El constituent primordial de la Patum són les comparses i, en elles: la forma, l'abillament, els additaments complementaris, l'acompanyament del so, la implementació del ritme del tabal, la distinció entre les comparses amb, o sense, foc, els moviments diürns o nocturns, de plaça o de passada, així com altres ingredients, entre els quals n'hi ha un de singular que imprimeix autenticitat i un segell propi a cada comparsa, i a la Patum tota sencera, es tracta del color.

El color és una sensació o qualitat associada a la llum i a la manera com s'impressiona la retina, depenent de la longitud d'ona. Una qualitat física de les coses o dels éssers que esdevé una component més fràgil i subjectiva, un efecte indirecte de les ones lumíniques i de la forma com afecten el teixit ocular on es projecten les imatges.

Ens podríem demanar si hi ha un color definitori del Corpus, la Patum i les seves comparses, i associar-los a la intensitat de la radiació lumínica i a la seva cromaticitat; és a dir, un to que designi la longitud d'ona dominant i una puresa que equivalgui al major, o menor grau, del mateix color.

En el cas del Corpus, l'Església ha estat qui ha determinat que el color litúrgic que li pertoca és el blanc, propi de les solemnitats de Jesucrist no associades a la passió; el daurat que pot substituir els ornaments de qualsevol solemnitat; i el vermell com a vinculació a la Preciosíssima Sang i en rememoració al miracle de Bolsena de 1263.

El 2017 es dugué a terme una enquesta sobre qüestions d'índole patumaire i s'escollí com a població els caps de colla de la Patum; amb l'afegitó d'un representant dels músics, en la seva qualitat de desena comparsa de facto; i un altre de cadascuna de les altres Patums (Infantil, Carrer de la Pietat i Llar Santa Maria de Queralt), així com una persona que hagués estat alcalde, una altra que hagués estat rector i una parella d'administradors, l'elecció de les quals es féu a l'atzar.

Es varen formular preguntes de caire divers com el paper de la dona a la Patum, l'emancipació de les maces, la recuperació de la processó del Corpus amb la participació de les comparses, i un llarg etcètera. I, en el cas de la coloració, es demanà que es pronunciessin sobre quins eren els colors que, a criteri seu, definien la Patum i aquells que determinaven les seves comparses.

Els resultats en relació amb la Patum foren coincidents en un 100% amb el vermell i en un 90% amb el vermell i el verd. En relació amb els colors associats a les comparses, el pronunciament va ser més dispers entre: vermell (100%), verd (90%), negre (30%), grana (30%), blau (20%), or (20%), blanc (20%), plata (10%) i rosa (10%).

Per tant, la paleta cromàtica que inspira la Patum, així com els diferents entremesos que la componen, oscil·la entre 9 colors; amb l'aclariment que l'or comprèn també el groc; i, en canvi, es diferencià el blanc del plata, quan -en heràldica- són el mateix.

Aleshores podríem dir que la Patum té una expressió cromàtica en vermell i que la identificació que es fa d'aquest acte sacramental és amb aquest color. Per què? La raó és el foc del moment àlgid de la festa, del contrast entre la pólvora encesa que fon la foscor, o la il·lumina amb una infinitat d'espurnes que produeix la ignició dels fuets. Tanmateix, ¿aquesta és l'única raó per a l'elecció d'aquest color com a màxima representació de la Patum? O bé, ¿existeixen d'altres raons que no es manifesten i que mariden millor amb les qualitats associades majoritàriament al vermell? Hans Biedermann, ens diu que «el vermell és un color afectiu i es relaciona amb la capacitat de poder rebre i descarregar immediatament estímuls externs». Així com per a Georg Andreas Böckler, «té un significat més místic, com una mena de desig fervent de virtut», una interpretació als antípodes de la que es fa en l'actualitat. Eva Heller ens parla del vermell com un camí entre l'amor i l'odi; imatge de sang, foc i vida; l'expressió de força, valor, energia i sacrifici, fins a la immolació; símil de desig, instints i passió desbordada fins a la llinda de la immoralitat; sinònim de luxe, noblesa i, a la vegada, proletariat i comunisme; i una veu cromàtica de la guerra i la revolució. Aquest color apareix a la caixa del tabal amb l'escut de Berga; a la casaca en forma de torera, pantalons bombatxos dels turcs i cavallets i a les tires llargues de tela dels cavalls; en les granotes de les maces i plens amb escates verdes i en una de les plomes de l'elm de sant Miquel; i -també- a la torera i el turbant del gegant vell, el faldar de la geganta vella i la camisa i la barretina dels geganters; així com a la dalmàtica del macer.

