Són ja 49 anys sense l’Alberto, gairebé mig segle. És la desaparició més llarga, la més longeva, de la qual es té constància. Alberto Pérez Elvira va desaparèixer a Lanzarote el 2 de juliol de 1973. «Massa anys, massa dolor i massa preguntes: Com és possible no saber-ne res en una illa tan petita?». A la seva recerca hi posa veu Belén Elvira, la seva germana. La mezzosoprano, pupil·la de Plácido Domingo, s'emociona en parlar d’ell. Ho narra i ho canta. Com aquella vegada en què va emocionar tothom al programa ‘Got talent’, de Telecinco.

«Va ser la meva actuació més difícil», recorda. «Mira que he cantat a La Arena de Verona, amb Plácido Domingo a La Almudena (Madrid) i al Wigmore Hall de Londres... però tenir allà la meva mare, les famílies de persones desaparegudes amb els seus cartells i veure les seves llàgrimes... va ser molt emocionant, increïble».

No va guanyar el concurs, però va arribar fins a semifinals i va complir el seu objectiu: va commocionar tothom, va mostrar en ‘prime time’ el drama que pateixen els coneguts de molts desapareguts, davant l’atenta mirada de diverses famílies que tenen algun ésser estimat absent, que hi van acudir com a públic, acompanyades de Paco Lobatón. «Per a mi, el meu germà és com un heroi. Aquesta persona que tothom buscava, per qui la meva mare estava sempre absent... Quan surto a l’escenari, penso que potser ho està veient. I si és viu?».

CINQUANTA ANYS ENRERE

Dilluns, 2 juliol de 1973. Alberto Pérez Elvira, ‘Albertito’, surt de l’escola a San Bartolomé, un petit poble de Lanzarote. Ho fa, com sempre, pujat a la seva bicicleta blava. «Els meus pares regentaven un restaurant, El Cazador, i anàvem allà en sortir de l’escola. Hi estàvem fins a dos quarts de vuit i després ens n’anàvem a casa», explica Elvira, que ha sentit moltes vegades el relat. Ella era un nadó de mesos quan el seu germà va desaparèixer.

Aquell dia, la María, mare dels nens, no havia anat al bar. «Els dies que era més fluix no hi pujava a la tarda». L’Alberto, amb 13 anys, el més gran dels cinc germans, sí que hi havia d’anar. «Sempre hi havia encàrrecs per fer: ‘Ves a buscar canvi, Albertito’, coses així».

La tarda va passar i l’Alberto no arribava. El rellotge va marcar les 20.00 hores i no va aparèixer. «El meu pare, estranyat, va demanar a un client que anés a casa seva i preguntés a la meva mare si l’Alberto estava malalt o li passava alguna cosa», explica Elvira. Va trigar poc; l’escola del nen, el restaurant i la seva casa estaven a prop, entorn de la plaça central. «L’Albertito no ha vingut». Allà va començar tot.

Van saltar les alarmes. «Van sortir a buscar-lo», explica. «Van anar al moll, per veure si havia sortit algun vaixell, per si se l’havien emportat...». No hi havia ni rastre. «A les dues de la matinada, a 9 quilòmetres de casa seva, van trobar la seva bicicleta blava amb una roda punxada, a la carretera que uneix Güime i Playa Honda. Direcció a l’aeroport, direcció al mar...». Van cridar el seu nom i van buscar sense descans: «Ell no va aparèixer». 

DE CUINER A LAS PALMAS

La família va acudir a la caserna de la Guàrdia Civil. «En aquella època es va fer poca cosa», denúncia Elvira. «Era tot molt precari a les illes. L’equip d’investigació el formava només una persona, es deia Curro, es va encarregar de tot només ell», lamenta.

Un taxista, veí, va dir que havia vist la criatura en una rotonda. «Va explicar que li va dir: ‘Albertito, on vas?’ I el meu germà va contestar: ‘Vaig cap avall’. Mai més se’n va saber res. No es va investigar». Les indagacions es van apagar: «Simplement, el meu germà no hi era, ja està».

Van passar els anys... Hi va haver trucades, moltes; albiraments, tots: «Però policialment res». Van contactar des de Las Palmas, «van dir que hi havia un noi treballant a la cuina d’un hotel que podia ser ell. La meva mare se’n va anar allà sola, pel seu compte, va agafar un avió. Era fals...», resumeix Elvira. «Cada any apareixia algú dient que l’havia vist. Que estava de firaire, anàvem a la fira i no era veritat...». L’Albertito mai no hi era. Tot es va fondre en negre, fins que va arribar el color.

UN VAIXELL FRANCÈS

Un dia, «quan jo tenia 8 o 9 anys, recordo estar asseguda davant de casa nostra i va passar un noi amb un jersei rosat.A la meva bici li havia sortit la cadena i l’estava arreglant amb un altre germà, que havia entrat en aquell moment a casa. El noi de rosa es va quedar mirant-me i va passar per davant. Va tornar, va donar la volta, i va passar una altra vegada», reviu Elvira.

