"Que cada hora sentis el terror que va sentir la meva Laia amb tu i el dolor del meu fill, el seu germà. Ningú t'estimarà mai, et desitjo solitud eterna". Es diu Sonia, és la mare de la Laia, i en Guillem. El noi tira endavant amb esforç, creix, camina, com pot, marcat pel dolor. La Laia no. La van assassinar el juny de 2018, quan baixava per l'escala del portal després de passar la tarda amb els seus avis. El veí del pis de baix va obrir la porta mentre la nena passava, la va agafar per la força, la va raptar. El seu pare l'esperava al cotxe per anar a casa, a escassos metres del portal. Tenia 13 anys. No va arribar.

Juan Francisco López Ortiz, el seu assassí, compleix condemna. El Tribunal Suprem acaba de confirmar que no sortirà de presó almenys durant els pròxims 25 anys i potser mai. "El monstre que va destrossar la vida de la meva filla", explica Sonia, amb més dolor que ràbia, a CAS OBERT, portal de successos i recerca. "No hi ha condemna que pagui això... A la Laia no me la retornaran. No torna a viure. Laia se'n va anar igual, va patir igual, ha perdut la vida igual…", la seva veu tremola, "massa dolor". 

Tres sentències descriuen l'assassinat com a atroç. La petita va ser trobada a casa l'assassí, ja sense vida, quan intentava ficar el seu cos en una maleta. Només detenir-lo, va negar els fets; després va confessar el crim, però va dir que pensava que la nena era un lladre que havia entrat a casa seva. El van declarar culpable. Va recórrer. L'última sentència, ferma, de l'Alt Tribunal, confirma la presó permanent revisable per assassinar d'una forma cruel, despietada i perversa a la menor. Abans, la va violar.

4 de juny del 2018. La Laia, com molts altres dies, passa la tarda amb els seus avis en un conegut barri de Vilanova i la Geltrú (Barcelona). "Mama, digues-li a la nena que baixi, que ja estic arribant". És el pare de la petita que, com sempre, la recollirà. Normalment deixa el cotxe al mateix portal. Aquell dia unes obres l'obliguen a aparcar uns metres més endavant.

Avisada, la Laia s'acomiada dels avis. Demà més. Els fa un petó i, després de travessar la porta, baixa el primer esglaó. Els seus avis viuen al segon, són dos pisos fins a arribar al vestíbul. L'àvia de la Laia corre, com sempre, a la finestra per veure-la sortir pel portal. Només passen un parell de minuts quan el seu fill -el pare de la Laia- torna a trucar.

"Ja ha baixat". La seva àvia torna a la porta, "Laia" "Laia!", no hi ha resposta de la petita, la Laia no hi és. Un veí, del primer, que puja l'escala en aquell moment, els diu que no s'ha creuat amb la nena. Arrenquen els dubtes, potser n'ha sortit i no l'han vist. La seva àvia, des del minut u, assenyala que ella era a la finestra, que no l'ha vist sortir.

La Laia va ser adoptada amb 14 mesos, des de llavors sempre va viure a Vilanova i la Geltrú.

Porta per porta

La cerca va arrencar de manera immediata. Tot i que ningú la va veure sortir, per si era un error, es van recórrer els carrers limítrofs. Sense rastre. La Policia Local es va unir a la cerca, també alguns familiars. No apareix, la Laia no hi és. Mentre els seus pares interposaven la denúncia per desaparició davant de Mossos d’Esquadra, dos oncles de la nena, acompanyats dels agents locals, van centrar la mirada al portal. Van trucar porta per porta. No era gaire difícil. Per cada planta n'hi havia dues.

Al segon pis la nena no hi era, ja que una de les vivendes era la dels avis i la seva àvia l'havia vist baixar. Van enfocar el primer pis. Un era del veí que va entrar al mateix moment i va assegurar que no s'hi havia creuat, l'altre va trigar a obrir.

