«La meva filla ha de poder jugar en igualtat de condicions que els seus companys de classe»

D’on prové el seu vincle amb el futbol?

A casa som molt de futbol. El meu fill, que ara en té 17, va jugar des dels 8 al Manresa, tot i que ara està al Sant Fruitós. El 2013 vaig obrir amb la meva parella una botiga d’esports, Futbol Total, especialitzada en aquest esport, que vam traspassar just abans de la covid. Al negoci venia gent del Manresa, que m’explicava com hi estaven les coses. Em demanaven contactes per buscar esponsorització. El novembre del 2019, amb Chema Pulido i Pere Arévalo, vam intentar donar un cop de mà a l’anterior junta, però teníem maneres diferents de treballar. Nosaltres volíem més transparència, perquè el nostre prestigi professional no ens permetia que les empreses dubtessin d’on es destinarien els diners. Ens vam apartar del club, però el gener del 2020 el Manresa va patir una crisi molt seriosa, amb la suspensió d’una dotzena de partits per per impagament als àrbitres. Ens hi vam posar com a junta gestora el febrer i vam aconseguir fer front al problema principal, el del deute amb els àrbitres. El juliol d’aquell any hi va haver un procés electoral i vam ser l’única candidatura que es va presentar.

El món del futbol no és precisament el més ple de dones, almenys en els càrrecs directius.

És cert, som molt poques, a Segona Rfef no n’hi ha cap i a Tercera, quan vaig començar, al grup cinc, només hi havia una presidenta al Sants. Però amb el temps he anat coneixent més directives. Crec que s’està fent un pas endavant.

Tot i així és un entorn molt masculinitzat.

Sí, i penso que dones com jo hem de fer aquest pas per desestigmatitzar aquest esport. Hem de demostrar que podem ser bones presidentes, bones gestores, que estem capacitades de parlar de futbol i de gestionar entitats esportives. Ara bé, si he de ser sincera, jo no estic aconseguint convèncer altres dones per entrar al Manresa. És una qüestió molt cultural: a la federació catalana només hi ha dues dones i a l’espanyola crec que cap. Hem de perdre la por, i assumir que, si tens una tasca com aquesta, el que es queda a casa ha d’agafar un rol diferent. Estar en un lloc com el Manresa requereix una dedicació extra a la teva feina professional i cal que et supleixi algú a casa, encara més en el meu cas, que tinc tres fills. Anant al futbol deixes d’estar a casa. Suposa un sacrifici familiar, i a la dona li costa més comptabilitzar els seus reptes personals si al darrera no hi ha algú que li doni suport. Nosaltres a casa sempre hem tingut una relació igualitària, ens hem repartit les càrregues familiars en funció de les nostres responsabilitat, però això no és sempre tan equitatiu.

Ha viscut situacions incòmodes com a màxima representant del Manresa?

Sí que n’he viscut, comentaris que al final normalitzem, però que no son normals. El tracte que, en general, rep el futbol femení no ho és de normal: que les jugadores no cobrin el mateix, per exemple, o que no faltin àrbitres. El problema real és que els màxims dirigents no es creuen el futbol femení, ara vivim un moment molt potent pel fenomen Putellas i el Barça, però a la lliga Iberdrola hi ha moltes jugadores sense les condicions de les del Barça. Aquesta onada s’ha d’aprofitar, però poc farem si els dirigents no es creuen el futbol amateur femení. Que et donin una subvenció de 400 euros no és creure-s’ho.

Es va presentar en una candidatura per presidir la federació catalana.

Sí, anava a la d’Àlex Talavera, a qui li retreien que dugués nou dones a la llista. Què fa aquest boig, li deien. Però vam impugnar les eleccions del passat mes de maig, que vam perdre per 26 vots i encara estem pendents de la resolució. Calen més dones a la direcció del futbol, perquè els dirigents noentenen ni la igualtat ni el feminisme. Ara han aprovat una norma que permet a una noia jugar a totes les categories del futbol català. Això està bé si, posem per cas, una noia de Tarragona no troba prou dones per fer un equip, però això no és igualtat. Ho és fer tot el possible perquè totes les noies que vulguin puguin jugar. Hi ha nenes que volen jugar al futbol i et diuen, és que a casa meva no em deixen. El futbol està molt estigmatitzat i masculinitzat.

Tenen molta feina per fer.

Molta. Ens cal discriminació positiva, promoure quotes més baixes a les noies, per exemple, i sobretot molta pedagogia, anar a les escoles, parlar amb les famílies. Vaig a escoles a parlar i els parlo de futbol, però també d’enginyeria i de la família, perquè tot va molt lligat. Cal un projecte que posi la dona al centre, tant de l’esport com de la vida.

Què impulsen, en aquest sentit, des de la seva junta?

Quan vam arribar hi havia quatre equips femenins i amb la covid ens vam quedar sense. I ens deien és que les dones son així. I no, alguna cosa s’havia fet malament. I és que les noies sempre eren les últimes en tot: en terrenys de joc, en canvis d’horaris... el tracte no era el mateix, se sentien l’últim mico de l’entitat. Ara tenim tres equips i unes entrenadores que cobren el mateix que els entrenadors, amb la mateixa distribució de camps. D’altra banda, estem fent molta pedagogia amb els entrenadors moltes xerrades. Perquè treballen amb nens i nenes que estan immersos en grans canvis i com madurin també depèn del que veuen a l’esport. Això és molt necessari en una entitat on hi ha tantes famílies. A més, un dels nostres espónsors és la FUB i hem d’aprofitar aquesta col·laboració per fer formació, per saber gestionar també el discurs de gènere. És fer feina que va més enllà de l’esport: el gènere, la integració efectiva de la dona al món del futbol. De gran te n’adones dels micromasclimes que has patit. Jo no n’era conscient, perquè tenia molt clar que volia ser enginyera i res no em frenava i se m’havia educat en un pla d’igualtat. Però de gran tens fills i filles i ho entens i ho reivindiques. I si hi pots influir ho has d’aprofitar. Vull trencar esterotips i que les noies ho facin en el futur. La meva filla ha de poder jugar en igualtat de condicions que els seus companys de classe. En aquest sentit, L’eWoman és una oportunitat per dir que canviar és possible.