Amb 21 anys va sortir de casa. Tenia expectatives, il·lusions, reptes. A CórdobaArgentina, cursava una enginyeria. Era l'estudiant brillant; l'amic, fill i germà que tots volien. Avui en té 34 i la vida canviada. Malviu al carrer, sol i sense res. Una foto, captada pels Mossos d'Esquadra a Barcelona, és l'única cosa que té la seva família. Viuen per trobar-lo. «Crèiem que era un bohemi, que volia viatjar, però ara sabem que necessita ajuda, el nostre fill està malament». Pascual María, els seus pares, instal·lats amb «gran esforç» a Catalunya, esgoten els seus últims dies al país. Al febrer marxen. Busquen a contrarellotge. Jubilats, sense opció a treballar, han de tornar a casa. «La nostra última esperança és la vostra solidaritat, buscant a qualsevol racó qualsevol indici que ens porti a trobar el nostre fill». Noé Germán Pasciuto, el jove que viu als carrers, sol, té casa, família. Són aquí per ell.

«Pare, mare, vull viatjar»

El 2007 va arrencar el seu viatge. Noé havia arribat a la facultat amb les millors notes. Va rebre premis i beques per ser el millor de la promoció a secundària. Cursava Enginyeria Química. Va voler aturar-se, viure una aventura. «Pare, mare, vull viatjar». No va haver-hi manera de frenar-lo. En el seu passaport, diversos segells: Espanya, Alemanya i l'últim, Londres, que marcaria un abans i després. Un grup que «practicava la manca d'afecte emocional» el va seduir. Va desaparèixer. Durant quatre anys tot es va fondre en negre. Va aparèixer a Roma. Noé ja no era Noé. La seva ment, brillant, havia canviat. Converses estranyes, divagants, tot inconnex, superflu. A la mà un mòbil de joguina. «Aquesta és casa meva», li va dir a la seva germana. Vivia al carrer. No va voler ajuda, no va voler res. Va tornar a desaparèixer. Dos anys més tard el seu rastre va aparèixer a Barcelona. La foto de la ressenya policial va espantar a tots. «Mirada buida, perduda... El nostre fill està malament. Hem de trobar-lo».

Mallorca, 2007: arrenca el viatge

«El 2007 dos dels meus fills, entre ells Noé, van decidir fer un recorregut per Europa. Tenim la ciutadania Europea a través d'Itàlia, tenim passaport italià, així que van sortir a buscar una aventura», recorda el seu pare, Pascual. «Van començar a Mallorca. És un noi preparat, correcte, sa, de bones conductes. Va trobar feina molt ràpid», explica el seu pare. «D'Espanya va anar a Alemanya, també va treballar allà, a una gelateria, i d'allà decideix anar a Anglaterra». Pascual s'atura. A Londres va començar el calvari. La fi. «Allà s'uneix a un grup que, no coneixem bé la seva essència, un grup tirant a hippie, potser sectari... Noé va començar a canviar». «Fins que va arribar a Anglaterra mai havíem perdut contacte amb ell», explica la seva mare, «però va començar a canviar». Les trucades s'espaiaven, després no arribaven. La primera absència va durar un mes. «Els primers quinze dies que no vam tenir notícies ens vam començar a angoixar. Van passar quinze dies més i el seu telèfon estava apagat». Va arrencar la primera investigació. Després n'arribarien més.

«Vam fer la denúncia a la policia, als consolats... Al cap de tres mesos ell es va comunicar. Ens va dir que estava en un grup i que estaven practicant el despreniment de la família, que ell volia practicar la manca d'afecte emocional. Ens agraïa la mena de pares que havíem estat amb ell, l'educació que li havíem donat». Pascual, María, sorpresos, li van donar espai. «Mai imaginàvem que perdríem el contacte totalment». Distància, no absència, van pensar. Noé va tancar els seus comptes, va apagar el seu mòbil, va deixar la feina. No va haver-hi manera de tornar a parlar amb ell.