En aquella casa hi havia Juan Francisco López. No vivia a la vivenda, era fill dels propietaris. Havia tornat d'un viatge a la Xina i havia acabat allà. Era sol al domicili -encara que pocs ho sabien- perquè el seu pare acompanyava la seva mare en un hospital durant les seves últimes hores de vida.

Olor de lleixiu

El terra estava mullat, la galleda del pal de fregar tenia aigua tenyida de vermell i una forta olor de lleixiu va impactar a tots només obrir. Esquiu, no ho va posar fàcil, però van aconseguir entrar: la Laia va aparèixer, hi era. Només van ser dues hores el que va durar la recerca, però ja no es va poder fer res per la petita.

Estava en una habitació, asseguda a terra amb els peus junts i el cos cap endavant; "El seu cap era dins d'una maleta, com si haguessin intentat introduir-lo a l'interior", va descriure un agent a la seu judicial.

Cruel, pervers i despietat

La descripció de l'escena és esfereïdora. "Es va tractar d'un acte cruel des del principi fins al final i amb una maldat absoluta sabent el que feia, com ho feia i el que estava patint la nena", afirma la sentència del Tribunal Suprem.

Descriure l'horror que va viure la Laia sembla impossible. Tremendament dolorós. Va ser violada, va morir per asfíxia, encara que tenia multitud de cops i ganivetades, fruit d'un "monstruós acarnissament", qualificat de "despietat" i "pervers" per l'Alt Tribunal. Es considera provat que Juan Francisco López va obrir la porta quan la nena passava per davant -quan baixava per trobar-se amb el seu pare- i la va introduir per la força a la vivenda. La va agredir sexualment. La va colpejar, la va apunyalar i la va matar.

"La nostra condemna és pitjor"

"Durant el dia", es dol la Sònia, mare de la petita, "puc passar per tots els estats d'ànim possibles, excepte el de l'alegria. Apareix la ràbia, el dolor, la tristesa, l'ansietat". Intenta tirar endavant, però no pot, “m'aixeco cada dia amb ganes de no fer-ho, ho faig per obligació”.

Juan Francisco compleix la màxima pena, “però la nostra és pitjor”, afirma la Sònia. "La pitjor condemna se l'ha endut la Laia, primer. I el seu germà després. Li va tocar créixer de sobte. Que ell estigui tancat no repara el meu mal".

L'assassí va donar una infinitat de versions per evitar ser jutjat. La primera, quan l'aturen, quan troben la nena a casa seva. Va assegurar que es va trobar la nena al llit quan va entrar, i que no trobarien proves que l'anessin a incriminar. "L'única cosa positiva, i que penso, és que ell està tancat, i el meu fill no se'l trobarà pel carrer", explica a CAS OBERT la Sònia.

La Laia tenia 13 anys, era una "nena feliç". Va néixer a la Xina, amb 14 mesos va ser adoptada, va créixer i va viure sempre a Vilanova i la Geltrú. Era alegre, forta, valenta, res no l'aturava. Només una cosa, la foscor. La seva por a la falta de llum, a allò desconegut, desmuntava la segona versió que el seu assassí va donar, que la petita es va colar per iniciativa pròpia a casa seva i la va atacar perquè la va confondre per un lladre.

Gaudia de la vida, "anava a anglès, li encantava anar a l'acadèmia", cantava, ballava, i "era molt, molt afectuosa amb tots nosaltres", recorda la mare. S'havia apuntat a teatre. "Havia coincidit amb una companya que es va canviar de col·legi i, bé, estava molt feliç". Tenia somnis, i objectius, molts: "cada dia volia ser una cosa diferent de gran. Un dia volia ser metge, un altre dia et deia que volia tenir una botiga de roba, jo li deia, millor que sigui online…". Se'n va anar sense complir els 14 anys. No hi ha dia que Sònia no la recordi. Caminen juntes. "Hi ha vegades que el sepulcre tanca, sense saber-ho, dos cors al mateix taüt".