«Quan la carretera queda neta i marxes d'un accident mortal és quan et tremolen les cames»

«Una psicòloga em va parlar una vegada de la motxilla emocional que carreguem a l'esquena. I és veritat. Perquè mai ningú no et pregunta com estàs», constata el bagenc Joan David, sergent cap de torn dels Mossos d'Esquadra a la Catalunya Central, que fa vint anys que veu accidents de trànsit de tot tipus a l'asfalt.

«Mentre estàs treballant en un accident, tens tanta feina i estàs tan activat, que ni tan sols et planteges tenir un moment de debilitat. És quan la carretera queda neta i marxes del lloc. Llavors és quan et poden tremolar les cames i venir-te la plorera», afegeix una companya seva de Trànsit, també sergent (que opta per no divulgar el nom). «En més d'un accident, tant ell com jo hem plorat. Sobretot, quan les víctimes són nens i tu també tens criatura. T'impacta molt», admet.

Actualment, ella treballa a les oficines de Trànsit dels Mossos de Manresa, però es va passar molts anys veient víctimes mortals a la carretera. «Recordo que, per fer els atestats, feia fotos, però no era conscient de les fotos que estava fent», explica. «És com si portessis una cuirassa. Mentre fas la feina, és com si no volguessis veure el que hi ha. No et planteges si tens un mort davant o no. És la teva feina, en aquell moment no hi dónes importància. És després, quan s'acaba el treball i et relaxes, que te n'adones», diu.

Tots dos estan d'acord que la millor manera perquè no els afecti el que han vist a la carretera és parlar-ne. «Sobretot, parlar amb els teus companys, quan arribes a comissaria», explica ella. «A vegades, per treure una mica de ferro a tot plegat, no et diré que riem, però sí que t'intentes a agafar a qualsevol cosa per desviar inconscientment l'atenció cap allò que veus que t'ha carregat», afegeix. A vegada, és impossible no parlar-ne a casa. «Amb la meva dona és inevitable que en parli. Quan arribo a casa, ja m'ho veu a la cara. I em pregunta: 'No ha anat gaire bé avui, no?'», explica Joan David.

Una de les coses que admeten que els neguiteja més és imaginar-se que reben l'alerta d'un accident amb familiars o coneguts implicats. «Quan a l'oficina ens arriba la notícia d'un accident greu a tal carretera, el primer que em ve al cap és: Avui, el meu home, on és? Ha agafat el cotxe?», explica la sergent. «O si l'accidentat és un motorista, penso: avui, el meu germà ha agafat la moto? On es troba? I és que la ment és perversa i, a vegades, et fa males passades», afegeix.

A Joan David també li passa una cosa semblant. «La meva dona va a treballar a Igualada, i cada dia agafa l'eix Diagonal. Pateixes molt, sobretot veient com ha evolucionat la sinistralitat en aquesta carretera. Per això li demano que cada dia, quan arribi a Igualada, m'enviï un missatge, per quedar-me tranquil», diu.

La feina dels Mossos en un accident és garantir la seguretat dels cossos d'emergències, decidir o no tallar la carretera, regular el trànsit, investigar les causes de l'accident, gestionar la grua... Cada cos que hi intervé té una missió determinada: el SEM, atendre els ferits, i els Bombers, rescatar víctimes atrapades als vehicles, entre altres tasques.

Aquesta és la feina, per exemple, del sergent en cap del parc de Bombers de Manresa, Ramon Vidal, i de Víctor Fernández, caporal de Bombers al mateix parc. Tots dos fa trenta anys que són bombers i, per tant, n'han vist de tots colors. «Els primers impactes que vam tenir com a bombers eren força colpidors, perquè mai no havies vist aquesta realitat. Eren colpidors sobretot per a molta gent que no venia del món de Bombers, sinó del forestal», explica Fernández.

En els primers accidents mortals en què va haver de treballar, Ramon Vidal ja va constatar que, en aquests escenaris, «tens els sentits molt exterioritzats». I ho explica amb un cas: «Recordo un accident mortal a Castellgalí, a final dels anys 80, amb diversos membres d'una família morts o ferits a dins d'un cotxe. Era un dia de juliol a la tarda. Em va fer molta mala sensació la barreja d'olors». I s'explica: «Era l'olor de la gasolina, l'olor dels olis, l'olor del tomàquet que portaven a dins del vehicle i l'olor que fa la sang depenent de la temperatura». I conclou: «A partir d'aquestes experiències, he deduït que hi ha un tipus d'accident en què arribes, tens una visió, un silenci intern i vas descobrint tota una sèrie d'olors. Molt impactants. Tens tots els sentits desenvolupats».

«És veritat que recordes molt els primers accidents. Però, a mesura que passen els anys, vas oblidant aquelles cares, o aquell patiment. I això és una prova evident que vas descarregant psicològicament les teves actuacions», afegeix Fernàndez. I com s'aconsegueix? Ho té clar: «Fent pinya amb el grup de bombers amb qui treballes. Molts cops, pel sol fet de parlar-ne, i fins i tot afegint-hi anècdotes, ens permet fer aquesta descàrrega emocional. El pitjor de tot seria no parlar-ne».

Aquesta pinya entre els bombers també és vital per poder treballar en un escenari amb víctimes mortals sense que la situació els superi. «Entre l'un i l'altre, durant la feina, mantens aquesta carcassa. Però la necessites per poder estar atent i concentrat, per resoldre l'emergència en si, i salvar el màxim de vides possibles», explica Ramon Vidal. «No és cert que els bombers mai no ens puguem enfonsar. I si, en algun moment, a algú el supera la situació, el més normal del món és que demani ajuda i s'aparti a un costat», afegeix Víctor Fernández.

Tots han vist accidents molt tràgics, on han hagut de veure víctimes mortals en molt mal estat. Però també recorden els finals feliços d'altres sinistres que inicialment feien pensar el pitjor. Com un accident que hi va haver fa uns anys a la C-58, a Castellbell, en què va resultar ferit crític un nadó. Els Bombers van rebre l'avís del servei just quan s’estaven a punt de menjar una paella al parc de Manresa. Quan van retornar del servei, cap no va tenir ganes de menjar-se-la. «Estàvem tocats», explica Vidal. Fins que, a la matinada, els va trucar el SEM per informar-los que el nen evolucionava bé: «Era la 1 de la matinada, però ens vam menjar la paella molt feliços», diu somrient Vidal.