«Les dones ens podem empoderar i assolir els nostres reptes, no ens cal ser unes superheroïnes»

Per què creu que és important reivindicar el paper de les dones en jornades com l’eWoman?

Sobretot per la visibilitat. És importar difondre als set vents que les dones ens podem empoderar i assolir els reptes personals que ens proposem i que, per aconseguir-ho, no fa falta ser una superheroïna ni una executiva agressiva.

Està formada com a enginyera tècnica de mines. Com va decidir aquesta orientació professional?

Tot va començar a l’institut, quan cursava primer de BUP. Tenia un professor de ciències naturals que era un apassionat de la geologia i em va transmetre la seva passió. Uns anys més tard, quan cursava COU, em vaig apuntar en una assignatura de geologia, que va reforçar la meva estima per la matèria. Amb la selectivitat a la butxaca, seguia sense tenir clar què fer. La geologia m’agradava, però buscava alguna titulació que també tingués una part més tècnica. Finalment, vaig descobrir que a Manresa hi ha una escola on es pot cursar Enginyeria Tècnica de Mines, i m’hi vaig inscriure.

La seva relació amb ICL va ser prematura, ja que durant el darrer curs de la carrera va exercir de becària a la mina de Cabanasses.

Va ser una gran experiència i em sentia una privilegiada. Recordo especialment la primera vegada que vaig baixar per l’skip (ascensor) a uns 700 metres sota terra. Sempre m’havia preguntat com seria la vida a les mines. La veritat és que, un cop baixes, no ets conscient de la profunditat i la sensació no difereix molt de ser dins d’una cova laberíntica. Ser becària em va brindar la possibilitat de veure molta maquinària específica de mineria i de conèixer miners veterans, de qui m’encantava escoltar les converses.

Des de la seva primera experiència laboral fins a fitxar pel departament d’Operational and Excellence d’ICL, com ha viscut el seu desenvolupament professional?

Mentre feia de becària, em va sorgir una oferta de feina al Grup Beton, un grup empresarial dedicat a la fabricació de formigó, on vaig aprendre molts aspectes de la mineria a cel obert o de l’ús d’explosius. Però una de les experiències que va marcar la meva carrera va ser la construcció de la Línia 11 del Metro de Barcelona. Allà em vaig incorporar amb un grup de tunelers que no estaven acostumats a treballar amb noies i, encara menys, que una dona fos la seva superior. Després d’aquest túnel, vaig fitxar per FCC Construcción i vaig quedar vinculada al món de l’obra civil, sobretot els túnels amb tuneladora. Més tard, després d’una temporada a l’empresa de telecomunicacions Ingebakel, vaig tornar al Bages per treballar en la construcció de la rampa de Cabanasses. Un cop finalitzat el projecte, vaig quedar-me al departament d’Operational and Excellence d’ICL.

El sector miner ha estat tradicionalment un àmbit masculinitzat. En aquest sentit, s’ha trobat alguna limitació pel fet de ser dona?

Si el món de la construcció, en general, és un món molt masculí, el món del túnel encara ho és més. I fa vint anys, quan vaig començar, encara era més exagerat. Tot i això, al llarg d’aquest temps, en molt poques ocasions, he notat que el fet de ser dona m’hagi aturat o frenat. Soc una persona que sempre he mirat d’adaptar-me a les circumstàncies i, per això, en arribar a una obra nova, sempre he escoltat els encarregats i operaris. De fet, puc dir que d’ells he après coses que no s’expliquen als llibres. He intentat unir-me a l’equip per ser «un» més i, tret d’alguna excepció, sempre ho he aconseguit.

Quan va decidir ser mare, va tenir facilitats per conciliar la vida laboral i familiar?

El món de l’obra civil és molt exigent i, quan jo hi era, la conciliació familiar no era una paraula gaire de moda. I en un entorn tan masculí encara menys... Quan va néixer el Pol, el meu primer fill, jo estava en un impàs d’obres i més o menys vaig poder espavilar-me, però, un cop immersa en la construcció de les connexions dels túnels dels FGC de Terrassa, vaig veure com la gent no entenia que estava sola amb una criatura. El meu marit treballava a fora i, per tant, no podia entrar abans a la feina perquè havia de portar el nen a l’escola i sovint havia de sortir abans perquè no tenia una cangur infinita.

La presència femenina en el sector ha guanyat pes en els últims anys o, per contra, cal impulsar accions per obrir la professió cap a la dona?

Si, la presència femenina ha guanyat pes, però potser no tant com ens agradaria. Sincerament, no tinc clar quin és el motiu pel qual les dones no es llencen tant cap a les professions tècniques. En el meu cas, no m’ho vaig plantejar, ja que tenia clar que volia especialitzar-me en aquest àmbit. Potser caldria fer xerrades als instituts o a les escoles per explicar que és el més normal del món i, sobretot, analitzar els motius que provoquen que la presència femenina sigui més escassa. Si no sabem per què les noies no s’aventuren a les professions tècniques, serà difícil posar-hi remei.

Considera que ara és un bon moment per a les dones a l’hora d’accedir als càrrecs directius de les empreses?

Tradicionalment, les dones que han arribat a càrrecs directius en empreses ho han aconseguit per dues raons: han renunciat a tenir família o, si l’han tingut, han renunciat a la seva criança. Avui en dia, la tendència ha fet un gir i moltes de les dones que accedeixen a càrrecs directius tenen les coses molt clares pel que fa a la seva vida privada. En aquest sentit, s’ha de potenciar la presència femenina en els alts càrrecs, però tampoc crec en la discriminació positiva.

La dona ho té més fàcil per desenvolupar-se professionalment en una gran empresa o en una de petita?

En els últims anys, he tingut l’ocasió de treballar en una petita empresa i en una de molt gran. D’aquesta forma, penso que depèn de les persones que formen l’empresa i de les seves mentalitats, no tant de la mida de l’empresa. Tot i això, val a dir que en una empresa gran tens diferents avantatges, com ara la formació o la col·laboració amb molts departaments que t’enriqueixen i que t’ajuden a avançar professionalment. Com a dona, vull destacar que les empreses grans com ICL, per norma general, tenen molt clar que la igualtat és un dels pilars de les empreses del present i del futur i dediquen un gran esforç en promocionar-la i portar-la a la pràctica.

Què creu que pot aportar la seva experiència a les assistents de l’eWoman?

Vinc per explicar la meva vida laboral en un món masculí, envoltada d’homes i liderant equips formats per homes, per tal de demostrar que és una cosa normal que totes podem aconseguir.