El president del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, Ramon Pérez, demana «intensificar» els controls en terrenys inestables en els quals hi pot haver esllavissades com la que ahir, dimarts, va causar el descarrilament d'un tren de la R4 de Rodalies, la majoria lleus. Pérez seria partidari d'establir un protocol de risc d'esllavissades, de la mateixa manera que n'hi ha per incendis forestals, per pluja o per vent.

Pérez va dir que el col·legi ha detectat punts pels quals passen trens i carreteres «en què pot haver-hi problemes», per la qual cosa va demanar a les autoritats competents que en tinguin constància i actuïn. En aquest sentit va defensar la importància de taules on hi ha tots els agents implicats, com ara el l'Observatori del Georisc, encara que va posar sobre la taula que en les sessions que s'han fet fins ara, tot i i que se'ls ha convidat, no hi han assistit mai ni representants de Renfe ni Adif, que serien les companyies responsables del servei afectat en l'accident d'ahir i, també, de la línia.

El president dels geòlegs va subratllar que «l'aigua és un catalitzador, però abans que plogui ja hi ha el problema». Considera que cal fer una feina prèvia i afirma que la desestabilització a la zona no és d'avui. En tot cas, la pluja ha precipitat un problema existent.

Sense entrar en els detalls de com s'ha d'actuar, Pérez sí que va afirmar que hi ha solucions a aplicar tècnicament, també en un punt com aquest, i ha afegit que, amb tot, el risc zero no existeix.

Per la seva banda, un geòleg de referència com és el manresà Josep Maria Mata (catedràtic emèrit de la UPC) ha comparat la zona d'aquests talussos que han causat el descarrilament del tren, amb els problemes que hi va haver inicialment a l'autopista de Terrassa a Manresa, més o menys a una alçada de terreny propera a la de l'accident. El pendent de les parets del talús pot comportar haver de prendre mesures de protecció que requereixen d'inversions importants, com va passar a l'autopista. on es van fer diverses intervencions, les parets formigonades i els murs esgraonats en són dos exemples.

En tot cas, Mata ha advertit que quan es va fer la via es va obrir un pas per fer-hi circular els trens, i «llavors pràcticament no hi havia res construït a la vora; ara, s'hauria d'analitzar bé la situació però hi ha la presència de carreteres a la vora que dificultaran les decisions a prendre». Quan es fa un tall al terreny, explica Mata, «es provoca una desestabilització que s'ha d'anar controlant fent sanejaments, fent caure les parts inestables i fixant-ne d'altres». Aquesta traça del tren de Manresa «ha quedat obsoleta». Els mateixos responsables del tren van decidir fa anys rebaixar la velocitat de pas per determinades zones amb els talussos més delicats. En un cas com el de l'accident es plantejaria la necessitat de fer talussos amb menys pendent, o bé col·locar estructures que evitin la caiguda de roques.

Geològicament es tracta de roques sedimentàries amb fractures, per on circula aigua, que amb el temps acaba provocant la desestabilització, sobretot tenint en compte que algunes d'aquestes roques són impermeables. És una zona d'argiles i gresos. Les primeres, amb l'aigua, faran fang, però la segona fa caure blocs de roca.