al màxim. Fins i tot va aconseguir èxits internacionals en campionats continentals de piscina curta, en què acostumava a pujar al podi, i un or en el 4x100 lliure de l’europeu d’Atenes, el 1991.

Però el seu sostre, en el període comprès entre els 18 i els 23 anys, era evident. Va quedar clar en els Jocs Olímpics de Barcelona, en què no va passar de la vuitena posició, l’última de finalistes, en els 100 metres i en el relleu de crol, estil que, juntament amb la papallona, l’acabarien catapultant. El període olímpic fins a Atlanta va seguir enmig de la mediocritat i el 1996 va tocar fons. Explicava en una entrevista que «vaig renunciar als Jocs per voluntat pròpia. No tenia motivació i sentia que no estava preparada per representar el meu país. Així que em vaig retirar. Però més endavant vaig pensar que era un error, segurament el millor que he comès. Vaig veure els Jocs per televisió, vaig plorar i em vaig dir que allò no havia acabat com calia».

La decisió va ser traslladar-se als Estats Units i posar-se en les mans de Paul Bergen, un prestigiós entrenador que va començar a treballar amb ella a Oregon. «Em va assegurar que em convertiria en campiona. Passava nou mesos allà, sola, i m’entrenava vuit hores al dia, una cosa que mai no havia fet. El meu únic objectiu era guanyar medalles a Sydney 2000 i retrobar la diversió en la natació.

En els europeus d’Istanbul del 1999 ja va avisar amb dos ors i una plata, però l’explosió va arribar a la ciutat australiana, en què es va proclamar campiona olímpica en els 50 i els 100 lliures i en els 100 papallona. Els dubtes sobre una evolució tan brutal la van començar a envoltar, però mai no va donar positiu en cap control. El perfeccionament havia fet surar un talent que li van donar cinc ors mundials entre Fukuoka 2001 i Barcelona 2003 i quatre podis olímpics més a Atenes 2004, entre ells el títol dels 50 lliures.

De Bruijn, ja convertida en mite al seu país, es va tornar a retirar, ara sí definitivament, el 2007, amb 35 anys. Va ser model, comentarista, va participar en reality shows i ara dirigeix una ONG que ajuda nens amb càncer. Itot per no haver-se donat per vençuda si les coses no havien sortit la primera vegada.

Subscriu-te per seguir llegint