El Barça derrota el Rayo Vallecano amb un altre partit de lluïment de Raphinha (5-2)

Quan a Mordor comencen a parlar de la Pilota d’Or, alguna cosa passa. Ells la guanyen abans d’hora; el Barça, quan toca. Com avui contra el Rayo, amb el cinquè de Raphinha, el quart de la nit, el què més dona... [Parlen, després golegem]. Els de Flick, despentinant-se poc —una mica sí—, s’han imposat als madrilenys bons en un Camp Nou entregat. No hi ha debat perquè tot el que llueix és Raphinha.

Primer tempteig, poca cosa. Ensenyar-se els guants i mesurar-se el respecte. Ningú en va tenir cap pel rival, més enllà de somriure's els uns als altres perquè ho mana el protocol, però realment es volien fer mal des del principi. El problema per al Rayo és que mesurar-se de tu a tu amb el Barça al Camp Nou acostuma a ser una mala decisió. Respecte màxim per un club l’afició del qual és de les bones, ¡grans els Bukaneros!, de les millors de la Lliga —no és futbol, és LaLiga, diuen, mentre el camp cau a trossos.

Però és clar, tocava guanyar. Això és el Camp Nou, en obres, però el Camp Nou, i aquí els de Flick no estan per romanços, que el Madrid pressiona i guanyar-ne tres de seguides és de ser l'amo (només ho han fet Cruyff i Guardiola). L’equip ha començat intens, sentint-se superior, que ho ha estat i molt perquè la possessió, aquest registre, era un escàndol. Lamine, Pedri, Gordon, Bernal... La volien tots i tots la tenien. I ha arribat el gol de Camello, després d’una assistència d’Álvaro García, que ha estat més viu que Koundé.

No ha fet ni pessigolles. De debò, ha estat com dir: «D’acord, ens han marcat, però això és qüestió de temps». Una sensació semblant a la del 2009, 2010 i 2011, quan els gols en contra suposaven una condemna de mort per al rival. I així ha estat. Raphinha ha dit prou de marejar la perdiu, l’ha demanada pel centre i, disfressant-se de Ronaldo, el bo, el gras, s’ha plantat sol davant de Cárdenas per marcar el primer. Poc després, Lamine Yamal, després d’un rebot, una deixada de Bernal i bla, bla, bla —que sobren les paraules—, l’ha posada a l’escaire. La del primer pal, que és més difícil.

La resposta del Barça al gol del Rayo ha estat de gran equip, guanyador, de qui es mira al mirall i es veu guapo i convençut que aquesta nit no dormirà sol. El Barça fa olor de colònia cara, no de mercat ambulant, amb tot el respecte per aquells diumenges costumistes plens de «me’l treuen de les mans!». Grans són. Com l’espectacle dibuixat per Flick en aquella llibreta les fulles de la qual vestien de blanc i ara llueixen impactants de bellesa. El resultat al descans? Curt, molt curt. No tant per ocasions, sinó per aquella cosa intangible que el món anomena futbol.

«Antoni Gros és català»

Era tan curt que, als sis minuts, quan feia la sensació que encara no havien sortit dels vestidors, ha arribat Gordon a l’àrea per l’esquerra, l’ha posada amb l’esquerra i Lejeune l’ha ficat dins. Ha estat, en el fons, una mena de regal perquè la graderia tornés a corejar el nom de l’anglès. Allà hi són Robson, Lineker i, més recentment, Rashford, però Anthony ja té la seva pròpia pancarta al Camp Nou. No diu «One of us!», sinó «Antoni Gros és català». Doncs som-hi!

El Rayo, que de cap manera volia rendir-se, ha rascat un córner del qual ha rascat una rematada i ha acabat rascant un gol, un altre cop de Camello, que ha arribat amb els regals per als madrilenys sense necessitar res de la monarquia. El Barça s’ha posat a fer el ximple. Dominar està bé, creure que el domini és qüestió d’inèrcia, no. Cal guanyar-se’l. De fet, el Rayo ha tingut l’empat i l’ha evitat Joan Garcia, amb cara de pocs amics.

Flick mantenia el mateix rostre, així que ha decidit fer entrar Fermín i Rodri, que ja n’hi ha prou de fer l’imbècil (en argot popular, no s’ofenguin). El d’El Campillo, aquell meravellós poble onubenc, només al mateix nivell que la seva pròpia gent, ha tingut el quart, però s’ha posat les mans al cap. També ho ha fet quan Gordon l’ha deixada de taló a Raphinha, aquest ‘killer’, aquest ‘9’, aquest ‘matador’. Traieu vostès mateixos les cometes, separeu les lletres i construïu una sopa calenta i reconfortant ideal per als últims instants del mes d’agost. «¡Pilota d’Or! ¡Raphinha Pilota d’Or!».

Lamine, com que s’encén fàcilment, ha dit que «ei, aquí també hi soc jo». I ha marcat el cinquè. Un golàs des de la frontal després del qual s’ha col·locat suaument el palmell de la mà sobre la barbeta. Això és art. Ara en diuen aura. O alguna cosa així. Que passi el següent.