Té 29 anys i des de fa vuit mesos el busquen. Li diuen Quique, es diu Enrique Jesús Divison. "No sabem què ha passat", lamenta Enrique, el seu pare, "és una situació molt dolorosa". L'últim rastre que es té del seu fill és del 9 de febrer a Pontedeume (La Corunya). Anava amb bicicleta, volia desconnectar. Es va perdre el seu rastre. La seva família, el seu entorn, els seus amics i la Guàrdia Civil baten el terreny sense descans. "Estan fent tot el possible, i l'impossible. Ningú ha deixat de buscar-ho, però res porta cap a ell".

Quique en les seves fotos d'alerta per desaparició

Senderisme, bici, rutes, escalar, no aturar-se, per molt alta que sigui la paret. El novembre (2021), Quique es va instal·lar a Astúries. Madrileny, enrere deixava dos anys a Picassent (València). "La Covid el va enxampar allà, a casa d'uns amics, i es va posar a treballar en una fàbrica d'hidrogel". Abans havia estat a França. "Va ser quan va deixar la carrera", recorda el seu pare, Enrique. "Em va costar encaixar-ho, però era la seva decisió... ho vaig respectar. Estudiava Administració i Direcció d'Empreses (ADE), en anglès, a la Universitat Rei Joan Carles (Madrid), però va decidir deixar-ho l'últim curs". Quique va comunicar al seu pare la seva decisió: "això no és el que vull per a mi".

"Va treballar de tot. Va anar buscant-se la vida sense demanar ajuda i sense acovardir-se mai. Em sorprenia la seva valentia. Ell podia tenir una vida còmoda, però no volia dependre de ningú, de papa. A França va estar de temporer, tant recollia raïm, com pomes, com netejava ostres". Abans d'anar a Astúries, va deixar la seva feina a València, "se li veia que no estava còmode". Pensava en França. A tornar. Va posar la seva mirada al nord, va desaparèixer després.

Des d'Astúries

"A Astúries va arribar al novembre, va llogar una caseta rural", explica el pare del noi. Després d'instal·lar-se al nord, Enrique i el seu fill es van veure més d'una vegada. "Jo pujava a casa seva. Ens vèiem de tant en tant. A finals d'any em va dir: 'papà no pugis, que aniré uns dies amb la bici i la gosseta…'", recorda.

Roba còmoda, una mica de menjar, la bicicleta, una motxilla i l'ordinador. Ho va ficar tot al cotxe. "Bé, fill, ens veiem quan tornis". No va tornar. "La seqüència posterior va ser que d'Astúries ell es va moure a La Corunya. Va deixar a la gossa en un hotel caní per a poder sortir de ruta amb la bici, i va desaparèixer".

Fotos de l'àlbum familiar de Quique. A Astúries en una ruta que va fer al costat del seu pare, Enrique

"No ha anat per la gosseta, alguna cosa va malament"

Uns dies després, el telèfon d'Enrique va sonar. "M'han trucat de l'hotel caní, Quique no ha anata buscar la gossa i havia quedat que hi aniria. No respon". Enrique, pare, recorda la trucada com si fos ahir. "Aquest va ser el primer indici, el primer senyal, que alguna cosa no anava bé". El següent arribaria uns dies més tard, el seu telèfon estava apagat i "el seu cotxe va aparèixer a Pontedeume". Quique no.

Va arrencar la cerca, es van dibuixar alguns dels passos que el jove va donar. "Havia estat en un parell d'allotjaments, primer a Pontedeume (on va aparèixer el vehicle), després a La Corunya. S'anava movent amb la seva bicicleta i la seva motxilla, sense gaire res més".

"Trucava diàriament a l'hotel caní fins que li van dir que la gossa estava adaptada. Es quedava més tranquil, va contestar, i es va tallar la comunicació", explica el seu pare.

A l'hotel el recordaven. També l'amo d'un bar, a vegades menjava allà. "El van veure bé, en cap moment l'han vist deixat o amb expressió preocupant...", trasllada Enrique, "tots parlen d'ell com una persona afectuosa, super correcte...".

