Edwin Moses: La física al servei de l’esport i la justícia

Els odiadors professionals de l’esport, que existèixen i fan molt soroll, solen pensar que qualsevol activitat d’aquest àmbit es du a terme a la babalà. El futbol són 22 persones darrere d’una pilota i les curses són gent corrent sense solta, ni volta, ni cap preparació mental associada. Avui fa 71 anys una persona que, durant molt temps, va demostrar com la ciència aplicada al seu esport el podia fer gairebé invencible. I quan va deixar l’alta competició, la seva intel·ligència el va dur a treballar, sempre amb l’esport al centre, en favor dels que més ho necessitaven. Es tracta de la llegenda de l’atletisme Edwin Moses.

El fet de pertànyer a una família de classe mitjana-alta de l’estat d’Ohio li va permetre disposar d’una bona educació. A més, els seus pares tenien feines relacionades amb aquest àmbit. De tota manera, va ser ell qui es va guanyar una beca per poder estudiar física i enginyeria al Morehouse College d’Atlanta, un dels millors del país.

A part dels estudis, el seu físic el van dur a competir en atletisme i a especialitzar-se en una prova com els 400 metres tanques, per a molts la més dura del programa atlètic, ja que s’hi conjuga velocitat, resistència i tècnica tot en una. El que ningú pensava, però, era que els estudis de física de Moses l’ajudarien a iniciar una ratxa impressionant de 122 curses sense perdre i a guanyar-se una aura d’imbatible.

Ja havia sorprès amb l’or als Jocs de Mont-real del 1976, però va ser entre el 1977 i el 1987 que no va caure mai. El seu secret era la tècnica de les tretze passes entre tanca. L’elegància i el talent li permetien mantenir aquesta cadència fins al final, un fet complicat avui en dia fins i tot per al ja exrecordista mundial, el noruec Karsten Warholm, que ha d’introduir més passes en les tanques finals a causa del cansament que li provoca la seva excessiva potència.

Moses va perfeccionar la tècnica, va tornar a ser campió olímpic el 1984 [el 1980 no va poder pel boicot dels Estats Units a Moscou] i només va perdre el 1987, a Madrid, contra Danny Harris, deu anys més jove. Aquest el va guanyar perquè va iniciar la cursa de manera frenètica i va provocar que Moses hagués d’anar pressionat i canviés la tècnica. Això, la fatiga i un toc a l’última tanca van posar punt final a una ratxa èpica.

Un cop retirat, de tota manera, no va deixar que tota la seva intel·ligència i empatia es perdés. Seu és el Trust Fund, el fons que va crear perquè els atletes, considerats aleshores amateurs, poguessin cobrar de patrocinis i beques oficials sense perdre la possibilitat de participar en uns Jocs Olímpics o caiguessin en la misèria. Va dissenyar el primer sistema de controls antidopatge fora de competició per defensar el joc net. Però va ser, sobretot, la figura de Nelson Mandela la que el va marcar. Després d’establir-hi contacte, va crear la fundació Laureus, que concedeix els famosos premis, que lidera més de 150 projectes socials arreu del món sota la premissa del líder sud-africà quan va dir que, pesi a qui pesi, «l’esport pot canviar el món».

Subscriu-te per seguir llegint