Mercè Rosich ho ha estat tot al món de l’atletisme: atleta, entrenadora, formadora d’entrenadors, directiva i des del passat mes de març, presidenta de la Federació Catalana, la primera presidenta que té aquesta entitat. És mestra i doctora en psicologia de l’esport. Va ser regidora de l’Ajuntament de Manresa i durant dotze anys, entre el 2000 i el 2012, va presidir el Club Atlètic Manresa.
Cinquanta anys vinculada a l’atletisme.
Quan vaig començar el 1968 com a atleta no em podia imaginar mai que arribaria a la presidència de la federació, però des de llavors he fet una llarga trajectòria. L’any 2000 Romà Cuyàs em va demanar de formar part de la junta de la federació catalana, perquè hi volia dones, i fins al 2012 vaig ser-ne la directora tècnica. La meva il·lusió per presidir la federació va començar llavors. Ho vaig intentar el 2018 i ningú pensava que em tornaria a presentar, però ho vaig fer amb la confiança total dels clubs catalans. Sí, és una trajectòria molt llarga la que m’ha dut fins aquí, conec tots els estaments de l’atletisme i això em dona confiança, a mi i també als clubs. A més, el Club Atlètic Manresa som un mirall, també en la promoció de l’atletisme femení.
I no deu haver estat fàcil haver compaginat aquesta llarga vinculació a l’atletisme amb les seves càrregues familiars.
Sóc filla, mare, àvia i també psicològa, però l’atletisme m’ha acompanyat sempre, ha estat el meu complement. Em vaig casar molt jove i també vaig ser mare molt jove, però ho he pogut compaginar. Les dones treballadores necessitem ajuda, i jo n’he tingut molta dels avis per a la criança dels fills. Avui parlem molt de conciliació, i crec que és necessària però en les dues bandes.
Sent dona tot és més difícil?
No és fàcil quan l’esport és un voluntariat. L’esperit de la dona no ha de ser lluitar contra els homes sinó contra nosaltres mateixes. Hem de creure que som capaces de fer-ho, tenir la confiança per fer el que vulguem si ens formem. No ens ha de tirar enrere el gènere. Jo he treballat per la visibilitat de la dona, perquè si no se’ns coneix no podem ser referents per a les noies. Avui només hi ha set presidentes de les 77 federacions catalanes. A l’atletisme, el tant per cent de pràcticants és pràcticament igual d’homes i dones, però només som el 20% d’entrenadores, el 20% de directives i el 30% de jutgesses.
L’atletisme és un bon esport per fomentar la igualtat.
Durant uns anys algunes proves estaven vetades per ales dones. L’última prova en incorporar-se al calendari atlètic femení va ser la cursa d’obstacles. Però encara ens falta reconeixement i visibiliat. A nosaltres ens cal més constància per ser-hi.