El verd ens recorda la vidalba, el substrat indispensable per als plens, la contribució de la natura a l'apoteosi ígnia, i la base balsàmica i olorosa per apaivagar el foc i encatifar el terra amb les fulles i branquillons, testimonis socarrimats del gran combat.

El verd simbolitza natura, esperança, fertilitat; primavera, joventut i, a la vegada, immaduresa; el país d'Irlanda i l'islam; i lògicament el color de les guites, present també en les granotes de maces i plens amb escates vermelles; al vestit de la geganta nova, la torera de la geganta vella. David Fontana, vincula aquest color amb l'illa celta Tir nan Og de l'eterna joventut, una qualitat essencialment patumaire, oi?

El negre és el color que és menys color, associat a l'elegància, el poder, el dol i la mort; és contradictori i simbolitza anarquia, feixisme, malastrugança i el continent africà. A la Patum, el trobem en la pólvora; en el tercer dels cavallets; en el birret d'un dels nans; en el vestit i la mantellina de les administradores i el vestit dels administradors, les bates dels guitaires i les maces dels gegants.

El grana és un vermell enfosquit, conserva els atributs del vermell i es tracta d'un color associat a la reialesa, la solemnitat, l'elegància i al que és transcendent; una mena de passió continguda; rauxa assenyada i un esperit que toca de peus a terra. El grana té un especial simbolisme patumaire perquè és el color del vestit del tabaler, de la capa del gegant nou, el vestit d'una de les parelles de nans vells i les capes dels àngels.

El blau és exponent de simpatia, puresa i harmonia; el color del cel, del mar i de la infinitud; de la pau, d'Europa i la Mare de Déu; de la fidelitat, l'intel·lecte i, també, del vestit d'una de les parelles dels nans vells, de les faldilles dels àngels i del barret blau, estil cordovès, d'un dels nans nous.

El groc i el daurat representen felicitat, intuïció, alegria i luxe; s'associen a la fama, als alquimistes i al sol; i els trobem a les túniques del gegant nou i del gegant vell, així com en aplics de passamaneria als vestits dels gegants, i a la corona de l'àliga.

El blanc i el plata indiquen puresa, resurrecció, pau i núpcies a Occident; sinònim de serenor, innocència, del bé i dels esperits; el color que no és color o, potser, és la suma dels set colors; present a les camises de comparses i administradors, a l'estrenyecaps de la vella dels nans nous, a les mitges de les comparses i als pantalons del geganters; al primer dels cavallets, les ales dels àngels, el coll de puntes del vestit dels nans nous i del macer així com als guants d'aquest darrer; i en format d'argent, a la cuirassa i els aplics dels vestits dels àngels, les simitarres dels turcs i el casc del gegant negre.

El rosa indica tendresa, comprensió i amor; dolcesa, encant, cortesia, feminitat i maternitat; i és el color que trobem en un dels capells dels nans nous, en les mantellines de les gegantes i el cos del vestit de la geganta vella.

Ens faltaria esmentar el color marró que no aparegué en les respostes de l'enquesta, i que sí que trobem en el segon dels cavallets i en l'àliga -per similitud amb el plomatge d'aquesta au- però, sobretot, perquè encarna la terra que pren vida a través de la tradició del poble que segueix la Custòdia. El poble que, amb l'àliga, s'eleva -i venç tot el que l'ancora- pel seu anhel de llibertat i el seu desig de transcendència a la pròpia existència.