Isabel Marcos, la dona que va matar a la seva amiga per a quedar-se amb el seu nadó, ja surt de permís

"Està morta". Després de més de 72 hores d'interrogatori, Isabel Marcos, de manera espontània -i en una conversa que semblava sense transcendència- va indicar als guàrdies civils on buscar. "Està a casa dels meus pares, enterrada". Parlava de la seva amiga Vanessa Lorente, de 22 anys, desapareguda al costat de Daniel, el seu nadó de quatre mesos, des del 16 d'agost de 2002. Era el 20 de setembre del mateix any, a Isabel l'acabaven de detenir: "El clot l'he fet jo".

La Guàrdia Civil va acudir al punt exacte: una propietat de Queixeiro, parròquia de Ponte de Pedra (Monfero, La Corunya). Era cert. Vanessa estava allà. A la finca van trobar el seu cos sense vida, enterrat a un metre de profunditat. A Monfero, un poble que, en aquells dies, comptava amb 2.500 veïns, tots posaven cara a l'assassina: Isabel, la filla de José Carlos, el paleta. No sols va matar a la seva amiga, va segrestar el seu bebè i va crear una identitat falsa.

Isabel Marcos va ingressar en la presó de Teixeiro. Mai va cridar l'atenció. Segons ha pogut saber CAS OBERT, portal de successos i recerca de Prensa Ibérica, el seu comportament ha estat correcte, sense altercats, i ja gaudeix de permisos de sortida. Només ha protagonitzat un episodi rellevant: a la mateixa presó va culminar, de manera real, la seva obsessió. Va tenir una relació amb un altre pres i va donar a llum un bebè.

L'amor es va acabar aviat i Isabel va iniciar una altra relació amb un altre reclús. Ell, condemnat per delictes menors, no va tornar a Texeiro després d'un permís penitenciari. Ella, no l'espera, esgota -ja gaudeix de permisos de sortida- els seus últims anys empresonada. Segons ha pogut saber CAS OBERT, roman en un Centre d'Inserció Social (CIS), en tercer grau, i surt en llibertat els caps de setmana. Ha complert 21 dels 28 anys en què va quedar la seva condemna. L'han vist al seu poble alguna vegada. Els seus veïns segueixen en xoc. Tots recorden l'horror amb el qual va despertar Monfero a finals de setembre de 2002.

21 anys enrere

"Rara", solitària, absent, "poc sociable", la descriurien després del crim. Pocs, potser ningú, coneixien a fons a Isabel Marcos. Amb tendència a l'aïllament, a la depressió i pensament esquizoide -ho va dictaminar un forense després de la seva detenció- ningú podia imaginar que fos capaç d'articular un pla tan pervers: va simular estar embarassada, va sedar, va colpejar i va assassinar a la seva amiga; va amagar el seu cos i li va robar el nen.

La van moure l'enveja, l'obsessió i la ira. Per què ella sí i jo no. Va enterrar el seu cos i va fingir que el nen era seu. Durant un mes va caminar feliç, empenyent el cotxet. Mentre feia veure que buscava a la seva amiga, va canviar el nom al petit: ja no era Daniel, li va posar José Andrés.

Isabel va executar el seu macabre pla el 13 d'agost de 2002, però el va iniciar mesos abans. La casualitat, el destí, o l'interès, la va unir amb Vanessa a la finals de 2001. La filla del paleta havia iniciat una nova vida. Va deixar al seu marit, Ángel, amb qui portava uns dos anys casada; va deixar el seu poble, Monfero, i es va instal·lar en Fene (La Corunya) amb Lino, un home amb el qual havia iniciat una relació. Anava i venia. Amb Ángel, amb Lino. Cap la feia feliç.

Jo també estic esperant un bebè

Culpava al seu marit de no poder tenir fills, encara que, amb el seu nou amant tampoc els podia tenir. Aquest, precisament, va ser qui li va presentar a 'Pillo' i a la seva parella en aquell moment, Vanessa, una jove de 22 anys, arribada de Cartagena, que sortia amb ell. Vanessa estava embarassada i tenia dubtes de seguir endavant. Isabel, tan bon punt es va assabentar de la notícia, va contestar: "jo també estic esperant un bebè". Acaba d'arrencar el seu pla.

Durant mesos va forjar una amistat incerta, basada en un únic interès: el bebè que havia de néixer. Davant la seva amiga, va crear l'escena surrealista, però perfecta: antulls falsos; panxa que creixia, simulada amb coixins; roba folgada i -ja després de matar-la- arribaria un part, fictici, que ni el pare ho va saber.

Segons declararien diversos testimonis després, Isabel va fingir estar embarassada: es posava coixins, portava roba folgada i fingia tenir antulls

Va coincidir tot amb una Vanessa trista, aïllada, sola, que va denunciar en dues ocasionis maltractaments i que es va separar. Sense suport familiar, sense recursos, el seu embaràs va culminar a l'abril. Amb el bebè nounat, es va refugiar en els seus amics, els de veritat, i en Isabel. Ella l'entenia, al cap i a la fi, també havia de tenir un nen. El d'Isabel s'havia de dir José Andrés.

