«Cristina, estic gairebé convençut que no ens veuràs i no ens escoltaràs, però si fos així, tu ja saps que siguis on siguis nosaltres t'estem esperant amb els braços oberts. Saps que ens tens aquí i que tant els teus pares com el teu germà hi serem sempre. També els teus nebots. Tenim dos néts que, encara que no et coneixen, solen preguntar molt per la tia Cristina». Qui parla és Juan Bergua. Al seu costat hi ha Luisa Vera, la seva dona. Tots dos són els pares de Cristina. Fa 24 anys que lluiten contra el dolor. Contra la incertesa. Contra l'absència. Des del 9 de març de 1997 esperen a Cornellà de Llobregat (Barcelona) a la seva filla, la petita de la casa. Tenia 16 anys quan va desaparèixer. Aquell diumenge havia quedat amb un noi amb el qual sortia, deu anys més gran que ella, disposada a deixar la relació. No va tornar. Des de llavors la seva família viu per trobar-la. Des de llavors, el nom de Cristina Bergua és emblema, escut i motor. Per explicar la seva història, respiren profund, necessiten temps. «Fa mal com el primer dia», afirma Juan. Potser més. Tornen a 1997, quan es van acomiadar d'ella. Cristina estava aquella tarda a l'habitació del seu germà Germán.
MAI S'ENDARRERIA SENSE AVISAR
«Pitu, avui no surts?», li va preguntar la seva mare. «Sí, mare, però estic esperant que vosaltres sortiu per arreglar-me jo tranquil·lament». És diumenge. A casa dels Bergua han menjat en família: Juan, Luisa i els seus fills, Cristina i Germán. Els deures estaven fets. «Nosaltres anàvem a fer un volt i ella es va quedar a l'habitació del seu germà tocant la guitarra, que no en sabia, però vaja... li agradava 'tocar' amb la música posada». Ni Luisa ni Juan obliden aquella tarda. Ni poden ni volen fer-ho. «Marxem, li vam fer un petó i vam deixar el bany lliure». Van tornar després del passeig. Al rellotge marcaven les 22.00 hores. Cristina havia d'estar a punt d'arribar. No ho va fer. Només cinc minuts de retard van fer saltar les alarmes. «Cristina era molt responsable per això», recorda Luisa. Alguna vegada s'endarreria «però mai sense avisar: mare que sóc aquí, mare que sóc allà...», recorda. Ni va arribar, ni va trucar. Cristina aquella tarda va desaparèixer. No havia passat mitja hora quan Juan, el seu pare, va anar a interposar la denúncia per desaparició. No l'acceptarien de manera oficial perquè, en aquells dies -el 2009 el Ministeri de l'Interior va canviar el protocol- calia esperar unes hores perquè la Policia Nacional o la Guàrdia Civil registressin oficialment una desaparició. Lluny d'esperar, a casa va començar una cerca que es manté fins avui. Van sortir al carrer, van recórrer places i jardins, van cridar el seu nom i van empaperar la zona amb la cara de Cristina. «Ajuda'ns a trobar-la. Es busca a una jove desapareguda a Cornellà».
«Vam fer els cartells amb l'última foto que teníem d'ella, era d'un casament, la més recent que vam trobar». Van empaperar un tram de gairebé 8 quilòmetres. De Cornellà a Esplugues de Llobregat, fanal per fanal. Per cada mil cartells els van cobrar 30.000 pessetes. En van fer 300.000. A més, van imprimir imatges en blanc i negre, unes 200.000, en total van arribar al mig milió. La cara de Cristina va fer la volta a Espanya. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la cerca. «Va desaparèixer la tarda del diumenge. El dilluns ja estava l'alerta a televisió. Vam ser a Sant Cugat del Vallès, a la nit ja va sortir al programa de Paco Lobatón», recorda la mare de Cristina. Tots remaven per trobar a la jove. Tots menys Javier Román, «el seu suposat xicot», l'última persona que la va veure. «La relació de Cristina amb aquest noi sempre va ser estranya», recorda Luisa. Feia uns mesos que es veia amb ell de manera intermitent. «No era xicot, xicot. Sempre em va dir que no volia res realment amb aquest noi, de fet, em deia que no volia casar-se amb ell». Va ser el seu primer 'xicot', la seva primera il·lusió. A Luisa, la seva mare, mai li van agradar els seus tatuatges, encara que el que més la va alertar va ser el seu interior. «No tenia moltes aspiracions». Cristina sempre la calmava: «Mare, jo no vull un futur amb ell. Realment m'independitzaré sola i vindré a buscar tuppers a casa i al fet que em rentis la roba». Aquell diumenge ho faria oficial. Cristina es va arreglar, va agafar dues-centes pessetes de l'època, el carnet d'identitat, i va anar a casa de Javier Román.
