Les germanes Marta i Estela Armengol, i l'Abraham, el fill de l'Estela, que ara té dos anys i mig, viatjaven cap a Barcelona en el tren que justament avui fa un any es va accidentar. De mica en mica, han anat superant els danys físics, tot i que encara tenen algunes seqüeles, però la principal empremta és en l'àmbit psicològic.

La Marta explica que des que van patir l'accident «no pujo ni a un bus perquè em recorda el tren per dins». I ni ella ni la seva germana tampoc han tornat a pujar a cap tren. També expliquen que ara, a l'hora de pujar a un cotxe, són molt cauteloses i que tot depèn de qui condueixi, a més de passar por en situacions que abans no els generaven cap mena de temor.

Després del xoc entre els dos trens, l'Estela va estar vuit dies ingressada a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa i el seu fill, l'Abraham, va estar quatre dies a l'UCI i dos dies més ingressat en planta a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona. Explica que era el primer cop que se separava del seu fill, que llavors tenia un any i mig i al qual encara donava el pit. «Tothom es pensava que quan em tornaria a veure se n'hauria oblidat, però no va ser així. Després de sis dies, encara va estar més hores prenent el pit».

Per la seva banda, la Marta recorda com va quedar en una situació molt difícil. Al mateix lloc de l'accident «se'ns volien emportar en tren. Jo tenia molta por i semblava que ens posaven en el mateix tren de l'accident però en un altre sentit, després d'estar dues hores esperant». Finalment, la Marta va marxar caminant per les vies i una ambulància la va traslladar amb el seu nebot a l'hospital. I va ser a la Vall d'Hebron on va haver de prendre una decisió transcendental: autoritzar o no una operació a vida o mort al seu nebot, que tenia un coàgul al cervell. Ho va autoritzar, encara que afortunadament el coàgul va desaparèixer per si sol i l'arriscada operació no es va arribar a fer.

Ara, l'Estela encara arrossega algunes seqüeles físiques -s'ha de tapar una ferida al front on li van posar 18 punts i no pot submergir-se a l'aigua ja que ha d'evitar pressions al crani-, però l'accident ha deixat importants seqüeles psicològiques a tots tres i encara estan en tractament. De fet, la Marta es mostra satisfeta del tracte que han tingut per part dels professionals de la mútua de Renfe. El tractament, diu, ha servit per «desfogar-me», encara que no ha pogut superar les pors. Un dels exemples és el de l'autobús. Els professionals van aconseguir que anés a l'estació d'autobusos. Allà, recorda que li van dir si hi podia pujar, ho va intentar però no va poder.

L'Estela explica altres situacions que també li generen por o ansietat: «Abans, si feia un viatge llarg en cotxe, dormia. Ara no puc. Penso en quan em vaig despertar de cop al tren, i em vaig trobar a terra, asseguda, plena de sang i el nen que estava en xoc». Un altre exemple d'una situació en què ho va passar malament, diu, va ser a Igualada, a prop de l'estació de tren, «no era ni a dins l'estació, però quan vaig sentir el xiulet semblava que se m'hagués de tirar a sobre, quan el tren passava per allà normal, com sempre». És una situació semblant a la que viu la Marta quan va en cotxe per una carretera sense separació entre els dos sentits: «Veig els cotxes que venen de cara, penso que pot passar qualsevol cosa i el cor em va a mil», assegura.