Desapareguts una mare i el seu nadó

L'alerta es va encendre el 16 d'agost, quan una amiga de Vanessa va denunciar la seva desaparició. No hi havia rastre d'ella. A la seva casa hi havia totes les seves pertinences, també les del bebè. La Guàrdia Civil es va posar a investigar. Els mitjans locals se'n van fer ressò: "es busca a una jove desapareguda al costat del seu bebè de quatre mesos". Es van reconstruir els últims passos de la mare: acabaven en una cafeteria amb una amiga, Isabel. Aquesta va anar diverses vegades a la caserna per a "col·laborar" en la cerca. No era sospitosa, hi havia dues hipòtesis inicials: la marxa voluntària o el crim masclista -no denominat encara així- per les denúncies de maltractaments que havia presentat mesos enrere la desapareguda contra la seva parella.

Durant un mes, la seva assassina, la seva amiga, va esquivar la mirada policial. "Estic a punt de donar llum", deia, davant l'entorn, molt reduït, de Vanessa. El petit Daniel ja estava a casa dels seus pares. Tot anava sobre la marxa. Isabel somreia. Els veïns la veien feliç.

Va estar dues setmanes a Monfero i després es va mudar. A Miño (La Corunya), la seva nova ubicació, es va torçar el seu pla. Una trucada anònima, respecte al nen, la va posar contra les cordes: "crec que hi ha una parella que té un nen com a propi i no és seu". Ella ho va negar: "soc la seva mare, és meu", fins i tot davant la Guàrdia Civil. Els agents li van fer una prova d'ADN i va acabar confessant: "és el fill de Vanessa, em va dir que el cuidés abans desaparèixer. Ella està a Madrid amb un home que es diu Antonio".

Un cafè

Va ser detinguda i, sense canviar-li el gest, hores després va confessar: "l'he matat jo". Com ho va fer es va saber després: Isabel va quedar amb Vanessa per a prendre un cafè aquell 13 d'agost. Es van citar a la cafeteria 'Pan Neda' (a Fene), van estar una estona xerrant, i van anar a un hipermercat (Alcampo) per a fer algunes compres per al bebè. Després, Isabel, conscient que era el moment d'executar el seu pla, ordit durant mesos, va convèncer a Vanessa perquè l'acompanyés a casa dels seus pares, a Monfero, per a recollir algunes coses. Vanessa va dir que sí. En el trajecte, la seva amiga la va matar.

Una gasolinera, suc i un cop sec

Tal com recull la sentència, Isabel condueix rumb a Monfero i a l'interior del vehicle van Vanessa i el petit. S'atura en una gasolinera de Pontedeume, i compra un suc, que li dona a la jove. No era un gest amable, era l'imprescindible per a finalitzar el seu pla. Prèviament, havia barrejat i diluït diversos comprimits de Noctamid (conté Lormetazepam, sedant) que -com atestaria, encara que després ho va negar- ajudada per la seva mare, "havia esmicolat abans a casa seba i embolicat en un paper".

El paper va aparèixer al seu cotxe, va ser una de les múltiples proves que la van incriminar. Isabel va continuar la marxa fins que Vanessa es va adormir. En aquest moment, la va colpejar "en el clatell amb un objecte contundent i de superfície roma". El cop va ser mortal.

Va conduir fins a casa dels seus pares amb el cos sense vida i el bebè. Va deixar al nen dins i va enterrar a la seva amiga en el rafal, que va ser condicionat els dies posteriors per a utilitzar-lo com a espai on estendre la roba del nen. "Per a no embrutar-se els peus en estendre", van abocar ciment, que va proporcionar Ángel, exmarit d'Isabel, amb el qual es va reconciliar en aquest moment. El ciment va ser la làpida que va acabar de sepultar a la dona.

Tots condemnats

Sense una mica de penediment, va crear una vida fictícia. "És el meu fill, es diu José Andrés", li deia a tot amb el qual es creuava. Per a completar la mentida, mostrava fotos d'ella amb el bebè. Els seus pares, que serien detinguts poc després, es van sumar a la farsa.

Van negar saber qui era la criatura. Van negar saber que Vanessa estava enterrada a la seva finca però, tal com recull la sentència, "recolzaven en tot moment" i davant tots la versió que 'José Andrés' era el seu net, fill de la seva filla Isabel. Van acomodar la casa per al nen que, durant dues setmanes -fins que es van mudar a Miño, on va ser detinguda Isabel- va viure a la finca familiar.

Isabel Marcos va voler negar-ho tot després de la seva confessió. Que el nen estigués amb ella, les restes del sedant i que el cos aparegués a la finca familiar li deixaven poc marge. A més, a casa seva van trobar uns esclops de Vanessa, van ser clau: els portava el dia en què va desaparèixer. Isabel, els seus pares, el seu marit... tots van ser condemnats. No va ser un brot psicòtic, gens passional, el jutge va contemplar que tot havia estat planificat.

Isabel Marcos va executar l'horror i va arrossegar a la seva família fins ell. Dues dècades després, tots han complert les seves condemnes, excepte ella, que ultima la seva posada en llibertat. Daniel, el petit, va ser lliurat al seu pare biològic. Ja no és un nen, complirà 21 anys a l'abril. Va créixer sense la seva mare, a la qual sense pietat, la va matar a la seva "amiga", per a tenir un bebè.