Roma, 2016: Noé té un mòbil de joguina

Noé va tallar tot vincle. La seva única família, el seu únic contacte, era el grup amb el qual es va ajuntar. Flirtejava, intueixen els seus pares, amb la droga, marihuana. «Abans mai havia consumit, les va conèixer a Espanya. Va ser una cosa que ens va començar a preocupar cada vegada més». Abans d'acomiadar-se dels seus, Noé li va dir al seu pare: «No fumo, ho he deixat. Queda't tranquil, només vull enlairar-me. Practicar la manca d'afecte emocional». Mai va imaginar que no el tornarien a veure. Mai va pensar que no tornarien a parlar. Va arrencar una investigació que els va portar a Roma. Va intervenir l'Ambaixada, va participar la Interpol. «El 2014 vam aconseguir que la Interpol, organisme que es dedica a buscar persones, però amb antecedents delictius o menors d'edat, ho inclogués a les seves alertes», diu María. «El novembre de 2016 ens van trucar comunicant-nos que Noé estava a l'Ambaixada Argentina a Roma intentant renovar el seu passaport». Contra tot pronòstic, Noé, el jove desaparegut, havia estat localitzat.

Una de les seves germanes -són cinc fills- va acudir al seu retrobament. «La meva filla va agafar un avió i se'n va anar corrent a Roma», recorda María. «Van tenir un retrobament molt afectiu. Ell es va mostrar molt interessat en com estàvem, es van abraçar, van plorar...», detalla. «Estant els dos a l'Ambaixada van sortir a caminar». Va arribar el xoc. Noé li va ensenyar on dormia: «era al carrer. Noé era un indigent». No hi havia llums. Només ombres, paranys, les que li van tendir, les de la seva ment, també cartó. Tenia un mòbil de joguina, pocs recursos i converses estranyes. Ni rastre del grup. Ni rastre del Noé que va conèixer. Quan tornaven a l'Ambaixada se'n va anar, va desaparèixer. «La cònsol diu que era un noi molt bufó, molt afectuós, que deia coses bufones, però que tenia algunes visions del món així com, diguem, supèrflues, divagant... no em saben explicar», diu Pascual. «Nosaltres no som psicòlegs, però creiem que Noé va caure a un pou, Noé va continuar consumint», matisa. La cònsol els va dir que tractarien de localitzar-lo, no els van trucar més.

2018: Barcelona, sense sostre

L'angoixa impera, mana, des de llavors. «Abans et tornaves boja preguntant-te on estava, però des del 2016 tot és un malson. No mengem tranquils, no ens dutxem tranquils. No gaudim de res pensant en tot el que no té Noé. Està vivint al carrer». Rastregen, dibuixen opcions, toquen tots els timbres, telèfons i portes que puguin conduir a ell. Arriben, però tard. Les seves indagacions, imparables, els porta a Barcelona. «L'últim que vam saber d'ell va ser que el 2018 els Mossos d'Esquadra el van parar», assenyala Pascual. «No tenia identificació i era al carrer. Li van fer un document provisional i va seguir el seu camí. Se li va treure una foto, que vam veure fa un parell de mesos on surt ell, desmillorat, sembla veritablement un altre. Té una mirada distreta. Està en un estat psicològic deteriorat. I té aspecte de...», titubeja, fa mal, «situació de carrer», completa la dona de Pascual. El seu únic delicte va ser dormir al carrer. Els Mossos el van deixar marxar. No consta on ni com el van trobar. «Necessitem saber alguna cosa més». També desconeixen el seu destí un cop abandonada la seu policial. Transita sense rumb, sol. No hi ha rastre. La seva família segueix la seva estela uns passos per darrere.

Tenen dolor, també esperança, «no la perdem, no la podem perdre». S'aferren amb força a ella. Al seu costat, SOS Desapareguts, que acaba d'activar l'alerta a la xarxa de caixers Euronet. Podria estar a Barcelona, però també a qualsevol punt d'Espanya. «Si us plau, si el veuen, facin una foto. Acudeixin a la policia, a SOS Desapareguts, perquè d'això depèn que el trobem. De la gent, de la difusió, de la seva ajuda». Noé no ho sap, però té un exèrcit darrere. Tots el busquen, ell ho ignora. El seu viatge va arrencar de manera voluntària, però avui necessita ajuda. «Creiem que té un problema psicològic. Per això difonem aquesta foto, per assistir-lo, sobretot mèdicament», lamenta Pascual. Afectuós, graciós, solidari, dolç, bo. Excel·lent matemàtic, expert en idiomes: «sap anglès, espanyol, alemany...». La llista d'habilitats s'estén. «Necessitem que mirin la seva cara. Només podem trobar-lo si vostès el veuen». Els seus pares, la seva família els necessiten. També els necessita Noé.