Borja Lázaro, el jove de Vitòria que va desaparèixer a Colòmbia entre rituals wayúus

«Parlar de Borja és parlar d'aventura, d'esport, viatges i fotografia", explica Ana Herrero, la seva mare. Enginyer informàtic de professió, la seva vida transcorria entre executius, ordinadors i grans edificis. L'èxit li va arribar aviat. Establert a Luxemburg, des de feia 7 anys, va decidir fer-se un regal: trencar amb tot i «prendre's un temps per a fer un viatge llarg». Sense pla establert, però amb data de tornada, la del seu aniversari, en el hall de casa de la seva mare, a Vitòria, el 6 d'octubre de 2013 li va regalar la seva última abraçada. «Em va dir que tornaria per al seu aniversari. El 21 de maig de 2014 en complia 35. Es va penjar la motxilla, i molt feliç, va marxar», recorda l'Ana.

Necessitava desconnectar per a poder tornar a connectar. Aquest era l'objectiu d'aquest viatge. Durant els dos primers mesos, fins a desembre, va estar a Mèxic. Va passar per Ciutat Juárez, la zona de Yucatán i Mèxic DF. Des d'allà va decidir posar rumb a Colòmbia. En el seu quadern va anotar Santa Marta, La Ciutat Perduda i Cap de la Vela, a La Guajira. Ho va complir tot. En aquest últim, La Guajira, va ser on va establir contacte amb els wayúus, on va aconseguir el seu moment més impactant –immortalitzant la festa dels ossos-, on va desaparèixer i es va parar el temps.

Desembre 2013: la festa dels ossos

«Quan arriba a la Guajira descobreix que els wayúus anaven a celebrar la festa dels ossos», diu l'Ana. «Els va demanar permís per a fer un reportatge i li van admetre, encara que no sol ser el normal». El ritual, de sagrada importància, «és una tradició important per a ells. Després de 10 anys una persona que el mort deixa assignada neteja els seus ossos per a fer un enterrament definitiu. Les protagonistes a qui Borja va fotografiar eren una àvia (la difunta) i una néta (l'encarregada de netejar)», segons li va explicar a l'Ana el seu fill quan va acabar de fer-ho. Amant de les cultures, del fotoperiodisme social, Borja va conviure amb els wayúus un temps, fins que va arribar Nadal. Conscient que no és habitual que convidin a ningú al seu gran ritual, va prometre que encara que s'anava, tornaria a la Guajira, amb fotos impreses per a lliurar-les-hi en senyal d'agraïment. Així ho acorden. Els wayúus l'esperen.

Gener 2014: la seva última parada

Després de passar Nadal amb uns amics a Bogotà, Borja decideix reprendre el viatge. Abans d'allunyar-se, vol complir la seva promesa: lliurar l'àlbum de fotos als indígenes. «Si no fa això, no hagués tornat a aquesta zona de Colòmbia, perquè ell hauria seguit el seu camí», valora l'Ana. El 6 de gener, un dia després de la seva última publicació a xarxes socials, va contactar amb la seva família. «Va ser des de Santa Marta, ens va dir que anava a donar-los les fotos, que no tindria cobertura per un temps, que no ens preocupéssim i que tornaria a escriure'ns». No va haver-hi més missatges. Borja va desaparèixer la matinada del 8 de gener. En l'hostal en la qual es va allotjar -Pujuru- va aparèixer la seva roba, el seu ordinador i la seva càmera. També les seves sabatilles. Després de set anys de recerca, només s'han obtingut dubtes, silenci i misteri.

Set anys de difícil recerca

A milers de quilòmetres de Borja, a Vitòria, l'alarma va començar a sonar a mitjans de gener. «Eren massa dies sense tenir notícies», recorda la seva mare. El 23 de gener ja no podien més: «intentem connectar i, com no vam poder, el meu fill va anar a denunciar». En la comissaria de l'Ertzaintza va arrencar aquest mateix dia la recerca -conjunta amb la policia colombiana i el seu Grup antisegrest i antiextorsió (Gaula). Aquest dia es creen els primers cartells. Arrenca la difusió, havia desaparegut Borja Lázaro, l'etern viatger. «La policia colombiana va ser a l'hostal. Allí pensaven que Borja havia marxat sense pagar. Ens van confirmar que no el veien des de la matinada del 8 de gener. Havia estat prenent alguna cosa amb altres turistes i després no hi ha més», lamenta la seva mare. L'última imatge que es té de Borja és d'aquesta matinada, en l'hostal en el qual dormia, baixant de la seva hamaca. Només portava amb ell mateix el telèfon, que està apagat des de llavors. «Vam perdre tota comunicació, vam perdre a Borja».

Amb un sistema judicial i policial diferent, les complicacions són totes. La por dels possibles testimonis, per estar a terra hostil, els silencis. Els milers de quilòmetres de distància i la falta d'indicis han convertit en gairebé impossible trobar respostes, trobar a Borja. Set anys després no hi ha res. No hi ha un sol fil del que es pugui tirar. Accident, segrest... Descartada la hipòtesi principal, la del rapte, «perquè no ens han demanat mai res ni han donat una fe de vida», la vida de l'Ana s'ha transformat per complet. Set anys després de l'última abraçada amb el seu fill Borja viu «per a buscar, buscar i buscar. Buscar-lo a ell, buscar la forma que el busquin, buscar la forma que no s'oblidi».

Ana, la mare guerrera que es va reinventar, que temia a la informàtica malgrat que Borja era enginyer, i que ara ho ha convertit en la seva principal via de comunicació, contempla, entre cerca i cerca la seva col·lecció de marionetes. Moltes les hi va regalar Borja. Li donen força, aire. «Solia portar-me una de cada país que visitava. Era detallista i, a més, sabia encertar». La seva lluita ara se centra a tornar a difondre la imatge de Borja a Colòmbia. «Necessito que es trenqui el silenci. Necessito trobar el fil del qual tirar. Al principi tenia l'esperança que tornés, ara tinc esperança a saber». Dorm amb el telèfon en el coixí. Somia, desperta, amb aquesta recerca que li doni alguna resposta, amb «aquesta crida que no arriba». La distància amb Colòmbia posa pedres en una motxilla que fa set anys que pesa. La porta damunt. Encara que pesa, busca, camina, no la deixa.