És diumenge i estic treballant. Miro el mòbil i tinc uns quants missatges, amigues, companyes, germanes que ens passem entre nosaltres notícies gairebé en secret per plorar juntes. Aquesta nit hi ha hagut una violació en grup a Manresa. I el que ha vingut després ja quasi no ho recordo amb claredat. Em tremola tot i em comença a fer mal el cap, és estrany però dins meu les coses s'acceleren molt ràpid. Vull plorar, cridar; de ràbia i d'impotència, de sentir-me com a dona tan vulnerable i dèbil a la seva vista ara mateix. Als ulls del llop. I el cervell em va a cent i no puc parar de pensar i començo a tenir punxades a la part dreta del cap i de cop m'adono que no sé quanta estona fa que estic serrant tan fort les dents que m'estic fent mal. I la ira que sento dins meu seria capaç de tornar a descarregar aquests 46 litres d'aigua que han caigut avui [diumenge] en un sol minut, per rentar-nos totes d'aquest dolor que ens acompanya dia i nit. Netejar-nos, fer net, despullar-nos d'aquest patiment constant i arreu.

I instintivament, mentre milers de pensaments fugaçment violents em travessen la ment com si fossin agulles, començo a fer repàs. A fer llista, i penso en totes les dones del meu voltant, les més properes, les menys conegudes i repasso entre flaixos el que hem viscut, on eren ahir a la nit [la de dissabte a diumenge] (si és que ho sé) i on som ara i com deuen estar. Quina merda. I la mirada a voltes se me'n va a mirar al ramat tots aquests mascles, llops amb pell de xai que ens envolten, i em sento tan insegura ara mateix que m'agradaria no haver-me de creuar amb cap home en molts dies. Quants cops dec haver pensat això?

I la ràbia i la ira comparteixen espai dins els repics del meu cap amb la tristor, amb una amarga sensació de desesperació de no saber què més fer perquè això s'aturi ara i aquí i cap més dona pateixi cap tipus d'agressió arreu del món. Ara mateix, ja!

I tota aquesta allau de pensaments, de sensacions, ens afloren a totes i només espero a sortir de treballar per abraçar-nos sota aquesta lluna gairebé plena, per donar-nos força per continuar, un dia més, sobrevivint a aquesta merda de patriarcat que fa milers d'anys que viu encastat en els nostres cossos i en les nostres ànimes.

Però sobretot, encastat en les vostres, joder, en la de tots els homes que, conscients o inconscients, reproduïu tot allò que us han ensenyat, tot el que per sentiment de pertinença a un grup faríeu, totes les bromes que rieu, tots els actes que no condemneu, tots els pensaments, comentaris i mirades que ens feu, tots els tocaments «involuntaris» davant una barra de bar, les intimidacions i la naturalitat amb la qual viviu que les vostres amigues, germanes, mares, filles, àvies o companyes hagin patit en un 80% alguna agressió a la seva vida. Amb quina naturalitat us espolseu les responsabilitats com a homes quan sentiu que es denuncia de mitjana una violació cada 5 hores i mitja. Per què, és clar? vosaltres mai ho faríeu. Al final, cada cop més veig que els dos bàndols, els dos equips, estan decidits i que aquesta guerra (pensada com un mer joc d'escacs per alguns) no s'acabarà mai fins que nosaltres, les dones, fem un pas endavant. I que per molta por que sentim, siguem capaces de transformar-la i defensar-nos amb totes les forces que ens neixen de dins; la força de totes aquestes dones que heu cremat, assassinat, silenciat, maltractat i invisibilitzat durant tota la nostra història.

Perquè una cosa tinc ben clara, i és que la vostra dominació i privilegis, homes, només és possible en un sistema que posa al centre la producció sense límits, la barbàrie. I sou tan còmplices que als «reis i dames» de la partida (rics) els és ben igual si sou peons, cavalls, alfils o torres mentre reproduiu el sistema de dominació que han muntat en aquest tauler anomenat món globalitzat. De privilegis, i de total impunitat. Perquè, en el seu món de fer diners, nosaltres som mers objectes per aconseguir-ho, per utilitzar quan els plau, quan necessiten cures, quan necessiten treball domèstic gratuït per aguantar-ho tot. I aguantar-ho tot és portar una llosa a l'esquena.

El dia que entenguem que hem de lluitar per la vida, canviaran moltes coses, i no serem mai més esclaves de res ni de ningú.

Dones, germanes meves, amigues, companyes, conegudes, defensem-nos amb les urpes i amb les dents!