Com sobrevivien unes joves advocades a començament dels anys 70, quan la justícia era monopolitzada pels homes i la cultura masclista era molt arrelada?

Anna Carranza: És cert, la cultura era totalment masclista. Recordo, quan estava sola al despatx, que venia algú i em preguntava: "on és l'advocat?". "Doncs, miri, l'advocat sóc jo", responia. Això és una cosa en què totes ens vam trobar. També recordo el meu primer judici. Em vaig anar a presentar al jutge. I em va dir: "ay, es usted tan joven, señorita...". Això de senyoreta era molt habitual.

Costava tenir clients?

A. C.: Sí, i més en el meu cas, que acabava d'aterrar a Manresa, perquè hi vaig venir a viure quan em vaig casar. No tenia contacte amb ningú. Em passava les tardes esperant. I el dia que tenia una visita feia festa major. I, a la gent, la veritat, li xocava veure una dona. Sobretot, perquè jo em dedicava a temes laborals. És clar, el més habitual era que una dona es dediqués als temes familiars. Perquè, fent laboral, jo sempre estava sola al jutjat, envoltada d'homes.

Maria Dolors Rovira: Sí, tots els començaments són difícils, i per a nosaltres en aquella època encara més. Et deien nena i totes aquestes coses... De vegades els clients et deien: "demani-ho aquí al despatx a veure què els sembla". No sé si vaig deixar de tenir clients pel fet de ser dona. Però el que sí que sé és que, a mesura que t'anaven coneixent, t'agafaven confiança.

Françoise Lacroix: Et tractaven amb un cert paternalisme, una certa deferència. "Ai, senyoreta, pobreta...". Cosa que t'anava bé en segons quins casos. Jo portava temes matrimonials i familiars, i em van arribar moltes famílies de les mines de Súria i Sallent, amb problemes socials greus. Em van donar tots aquests temes que els advocats de la ciutat no volien.

Vostès van començar a exercir a final del franquisme. Van notar el canvi a la democràcia? Van treballar amb més llibertat?

M. D. R.: Hi havia companys que sí, però jo no ho recordo.

F. L.: Un dia que em tocava la guàrdia penal, van detenir dos nois per la seva relació amb ETA. I el jutge no entenia com és que jo estava de guàrdia en un tema com aquest, perquè a mi em veia fent temes familiars.

A. C.: Jo recordo una anècdota típica de l'època, quan van voler tancar el bar El Porró del carrer Major, perquè es pensaven que hi deia El Porro, sense accent.

F. L.: Amb l'arribada de la democràcia, jo sí que vaig observar molta més sensibilitat cap a les dones maltractades. Jo recordo que, durant el franquisme, quan acompanyava una víctima a presentar denúncia a la Guàrdia Civil, no te l'acceptaven. I ens deien: "esto se arregla en la almohadilla, lo habla usted con su marido esta noche y lo arreglan". És clar, i a mi em veien que era una dona advocada i, a sobre, francesa... i encara em feien menys cas, diria. En canvi, amb la democràcia, recordo que la percepció va ser molt diferent, i tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil ja eren més sensibles al tema.

A. C.: Els canvis, però, no van ser d'avui per demà, sinó que és una evolució. Jo, per exemple, em dedicava al jutjat social, i estava saturat durant el franquisme i l'inici de la democràcia: judicis laborals i socials que molts cops eren judicis polítics, s'acomiadaven treballadors per ser membres del comitè, de sindicats... Això va anar canviant, però no hi va haver un salt, d'avui per demà.

Avui podem dir que la igualtat de gènere ha arribat a tots els nivells de la justícia?

M. D. R.: Sí. Ara és molt freqüent que en un judici hi hagi la fiscal, la jutgessa, la secretàries, les dues lletrades i les procuradores.

F. L.: Sí, a vegades el client és l'únic home de la sala.

A. C.: Ara evidentment ja no hi ha la cultura masclista que hi podia haver als anys 70 i 80. Però les advocades trobem en alguns immigrants el mateix tipus d'actitud que teníem d'alguns clients d'aleshores. Depèn de la cultura que tingui l'immigrant, que una dona el defensi per temes matrimonials... hi és reticent. Jo m'hi he trobat, com a advocada d'ofici. És una qüestió cultural, que no encaixa.

F. L.: No voldrien demostrar que tenen aquests pensaments, però és una cosa que els surt.

A. C.: No t'ho diuen directament, perquè no és políticament correcte. Però penso sincerament que si alguns d'ells poguessin triar, no triarien una dona.

Han rebut mai comentaris desagradables?

F. L.: Jo, quan feia penal, m'havia trobat que algunes persones m'insultaven. Són problemes culturals, que et pots trobar en qualsevol lloc del món: hi ha gent desconfiada, inculta... que arriba a les agressions verbals.

A. C.: Però això no pot influir. Som professionals i has de donar el servei.

Però, mentalment, costa més defensar segons qui, no?

A. C.: Jo crec que quan fa molts anys que fas aquesta feina, deixes al marge qüestions personals. I veus que hi ha clients que et dipositen la confiança, i això vol dir que n'han quedat contents.

M. D. R.: Resols el problema d'una persona per a la qual en aquell moment és el més important de la seva vida. I és una cosa que sempre recordarà.

A. C.: Una senyora em va donar l'única joia que tenia. Molts cops la hi he volgut tornar, però no ho vol. L'agraïment és molt satisfactori.

Per acabar. Se senten pioneres?

F. L.: Jo penso que vam haver de treballar molt més que les arribades ara. No teníem dret del descans de maternitat, com ara. Podies ser advocada, però havies de continuar cuidant la casa, els fills...

A. C.: Jo recordo cap al final del meu embaràs, que el client em deia: "però vostè vindrà a judici?". I jo, és clar: "és que no ho sé!".

F. L.: Jo vaig perdre temes perquè estava embarassada i no podia garantir que podia anar al judici. Quan recordes això, penses realment que has estat pionera sense adonar-te'n.

A. C.: Ara pots demanar la suspensió del judici per embaràs. Abans, no: t'havies d'espavilar i buscar algun substitut. Jo vaig arribar a programar els meus parts per cesària, en funció dels judicis. I el dia abans del part, ho deixava tot preparat i controlat.

F. L.: Deu dies després del meu part, jo ja tenia un judici. I estava més al despatx que amb la nena.

M. D. R.: Que ens sentim, doncs, pioneres, és una cosa. Però que ho siguem, n'és una altra.