Fa 28 anys que és mosso d´esquadra, i se n´ha passat 18 a l´àrea regional d´investigació de la Catalunya Central, on va ingressar el 2000. El 2004 va passar a dirigir-ne la unitat d´homicidis i el 2007 va ser ascendit a cap regional, càrrec que ha ostentat fins ara. Per davant seu, per tant, han passat tots els crims que s´han comès a les comarques centrals en els últims catorze anys. També ha investigat i desarticulat bandes criminals organitzades de tot tipus. Fa tres mesos va deixar el càrrec per passar a dirigir la comissaria de l´Anoia.
Per què ha decidit canviar?
Arriba un moment en què necessites un canvi per fer altres coses que t´atrauen. La Regió Central és la segona més segura de Catalunya, i ara mateix l´àrea d´investigació estava molt bé. Teníem un bon índex de resolució d´homicidis. Tots els que hi ha hagut des del 2004 fins ara estan resolts policialment. Era una bona època, doncs, per deixar-ho.
És una satisfacció personal, haver resolt tots els crims de la Catalunya Central que ha investigat?
Satisfacció, no... Perquè hi ha dos crims que són la meva espina personal. Els vam resoldre policialment, però no van acabar amb condemna. Parlo de l´homicidi el 2006 de l´exregidora d´Igualada Francina Castell-tort i del crim del 2009 a Castellfollit del Boix. En tots dos casos, teníem tots els elements de prova perquè els acusats fossin condemnats. Però els jurats populars van utilitzar aquests mateixos elements de prova per exculpar-los. És una de les coses més il·lògiques amb què mai m´he trobat.
A què es refereix exactament?
Per exemple: en el cas Castelltort, l´acusat (que era un paleta de la casa on va aparèixer el cadàver de l´exregidora) tenia l´única clau que hi havia d´aquell edifici. Doncs la defensa va argumentar que qualsevol persona podia tenir una còpia desconeguda d´aquella clau. El mateix va succeir amb el cas de Castellfollit. Les roderes que van aparèixer al lloc del cadàver incriminaven l´acusat (perquè coincidien el model de vehicle, el tipus de rodes...). Però el jurat, en canvi, no va considerar suficients, ni aquest, ni tots els altres indicis.
En el cas de Castellfollit, fins i tot, hi ha hagut dos judicis, amb dos acusats diferents (que eren germans). I tots dos absolts...
Sí, i, a més, en el segon judici, teníem un testimoni clau d´una noia. Però, amb els jurats, va com va. Com a Mossos, hem de fer autocrítica.
En quin sentit?
Perquè, en aquests casos, els jurats es van posar des del principi de part dels acusats. Tot el que sortia als mitjans de comunicació sobre aquests judicis era, principalment, la versió de la defensa. Més que no pas la nostra. I, és clar, el jurat no està aïllat dels mitjans de comunicació. I tot això li influïa. I cal recordar que, tot i així, en tots dos casos, el veredicte del jurat no va ser unànime.
Creu que, si la sentència en aquests casos l´hagués decidit un jutge, hauria estat de condemna?
No puc afirmar res. Es van presentar recursos contra les absolucions, i els jutges els van desestimar...
Pensa que, davant d´un jurat popular, si no s´hi va amb una prova directa, o una confessió dels fets, és molt difícil que els acusats d´un crim acabin condemnats?
Doncs sí. Ara sembla que, si no hi ha ADN, no hi hagi res. Tot el que abans es feia amb proves indiciàries, ara això es va relegant. En canvi, si tens ADN, gairebé ho tens tot. Per això, s´ha donat tanta importància a les cadenes de custòdia de l´ADN, perquè és la prova estrella.
Creu que caldria una reforma de la llei del jurat?
S´hauria de revisar, en el sentit de garantir un aïllament de veritat del jurat. Avui en dia, no està aïllat. Hi ha gent que mediàticament ja està condemnada, abans del judici. Com garanteixes, llavors, que la gent que entra en un jurat no està ja prejutjant l´acusat? La balança està molt inclinada. A vegades, d´un cas en qüestió, ha sortit massa informació filtrada als mitjans de comunicació.
Durant els dies que dura un judici, com es podria garantir l´aïllament absolut del jurat? Avui en dia, l´accés a Internet està a l´abast de tothom...
Per això ho dic, és molt difícil. Per tant, potser sí que s´hauria de revisar el jurat. Perquè, si és un instrument que es va concebre per ser totalment aïllat, per poder valorar la prova, ara això és molt difícil d´aconseguir a priori. Segons quin cas, doncs, potser sí que l´hauria de fer un tribunal.
De tots els crims que ha investigat aquests anys, de quin se sent més satisfet per la feina laboriosa?
Del cas de Calders del 2004. L´acusat, que va matar la seva dona, ho va preparar molt bé. Perquè havia estudiat criminalística i sabia què feia.
Algun crim més recent?
El de Masquefa, del 2016. Una noia va aparèixer apunyalada amb els dits tallats a dins d´una banyera. Va ser un treball d´investigació molt feixuc. I un company s´ho va agafar molt personalment. Va fer tot el recorregut des del tren fins al lloc on vivia. I va trobar una bossa, amb els dits. I empremtes. I vam poder detenir l´acusat. I concloure que la motivació del crim va ser per drogues.
Per quin motiu l´acusat havia tallat els dits de la víctima?
Segurament, perquè no li trobéssim ADN seu sota les ungles. Perquè la víctima s´hi devia resistir...
I quin és el crim en què recorda haver rebut més pressió social?
Sens dubte, el crim de la Patum de Berga del 2005. És l´homicidi en què més pressió hem tingut. Recordo com vam treballar colze a colze amb la jutge, a dins de la comissaria, perquè el jutjat estava pres per la gent. I recordo les cassolades a la comissaria... Tu havies d´intentar aïllar-te, però la pressió de la gent influïa. Per sort, vam poder resoldre bé el cas.
El més reconfortant de resoldre un crim és poder explicar-ho a la família de la víctima?
Sí, és la motivació màxima. L´única forma de reparar-los una part del dolor és poder dir-los qui és el culpable, i condemnar-lo. Si amb això aconsegueixes que hi hagi una mica de consol, doncs benvingut sigui.
