«Els dies són molt llargs, les nits interminables. És un malson, això no té explicació». Bernarda és la mare de Raquel Pozo. Des del 16 de maig de 2017 lliura la pitjor de les batalles: la de l'espera, a casa seva, a Puerto Real (Cadis). La de no saber. Les notícies no arriben. «Estem sempre pensant, esperant notícies, intentant mantenir l'esperança, però també es perd». Des de fa quatre anys, Bernarda viu a casa de la seva filla. «Sé que si torna, ho farà aquí. Estic esperant-la en el seu saló des del dia en què va desaparèixer». Luis, el seu pare, «està trencat». Són molts mesos esperant. Batalla el dolor com pot, «uns dies són dolents, altres, encara pitjor». Aquella tarda, l'última, Raquel els va trucar. «Estava normal». Es va posar Luis. Va quedar per anar una mica més tard a prendre cafè amb ells. «No va arribar mai». Dies després, la investigació va revelar que aquella trucada es va fer amb un telèfon que no era el seu i des d'un descampat. Allà van anar tots. Van trobar una casa abandonada, una habitació cremada i silenci. Des d'aquell dia, no hi ha més. «Recordo l'última trucada», explica Bernarda. «Jo estava estenent roba i la va agafar el seu pare. Raquel li va preguntar que a quina hora anava a prendre cafè. Va dir que estava a casa d'un amic i vindria després. Van quedar sobre dos quarts de cinc. No va aparèixer». El rellotge va avançar. Va passar la tarda. Luis va servir un cafè que no va prendre. «Li vam trucar 40.000 vegades». El missatge, sempre el mateix, va col·lapsar una bústia que es va omplir: «Raquel, sóc jo, el pare, quan escoltis això fes el favor de trucar». No va haver-hi resposta. Des de llavors, Raquel no està.

Depressió i dolor

Simpàtica, treballadora i bona en sentit ampli. «Raquel era bona filla, bona mare i bona persona», diu Bernarda. La droga va trucar a la seva porta el 2009. «Des de llavors, lluitava per superar la seva addicció». Un repte, un pols constant que superava, per temporades, amb esforç, metadona, ansiolítics i antidepressius. «Maleïda depressió, maleïdes drogues...», lamenta la seva mare. Abans de caure, va créixer feliç. Es va casar, va tenir un fill -«11 anys tenia quan va desaparèixer»- però el somriure li va donar l'esquena. «Va entrar en depressió i va caure a la droga». Des de 2010 el seu motor era el consum. També el seu objectiu. «Abans treballava netejant, després de l'addicció, ho feia on fos per aconseguir el que podia. Anava amb el carro demanant per aconseguir quatre duros i poder consumir...». No tenia necessitat, «nosaltres l'ajudàvem en tot. Entrava, sortia. Queia per temporades... Quan tornava a caure volia coses que nosaltres no li podíem -ni volíem- costejar». Els dies previs a la desaparició, a casa de Bernarda veien la llum: «Raquel estava bé. No consumia i prenia medicació».

Una habitació cremada

Dimarts. 16 de maig de 2017. Raquel, que ha estat un parell de setmanes a casa dels seus pares, torna a la seva. «Estava bé, la mar de tranquil·la», recorda Bernarda. «No puc dir que estava totalment neta de la droga, perquè això mai es pot dir, però controlada. Aquells dies no va consumir». Raquel tornava a ser la persona alegre i afectuosa que temps enrere va sepultar la droga. «Ens va dir que marxava uns dies a casa seva. Després ens trucava constantment», afirma. L'última trucada va ser la tarda del dimarts, quan van quedar per prendre cafè. No la van tornar a veure. La investigació policial va arrencar poc després. La trucada de Raquel va ser clau. Dues dades van sortir d'ella: el telèfon des del qual va trucar, que no era seu, va revelar amb qui estava. També la seva ubicació.

«Una casa caiguda, una zona amb aigua...», recorda Bernarda. Ella no veu -és invident- però descriu a la perfecció el lloc en el qual es va perdre el rastre de la seva filla. «És duríssim, però sé que és possible que la meva filla no sortís viva d'allà». El rastreig va conduir a un descampat situat entre Chiclana de la Frontera i San Fernando (Cadis) que avui serveix de sostre per indigents, però que en aquell moment era lloc de trànsit d'homes i dones atrapats per la cocaïna, heroïna i la prostitució. Fonts pròximes assenyalen a CASO ABIERTO, portal de successos i investigació de Prensa Ibérica, que hi ha un detall, inquietant, que va alarmar a tots: l'immoble, fet servir per al tripijoc i intercanvis de tota mena, tenia una habitació cremada. Un espai en el qual, presumptament, va estar Raquel. Les mateixes fonts apunten al fet que els investigadors van tancar el dubte assegurant que l'amo de la propietat va encendre les flames «perquè ningú més no es colés». Però només hi havia una habitació cremada, la d'ella. La resta de l'immoble, abandonat, no tenia restes de cap incendi.

L'última persona que la va veure

«Quan vam posar la denúncia, vam contactar amb l'amic de Raquel. Ja no estava amb ella», manté Bernarda. Pel que sembla, va arribar un tercer, «que és amb qui se'n va anar». Va ser l'última persona que la va veure. A la investigació va aportar poques dades. «Mai va ser interrogat». Ni com investigat ni com a testimoni. Avui ha posat terra pel mig. Tampoc està. Les indagacions es congelen i els presagis no són bons. «Quan va caure a la droga, sempre vaig témer un final així. Qualsevol dia l'apunyalaran o li faran alguna cosa...». Bernarda agafa aire, «perquè clar, quan estava picada, ella potser demanava droga i no la pagava, demanava qualsevol cosa, la venia i no donava els diners... La droga és el que porta, és el que porta». La investigació no avança. Els resultats no arriben. «Van buscar, sé que van mirar per allà, però també sé que a prop hi ha aigua i per Raquel no s'ha ficat cap submarinista», lamenta la seva mare. «Els vaig preguntar, els vaig dir que potser algú havia llançat a la meva filla allà. Em van respondre que amb el temporal que hi havia hagut, si el cos de Raquel hagués estat aquí, ja no hi seria. No van mirar a l'aigua mai».

Bernarda i Luis trucaven diàriament als agents que porten el seu cas. Ara ho espaien, aguantant com poden «per no molestar». La resposta no ha canviat des de 2017: «No tenim res. No es preocupi, que quan tinguem alguna cosa els primers a saber-ho seran vostès». No se separen del telèfon. Intenten mantenir les mateixes rutines, els mateixos escenaris, per si torna Raquel. «No sabem què va passar. Sí que Raquel no se n'aniria mai. Tenia un fill, mai el deixaria, i estava molt unida a nosaltres. En contacte continu». Sempre va ser l'ullet dret de Luis, el seu pare, i les mans i els peus de la seva mare, invident, que camina a pas curt des que va desaparèixer. «Maleïda droga», repeteix Bernarda. La maleeix amb motius, apunta al fet que per ella, la seva filla va desaparèixer. I tem que, pel mateix, no la busquin com a qualsevol altra persona desapareguda. «No l'abandonin, si us plau. No ens abandonin. Estem com quan vam començar. És una bona persona. És la nostra filla». Prega que la busquin, que no l'oblidin, que no la deixin desaparèixer.