«Com que jo havia crescut amb totes aquestes incògnites, amb tot aquest patiment, vaig trucar a la meva mare: ‘Mama, un noi...’. Va sortir corrents. ‘On?!’, ‘on?’. Va anar a buscar-lo, però no va arribar a temps».

Poc després, «un senyor gran, d’Arrecife [Lanzarote], va contactar amb la meva mare. Va dir que havia estat amb un noi, i que aquest li havia dit que treballava en un vaixell francès i que ell era el noi desaparegut», explica. «No el coneixíem de res i ell no hi guanya res amb mentir... Va dir que el noi va assegurar que estava molt bé, que tenia diners, i que tornaria cap allà, però que hi havia molta gent al darrere relacionada amb la seva desaparició i no podia aparèixer».

La María, mare de l’Alberto i la Belén, va reaccionar immediatament. Va escriure una carta que li va donar al senyor. «L’Albertito, suposadament, va llegir la carta. L’home diu que quan va acabar de fer-ho va dir: ‘Però és que jo no puc aparèixer’, i va afegir: ‘Jo vaig veure la meva mare l’altre dia i una germana’».

La família va lligar caps: el noi de rosa. «Impostor o no, el meu germà o algú altre, hi va haver algú», explica Elvira, aquest noi va explicar que m’havia vist i jo, ja et dic, que el vaig veure a ell.

Intel·ligent, brillant i molt madur per a la seva edat, l’Alberto destacava a San Bartolomé. «Hi havia estrangers, que anaven al bar del meu pare, que deien: ‘Però deixa’m aquest noi, què llest és! Me l’emporto un temps a Alemanya...’.

LA FILLA D’UN SERGENT

«Nosaltres ho vam intentar tot per trobar el meu germà». Van dibuixar hipòtesis, opcions, finals. Van trobar motius, sospitosos. «Hi va haver una persona que anava molt al restaurant, de la nit al dia es va tornar milionari i va deixar d’anar-hi. El meu pare sempre va sospitar, el tràfic de persones dona molts diners... deia».

Un altre dels pensaments de l’Alberto, pare, enfocava la Guàrdia Civil. «La meva mare havia trobat unes cartes en què el meu germà escrivia a una noia que s’anaven a escapar, a fugir junts, per viure el seu amor», recorda Elvira. La noia era filla del sergent de la Guàrdia Civil de San Bartolomé.

«La meva mare, en veure-ho, va trucar a la dona del sergent i li va dir: ‘Mira què està passant. Hi posarem ordre’». Poc després d’aquesta trucada, el noi va desaparèixer. «Allà va passar alguna cosa. Després que parléssim amb ells... O ell li va cridar l’atenció al noi i se li’n va anar la mà o alguna cosa va passar, deia el meu pare, però després no coincideix amb allò del senyor que el va veure temps després...».

UNA SECTA

Belén Elvira pensa en veu alta, el sergent «va seguir al poble i no se’n va saber res més. La seva filla no va desaparèixer. M’agradaria trobar-la, tot i que no sé si ella ho voldria, per si té alguna dada que pugui ajudar».

Es va parlar també que la desaparició de l’Alberto podria estar relacionada amb alguna secta, algú l’hauria intentat seduir. «Junt amb les cartes, la meva mare va trobar llibres d’ocultisme. Els havia comprat al Cercle de Lectors sense que ho sabés ningú, li encantava llegir».

«¡HI HA UNS OSSOS!»

Entre conjectures van passar els anys. Els albiraments van cessar. Es va instal·lar el silenci que es va trencar dècades després: «‘¡Ai, Belén!’ han trobat uns ossos a la muntanya Emina», encara recorda la trucada de la seva mare. «Fa uns sis anys ella ho va veure a la premsa i em va trucar espantadíssima. A la muntanya Emina l’Albertito hi jugava, hi anava amb la bici perquè hi havia com un embassament d’aigua gran».

Els mitjans van detallar que les restes tenien tres dècades i, amb tota probabilitat, pertanyien a un adolescent. Van trucar a la Guàrdia Civil i van descobrir, no sense xoc, que «no hi havia cap registre del cas del meu germà. Aquells ossos trobats a la muntanya no els van relacionar amb el nostre ADN perquè ni tan sols el tenen».

Mig segle després, segueixen sense respostes i sense expedient. «Poc abans de morir el meu pare –va morir fa sis anys–, vam anar a la Guàrdia Civil», lamenta Belén. «Ell volia tenir accés a l’expedient abans de morir...». No existia. «L’únic que consta és: persona que no ha expedit DNI, carnet de conduir, i que no té documentació».

El pare va morir esperant, «mirant a la porta per si arribava el meu germà», diu trencada Elvira. La mare de l’Alberto «té llacunes, hi ha coses que no recorda... va superar una ceguesa histèrica que la va acompanyar durant mesos, però avui si alguna cosa l’afecta l’ataca allà».

Tots van quedar marcats. «Si el meu germà va ser robat, a nosaltres ens van robar la nostra infància. Si va ser assassinat, a nosaltres ens han matat en vida, van assassinar els drets; els de la nostra família, els de compartir, els drets de l’alegria». Somien amb el retrobament, «avui tindria 62 anys», cada vegada és més tènue, «però l’esperança hi és».