EL SEU XICOT «MAI VA AJUDAR» A BUSCAR-LA
«Cristina no arribava i quan va venir Juan de la comissària, comencem a posar-nos molt nerviosos. Vaig trucar a totes les amigues i em van dir que Cristina havia anat a casa de Javier perquè volia deixar la relació», recorda Luisa amb dolor. Van ser a la seva porta aquella mateixa nit. Fins a dues ocasions Germán, el germà de Cristina, li va preguntar. «Mai ens va ajudar. Va dir que l'havia portat a la carretera d'Esplugues a les nou de la nit. Que es van acomiadar allà. Que no sabia més». La mare afegeix, «mai ens va acompanyar a res. Nosaltres estàvem tot el dia pel carrer buscant-la, per totes les places... i ell sempre estava a casa. Des del primer moment li tirem en cara que, amb 26 anys que tenia, no sortís al carrer a buscar-la amb nosaltres. La gent venia a recollir fotos per emportar-se i enganxar-les. Ell mai va venir per un cartell de la meva filla, ni a una concentració».
«TORNARÀ QUAN FACI ELS 18 ANYS»
Després d'una nit per oblidar, el matí del dilluns va arrencar, de manera oficial, una recerca que no ha finalitzat des de llavors. Javier Román automàticament es va convertir en sospitós perquè va ser l'últim que va veure Cristina. Va intentar desviar l'atenció, va titllar de «ximpleria tot l'enrenou» i va apuntar a la fugida voluntària. «Tornarà quan tingui els 18, anava dient», recorda Luisa. Els investigadors no el van creure mai –a l'inici la Policia Nacional, i quan van assumir competències, anys després, els Mossos d'Esquadra-. La seva família també ho va desmuntar. «En aquell moment a casa hi havia diners, bastants, perquè el meu fill havia de donar l'entrada d'un pis. El meu home l'anava a dur l'endemà al banc i aquella tarda els diners estaven a casa. Cristina ho sabia perquè a casa ho compartim tot. Si ella hagués pensat escapolir-se, quedant-se sola, els hauria agafat per anar-se'n, no?». Luisa, va més enllà: «Va sortir sense res, l'única cosa que es va emportar va ser les claus i el carnet. En quedar sola tenia oportunitat d'haver-se emportat roba, diners... Les claus, dic jo, perquè les volia si no pensava tornar?».
CRIM MASCLISTA
L'ombra del maltractament, del crim masclista, sempre va estar present. Van interrogar Javier en diverses ocasions. Fred i sense titubejar, va mantenir sempre la mateixa versió. No sabia res, la va deixar en un lloc i es va acomiadar. Mai van deixar d'investigar-lo, però no van trobar res contundent per imputar-li la desaparició. Es van mirar 3 quilòmetres de clavegueram que començava amb una arqueta que donava al seu pati. Van intervenir el seu telèfon... tot sense èxit. Sabent-se en el punt de mira, el xicot de Cristina va posar terra pel mig. Se'n va anar a Santo Domingo. Mentrestant, Luisa no s'allunyava del seu portal, «els primers mesos vivia pendent del telèfon, esperava que truquessin d'algun lloc per dir-me que un cotxe li havia donat un cop o alguna cosa semblant. Era clar que a Cristina li havia passat alguna cosa». Continua esperant que soni 24 anys després.
«SÓC LA TEVA FILLA, ESTIC SEGRESTADA»
Al llarg d'aquests 24 anys, Luisa i Juan han viscut de tot. Han despenjat el telèfon davant trucades falses de gent malvada que buscava fer-los mal: «sóc la teva filla, estic segrestada»; «si em dones tants diners...». També trucades de persones amb bona intenció, però poc encert. Han buscat a Cornellà, també fora. Van viatjar a Castelló, perquè suposadament algú havia vist a Cristina en una atracció de fira -«al Martell»-. També a Puigcerdà (Girona), després de l'alerta d'uns agents de la Guàrdia Civil que van creure veure a la seva filla retinguda en un prostíbul. Res va ser precís.
CARTA ANÒNIMA I UN ABOCADOR
El que més ho va remoure tot, va ser una carta anònima rebuda mesos després, assegurant que el cos de Cristina estava en un abocador. Va provocar la cerca del cos de la jove a l'Abocador del Garraf (Barcelona). No es va trobar res. Des de llavors ningú descansa. Tots busquen a Cristina. «La setmana que ve tornarem a ajuntar-nos amb el cos investigador, els Mossos, per parlar. No deixen de buscar a la nostra filla». Cristina Bergua, a la qual tots cridaven Pitu, perquè els ninots blaus tenien fama en aquella època, i «perquè sempre serà la nostra petita». L'adolescent que estudiava segon de BUP, apuntava alt, volia volar, «ens va dir que el seu somni era ser hostessa, feia dos anys que estava aprenent anglès». La jove oberta, simpàtica, espontània, no hi és. S'ha convertit en símbol de totes les famílies que tenen una persona desapareguda des de 2010. Any des que, el dia 9 de març, dia de la seva desaparició, es commemora el Dia Nacional de les Persones Desaparegudes sense causa aparent. Una data trista per als pares de Cristina, però, en part, és homenatge -encara que trist- per a la seva filla.
