Meritxell Soler: "Mai m'hauria imaginat ser en uns Jocs Olímpics"

«Mai. No m’ho hauria imaginat mai!» respon contundent a la pregunta de si quan va començar en l’atletisme havia pensat en disputar uns Jocs Olímpics algun dia, encara no fos un objectiu, potser un somni irrealitzable. «És que jo vaig començar des de zero, a 15 anys, i tot i que cada any veia que anava millorant, sempre he vist les mínimes per als Jocs Olímpics de qualsevol prova molt lluny perquè són marques molt exigents», explica Meritxell Soler. Aquest diumenge, a partir de les 8.00 del matí, serà a la línia de sortida de l’Hôtel de Ville de París per disputar-ne la marató, la prova reina de l’atletisme i de la cita olímpica.

«La Meritxell ha estat i és una atleta feta a foc lent», reconeix el seu entrenador de sempre Joan Lleonart. Es van conèixer la tardor del 2017 quan, amb 15 anys, va anar al Congost perquè es volia iniciar en l’atletisme «amb ganes de treballar i créixer», recorda Lleonart. Durant aquests 17 anys gairebé, ha passat per totes les fases de formació «sense pressa, però sense pausa».

La possibilitat dels Jocs no apareix a l’horitzó de Meritxell Soler fins a l’any 2022 «quan vaig fer 1h10’36’’ a la mitja marató [de Sevilla]. Va ser la marca que em va fer creure que podria fer una mínima internacional. La mínima l’any anterior per a la marató olímpica de Tòquio, per exemple, havia estat de 2h29’30’’, i jo veia que tenia marge per acostar-m’hi. Ara, la meva sorpresa va ser quan van treure les mínimes per París al cap d’uns mesos i l’havien rebaixat de gairebé 3 minuts!, a 2h26’50’’», recorda. Joan Lleonart situa la data un any abans, «quan va fer 1h13’16’’ a la mitja de Granollers. Allà es va iniciar el camí que l’ha dut al Mundial de Budapest de l’any passat i a la Marató Olímpica de París» afirma, com si l’entrenador hagués vist en la seva atleta tot el potencial que tenia dins abans que ningú i que d’ella mateixa.

Meritxell Soler va fer la mínima olímpica en el seu debut a la distància el febrer del 2023 a Sevilla, amb 2h26’37’’. Es va quedar a 23’’ del que en aquell moment era el rècord d’Espanya de Marta Galimany. Aquest any, al Campionat d’Espanya de Sevilla es va guanyar la plaça a la selecció espanyola en quedar subcampiona amb un registre de 2h24’57’’, rècord de Catalunya.

«Han estat tres anys d’ascens meteòric, d’una persona que ha crescut en tots els aspectes que una atleta ha de tenir. Vull dir el mental, el físic, l’entorn...», valora el seu entrenador. «Amb la preparació de la marató, vaig haver d’augmentar el quilometratge. Quan preparava els 10 quilòmetres i la mitja marató, feia 120 quilòmetres a la setmana, com a molt. Ara n’he arribat a fer 185! Les tirades del diumenge han passat de ser de 20 quilòmetres a ser-ne 30 o 40. I he passat a fer més sessions dobles. Ara entreno matí i tarda tres dies a la setmana. També he introduït treball de força, que abans no en feia. Faig dues sessions de força i dues de CORE a la setmana», explica.

L’entorn a què es referia Lleonart el formen «dos entrenadors, el Joan Lleonart que em porta el tema de córrer i el Víctor López que m’entrena la força i el que en diem l’entrenament invisible. El metge esportiu Daniel Brotons amb qui faig analítiques cada mes i mig, aproximadament, la nutricionista Aina Rabasa, el fisioterapeuta Marc Caballé, el psicòleg Ferran Lanau i el representant Alberto Garcia. I, és clar, el meu marit (i llebre!) [Abel Casalí], i tot el grup d’entrenament de Manresa que m’ajuden sempre que poden».

Va saber que havia estat seleccionada per als Jocs de París el 19 de març. Tot i tenir la tercera marca espanyola i haver fet la mínima deus vegades, no les tenia totes perquè només la campiona d’Espanya tenia la plaça garantida i les altres dues s’assignaven per criteris tècnics. «Semblarà egoista, però quan vaig saber que havia estat seleccionada vaig pensar en mi mateixa abans que en ningú altre, per com havia lluitat la classificació. Després, sí, ja vaig pensar en l’Abel, que crec que se’n va alegrar fins i tot més que jo», reconeix.

Unes setmanes després, va anar a reconèixer el recorregut de París. No és un circuit maratonià. Per exemple, no acaba dins de l’estadi olímpic. «Seria emocionant entrar-hi, sí. Però, si per arribar-hi m’hi han d’afegir pujades o fer-me passar per llambordes, prefereixo l’arribada on l’han programada, a l’esplanada dels Invàlids», afirma.

Conseqüents amb el seu propòsit de situar París i la seva història com protagonistes dels Jocs, el recorregut de la marató va de l’Hôtel de Ville a Versalles i torna a París amb la meta situada als Invàlids, un trajecte que rememora la marxa de les Dones sobre el Palau del Rei Lluís XVI, del 5 d’octubre de 1789. Té un desnivell de 450 metres, amb un inici revirat i un tram de llambordes, i una rampa del 13,5 per cent just al km 30.

«La preparació ha estat molt semblant a la de les altres maratons. Això sí, vist el recorregut, hem posat una mica més de desnivell i hem fet un treball de força més enfocat a les pujades i baixades», explica. «És clar que, a cada nova preparació, els ritmes són més exigents. L’entrenament més dur que he fet són dues sèries de 7 quilòmetres a ritme per sota de la mitja marató, a 3’19’’, o la tirada llarga de 40 quilòmetres que vaig fer en 2h30’», detalla Soler.

Fa unes setmanes, va explicar-nos que aniria a París amb l’objectiu de «viure’n l’experiència», sobretot. Però ara, ja afirma que «intentaré sortir amb les corredores europees. Per rànquing, soc la 50a. Creiem que estic en millor forma que a Sevilla [febrer]. Per tant, si tingués un bon dia, m’agradaria millorar la posició i fer un TOP 40. Si fos un TOP 30, seria fantàstic!».

Odontòloga de professió, Meritxell Soler compagina la feina a la clínica amb l’exigència dels entrenaments. «Si compensen tots aquests sacrificis? Aquesta pregunta me la faig moltes vegades. És un esport molt sacrificat. No tens ni dissabtes, ni diumenges, ni dies de festa... i tot el teu dia a dia gira al voltant de l’entrenament, què menjo, quantes hores dormo... Però, quan miro enrere m’adono que sí, que val la pena. Si no estigués corrent, potser estaria estirada al sofà. Quan miro enrere no em penedeixo de res. Tinc la sort que els resultats m’han acompanyat. Però, encara que no els hagués obtingut, també em compensaria. Perquè penso en els valors que m’ha donat l’atletisme, la satisfacció personal que he tingut, les experiències que he viscut, els viatges que he fet, les amistats que he trobat en tots aquests anys... i en un llarg etcètera».