ENTREVISTA | Lluís Jiménez Bomber jubilat amb 37 anys d’experiència al cos

«No oblides mai l’olor de sang barrejada amb la de gasolina»

L’exbomber manresà destaca la mortalitat dels accidents dècades enrere i la duresa que s’havia de tenir per treballar-hi, però explica que era part de la feina i de la vida de bomber

Lluís Jiménez al parc de Bombers de Manresa, on va treballar durant més de tres dècades | ARNAU VALVERDE

Lluís Jiménez al parc de Bombers de Manresa, on va treballar durant més de tres dècades | ARNAU VALVERDE / Arnau Valverde

Arnau Valverde

Arnau Valverde

Lluís Jiménez (Manresa, 1960) va jubilar-se el 2020 després de 37 anys dins del cos de Bombers. Per aquest motiu, recentment va rebre una medalla d’or com a reconeixement per la seva trajectòria. Jiménez recorda com va viure un inici difícil com a bomber, repassa la seva trajectòria i destaca l’evolució que ha tingut el cos amb el pas dels anys.

37 anys al cos són molts, però comencem pel principi. Per què va decidir ser bomber?

En aquella època la situació laboral no era gaire bona. Buscàvem feina on podíem. Ser bomber només em cridava l’atenció simplement perquè jo sovint passava per davant del parc, mirava i veia els bombers allà amb el casc de llavors i les botes altes. Jo era un adolescent i això m’atreia fins al punt que un dia em vaig atrevir a demanar informació per entrar-hi. I va sonar la flauta. Des de llavors el cos de Bombers ha estat tota la meva vida.

Era molt diferent el cos de Bombers llavors?

Ha canviat molt. En aquella època els bombers s’encarregaven de tot el que tenia a veure amb el parc. Manteniment dels vehicles, pintura i manteniment del parc, la neteja, etc. Ho fèiem entre tots, però els més grans s’escapaven una mica més. El canvi més gran, però, ha sigut en el material. Hi ha hagut un progrés molt important. Els nostres equips de treball, els EPI, també eren molt diferents. Eren uns pantalons i una jaqueta de plàstic, un casc de paleta, una màscara que es trencaven les gomes cada dos per tres i l’equip de respiració era de ferro. Era un desastre i llavors teníem serveis contínuament.

Quines actuacions eren les més comunes?

En aquella època eren els accidents i els focs a indústries tèxtils. El material que nosaltres teníem per treballar en aquestes actuacions era molt escàs, gairebé nul, comparat amb el que hi ha actualment. Quan més necessitàvem aquest material era llavors, perquè era quan els cotxes quedaven més destrossats. No es portava cinturó, no hi havia reposacaps, no hi havia airbags… Un accident entre dos cotxes en aquella època era dantesc, t’hi trobaves de tot. Un dia de pluja hi podia haver 5 o 6 accidents en una carretera, sense exagerar, i en tots hi podia haver una víctima mortal.

Com va ser el seu primer servei a Manresa?

Va ser un accident. Recordo el lloc i fins i tot el revolt on va ser, a la carretera vella de Súria. Era un matí d’hivern i al cotxe hi anaven quatre persones que anaven a buscar bolets i van xocar amb un camió. Recordo que tremolava, no només pel fred, sinó perquè va ser el primer accident que vaig veure. El que no oblides mai és l’olor de sang barrejada amb l’olor de gasolina. En aquella actuació, com que no teníem els mitjans per fer res, va venir la grua, va carregar el cotxe amb les víctimes encara a dins perquè no les podíem treure i va deixar el cotxe en un descampat. Allà vam poder treballar, unes hores després, per treure els cadàvers de les víctimes. Vaig estar mesos sense menjar res de carn perquè allò em va impressionar molt. Poc després d’arribar al parc ens van trucar dient que faltava el braç d’una de les víctimes. Vaig anar amb el cap del parc cap allà, arribem on encara hi havia el cotxe, comencem a mirar per dins del cotxe i estava allà. El vaig agafar, el vaig posar dins d’una bossa i em va dir: «Aquesta és la nostra història», i la veritat és que em va marcar molt.

Quan es va presentar a Bombers sabia què s’hi trobaria?

No. Ningú està preparat fins que t’ho trobes. És una cosa de la qual no se’n parla. Una cosa és explicar-ho i l’altre és viure-ho. Jo a poc a poc m’anava injectant amb el que és la vida del bomber, però el principi va ser molt bèstia. Hi havia dies amb 8 o 9 accidents. Quan la meva dona em deia d’anar a la platja amb cotxe no volia sortir perquè havia vist els accidents que hi havia hagut en aquella carretera. Si poséssim una fita a cada accident que hi ha hagut ens quedaríem realment parats.

Però es va plantejar deixar-ho en algun moment?

No, el que passa és que jo recordo que patia perquè era molt jove i mai havia vist res semblant. Jo havia tingut diverses feines que em van ensenyar a treballar, però no m’havien ensenyat què era la vida del bomber. Quan tornem al parc, ningú diu res. Quan hi arribem, fas el que hagis de fer però ningú diu res. Al final no t’hi acostumes, entens que és part de la feina. Però mai vaig plantejar deixar-ho, de fet era un orgull ser bomber. Recordo que un dels primers dies que vaig pujar al camió, jo plorava perquè m’emocionava veure’m vestit a sobre del camió de bombers després de passar tantes penúries.

I ser bomber també és una feina perillosa.

Sí, per desgràcia estem sempre dins del perill. Un cop s’estava cremant la segona planta d’un edifici i recordo que un policia ens va dir: «Quins ous que teniu». Però és que la nostra feina és entrar. I quan entres, estàs acollonit, perquè et pot passar qualsevol cosa, però és el que hi ha.

I recorda algun moment on realment patís per la seva vida?

Sí, moltes. En recordo una amb un company que va morir fa uns quants anys, el Valentí Obradors. Hi havia un foc en una massa forestal propera a la C-58 i l’entrada era molt complicada. Vam agafar totes les mànegues que teníem al camió fins arribar a uns dos quilòmetres més enllà. Ens fiquem dins, demanem l’aigua al camió, però no arribava… El foc pujava i pujava i els voluntaris van començar a córrer. Vam mirar al voltant i el foc ja començava a rodejar-nos. Llavors vam decidir córrer cap a la zona que ja havia estat cremada. Estàvem al mig de les brases. Era un infern. Estàvem els dos abraçats que no sabíem si ens en sortiríem. Ens vam quedar quiets, va passar el foc pels laterals i al final vam poder sortir. Jo vaig acabar a l’hospital i em van haver de donar oxigen.

Però imagino que no tot és dolent. Què és el millor de ser bomber?

Doncs estar amb un grup ben avingut i passar les guàrdies al parc amb bona companyia, és un bon record. Quan fas un servei i s’ha fet un bon treball també és una sensació magnífica. També hi ha hagut gent que ha vingut a veure’ns, ha demanat per nosaltres i ens han donat les gràcies. Això omple molt.

Ja fa dos anys que està jubilat. Com es viu aquesta nova etapa?

Per sort em trobo bé, jo segueixo anant amb bicicleta, que és una de les meves aficions. És una altra experiència. Fa poc temps i de moment va molt bé. De tant en tant pujo a veure els meus companys però cada cop menys, perquè com que es va renovant l’equip, ja vaig coneixent menys persones.

Subscriu-te per seguir llegint