Un total de 150.000 euros, així valora l'Audiència Provincial de Lleó la compensació que ha de cobrar una dona per la dedicació en exclusiva a casa seva i a la cura de les seves dues filles durant els 22 anys que va durar el seu matrimoni, una activitat per la qual va deixar una feina a Telefónica.
Així ho estableix una sentència a la qual ha tingut accés El Periódico d'España, del mateix grup editorial que Regió7, que signen els magistrats Alberto Francisco Álvarez, Antonio Muñiz i María Pilar Robles. La resolució resol a favor de la defensa de la dona davant d'una sentència anterior del Jutjat de Primera Instància número 1 de la capital lleonesa que dirimia sobre la pensió d'aliments que havia d'establir-se després de trencar-se el matrimoni.
En aquesta resolució, que va ser recorreguda en apel·lació davant l'Audiència, es va concedir a l'exdona una pensió compensatòria de 1.200 euros mensuals per un període de tres anys i també l'ús de l'habitatge, però únicament durant tres mesos, havent de repartir-se les despeses. Ella abonaria la llum, l'aigua, la calefacció i els rebuts de la comunitat mentre la seva exparella es continuava ocupant de la hipoteca i de l'IBI.
Situació de les filles
Respecte a les filles, la sentència no fixa cap pensió d'aliments que l'home hagi de passar a la seva exdona per ser totes dues majors d'edat i estudiants universitàries a Madrid, no estant a més acreditat que tornin amb la seva mare durant les vacances. El pare assumeix de moment "totes les seves elevades despeses, universitats privades, estada a Madrid" etc., diu la resolució, per la qual cosa no considera a la dona "legitimada per a formular la petició d'aliments", sense perjudici que les dues joves, si en el futur el seu pare no atén el compromís personal contret amb elles, "puguin sol·licitar al seu favor l'oportuna pensió".
Quant a la pensió compensatòria, l'Audiència de Lleó discrepa del jutjat d'instància en considerar que es donen els requisits per a una pensió de pagament únic, tenint en compte el règim econòmic matrimonial de separació de béns i el desequilibri econòmic existent. Davant dels arguments de la dona, que al·ludia a l'"important patrimoni" obtingut per la seva exparella durant el matrimoni, en part per la dedicació que ella va prestar a la família i en part per la seva col·laboració en el negoci familiar; el que va ser el seu marit va adduir que era "perfectament coneixedora del que se li estava demanant" quan va deixar la feina que realitzava abans de casar-se, i que a més comptava amb ajuda domèstica.
Pensió encara que hi hagi ajuda a casa
L'Audiència discrepa de la postura de l'exmarit i argumenta, a més, que el treball de tercers a la casa "no és excloent, en el sentit que impedeixi beneficiar-se de la compensació econòmica si es compta amb ajuda externa". Al·ludeix a més a una sentència del Tribunal Suprem de juliol de 2011 que estableix que "no és necessari que tots dos cònjuges aportin diners o altres béns per a sufragar les càrregues del matrimoni, sinó que el treball per a la casa és considerat com una forma d'aportació a les despeses comunes, quan un dels cònjuges només té possibilitats de contribuir d'aquesta manera i això perquè pugui complir-se el principi d'igualtat de l'article 23 de la Constitució".
La doctrina del Suprem agrega que "la feina per a la casa no només és una forma de contribució, sinó que constitueix també un títol per a obtenir una compensació en el moment de la finalització del règim". Perquè un dels cònjuges tingui dret a aconseguir la compensació -establerta en l'article 1.438 del Codi Civil- és necessari, segons l'alt tribunal, que la parella hagi pactat un règim de separació de béns, així com que s'hagi contribuït a les càrregues del matrimoni només amb el treball realitzat per a la casa. Els dos requisits es donen en aquest cas.
L'any 2017, una altra sentència del Tribunal Suprem que cita també l'Audiència de Lleó en aquest cas va assenyalar que "la col·laboració en activitats professionals o negocis familiars, en condicions laborals precàries (...) pot considerar-se com a treball per a la casa que dona dret a una compensació". Sobre l'import de la compensació, el tribunal lleonès valora criteris usats per altres audiències com el salari mínim interprofessional o l'equivalent al salari mitjà del servei domèstic en la zona.
En aquest cas, valora que la dona deixés la seva feina Telefónica en 1996 per a cuidar de la seva casa i les seves filles, renunciant així a un salari que en aquells dies superava les 150.000 pessetes mensuals (al canvi, uns 14.000 euros a l'any), i estableix que té dret a una compensació econòmica per valor de 150.000, que el seu exmarit haurà d'abonar de cop o en terminis no inferiors als 500 euros al mes.