Es va saber, també, que durant dies trucava a l'hotel caní per a saber si Cúmbia, la seva gosseta, estava bé. "Em diuen que era diàriament, per a veure si s'adaptava... Li van dir: 'no et preocupis més, ja està adaptada' i, segons sembla, Quique li va contestar: 'moltes gràcies, ja em quedo tranquil'. No ha tornat a haver-hi més comunicació". Potser, dubte Enrique, "reforça que és una marxa voluntària. És com dient: m'asseguro que la gossa està bé... i adeu". La Guàrdia Civil, en paral·lel, va obrir el vehicle: hi havia totes les seves pertinences, el seu telèfon mòbil, sense targeta SIM, roba i el seu ordinador.

Quique amb Cumbia en una ruta per Asturies

Un accident

Sense notícies, sense moviments, van arrencar les batudes. Als agents s'hi van sumar un batalló d'amics que, sense pensar-s'ho -des de València, des de Madrid- van arribar a Galícia. Van empaperar la zona amb la seva foto. "La Guàrdia Civil de Ferrol, encarregats de la recerca, va activar el protocol de desaparició d'alt risc, es va batre la zona, per si havia tingut un accident". Quique no va aparèixer.

La difusió de l'alerta va portar amb si albiraments. Els agents van rebre fotos, vídeos. "La descripció era molt semblant… però no era ell". El xoc es va instal·lar a casa, a la colla. "Què marxi així? Sorprèn, perquè pel que fa a mi, als seus amics… no és propi d'ell", lamenta el seu pare. "I no era necessari. Bé em podia haver dit: 'mira papà, marxo dos mesos, tres, sis...' com va fer quan va ser a França. Ha estat deixar tot enrere i res... Deixar-nos en aquesta situació".

Micos caputxins

Actiu, fort, valent, lluitador, descriu el seu pare, que recorda una anècdota, en els seus anys d'estudiant, que el defineix bé: "Quan estava a la universitat volia marxar d'Erasmus. Ell estudiava la seva carrera en anglès... Em ve un dia i em diu: 'papà, me'n vaig a Paraguai'.Vaig riure. A practicar l'anglès?". El seu pare somriu en recordar-ho, avui també.

"Va marxar. Va estar a la Universitat Americana i, quan va arribar l'estiu (hivern a Espanya), es va quedar allà. Va marxar de motxiller els dos mesos d'estiu de Paraguai. Va recórrer tot Sud-amèrica: l'Argentina, Xile, el Perú…", recorda Enrique.

"Un dia, des d'allà, em diu: 'papà, he trobat una feina 15 dies en una ONG'. Jo, com a pare, quan sento això de l'ONG em poso molt content (somriu), fins que m'assabento que és una reserva per a cuidar micos caputxins de la caça furtiva. 'Cada vegada em sorprens més fill!'".

"Quique era imprevisible", afirma. "Va estar treballant allà encantat. Fins al punt que el seu objectiu era tornar en algun moment de la seva vida. Jo no descarto que sigui allí".

Enrique va traslladar la seva inquietud als agents de Ferrol, que l'han abrigallat des del primer dia de la recerca. "El tracte és continu, el suport, estan buscant al meu fill d'una forma titànica", agraeix. "No com a polissó, però és difícil ficar-se en un vaixell des de La Corunya, que et contracti sota corda....?", els va preguntar. "Home, és difícil, perquè està tot molt controlat, però impossible no", van contestar els agents.

"Des que va desaparèixer, li he anat enviant missatges com si hi fos: 'Quique, he llegit aquest llibre, mira a veure, t'agradarà'", lamenta el seu pare.

Marxa voluntària, accident... "Que ha estat voluntari, segur; no hi ha indici de criminalitat. Però en coincidir que desapareix sense deixar rastre, indici o advertiment, i en paral·lel, que la desaparició ocorre quan va amb la seva bici, un accident no es pot descartar".

Quique no ha fet trucades, no hi ha moviments bancaris, no ha renovat la seva documentació. "Ell està acostumat a buscar-se la vida, no necessita res per a sobreviure".

Units, molt, pare i fill estaven en constant comunicació. "No tenia xarxes socials actives. Whatsapp el va saturar i el va tancar. Ens vam fer un compte en una altra xarxa similar. Amb la qual cosa, estàvem sols ell i jo". No hi ha dia en què el seu pare no l'obri. "Des que va desaparèixer, li he anat enviant missatges com si hi fos: 'Quique, he llegit aquest llibre, mira a veure, t'agradarà'". La resposta no arriba. Pensa, tecleja, esborra... "Quique, on estàs?".