"Amb tretze anys la meva filla va deixar un escrit de quatre pàgines abans d'intentar suïcidar-se"

Amb 12 anys la Verònica vomitava cada matí per l'ansietat que li causava anar l'institut. Van començar a fer-li bullying amb 9 anys, i a segon de l'ESO gairebé van acabar amb ella. "Un dia va deixar d'aixecar-se del llit. No volia anar a classe. Es va negar a menjar, no dormia, no es dutxava, no volia veure ningú ni sortir de la seva habitació. Només plorava i escoltava música. Fins i tot van començar a caure-li els cabells per la falta de ferro", explica la seva mare Maria.

Tots dos són noms ficticis perquè prefereixen mantenir l'anonimat. Però el cas és real. És la història d'una jove de Mislata, víctima d'assetjament escolar que va derivar en autolesions i un intent de suïcidi. Es tracta d'un cas similar al que va publicar Levante-EMV, del grup Prensa Ibérica -el mateix grup editorial que Regió7-, arran de la dimissió de la directiva d'un institut pel "desemparament d'Educació" per tractar 15 menors amb conductes suïcides.

El malson de la Verònica va començar a tercer de primària, amb unes nenes que l'insultaven i assetjaven al pati de l'escola. "El centre no em va donar cap solució, tot va seguir igual o pitjor. Si haguéssim intervingut aviat això no hauria acabat així", lamenta la Maria. "Vaig arribar a parlar amb el director i em va dir que 'la veia bé'".

Aquestes nenes van aïllar la Verònica fins que es va quedar sola a la classe, sense amistats. Però mai no va voler canviar de col·legi perquè tenia por de tornar a ser rebutjada, explica la seva mare. Van anar a la psicòloga del centre, però tampoc no va servir de res. "Ells estan preocupats de seguir els seus protocols, i fan aquesta feina, però no va servir perquè la meva filla millorés", denuncia la Maria.

A l'institut el bullying va continuar perquè les nenes que l'assetjaven van passar a la seva classe. "Aquí van començar els insults forts i davant de més persones, li deien 'puta' i coses pitjors", explica la Maria. Va acabar baixant sola al pati i amb més persones de classe assetjant-la. Va aguantar tot primer de l'ESO amb prou feines, mentre l'orientador del centre "tampoc m'ajudava", explica.

"Mama, no vull anar a classe"

A segon de l'ESO, la Verònica va deixar de dormir. "Tenia tanta ansietat que no agafava el son, i s'aixecava tan cansada que ja no va poder seguir anant a classe", explica. Va ser quan va començar a vomitar molts matins, de la pura ansietat que li produïa anar a classe. Els dies que hi anava patia desmais. Al final va deixar d'anar-hi. "Va arribar un dia que va dir; 'mama, no vull aixecar-me del llit'", diu la Maria.

No va trepitjar l'institut en un trimestre, i l'orientador tampoc va servir d'ajuda. "Es va tancar a l'habitació per plorar. Es va aïllar. No volia menjar, ni anar a prendre alguna cosa amb els amics, no dormia, no es rentava", remarca la seva mare. En aquella època, fins i tot, va arribar a patir episodis molt cruels. "Hi va haver una vegada que diversos nens li van dir que volien quedar amb ella per jugar. Després de moltíssim temps es va il·lusionar, es va dutxar, es va vestir i en tenia moltes ganes. El que van fer va ser trucar al timbre i mentre baixava anar-se'n corrent", rememora la seva.

La Verònica seguia tancada a la seva habitació i negant-se a menjar, així que Maria la va portar al pediatre. "Quan la va veure la va derivar a la Unitat de Salut Mental d'Aldaia, on va començar a anar al psicòleg i al psiquiatre, i a consumir ansiolítics i pastilles per a la depressió amb 12 anys".

La jove va començar a aixecar el cap, i va arribar a celebrar l'aniversari amb la família. "Però el 16 de març va arribar la pandèmia. Al principi es va alegrar, però al final va acabar tancada de nou", denuncia la Maria. Li van diagnosticar fòbia social i un quadre de depressió i ansietat. Però va deixar de prendre la medicació.

El desembre del 2020, amb 13 anys, va intentar treure's la vida i va deixar una nota de comiat de quatre pàgines. Va acabar a l'hospital de Manises i després a la Fe. Després, la seva mare va descobrir que feia temps que anotava les seves idees en una agenda. "Hi havia frases com 'tots em fan mal' o 'mai m'havia sentit tan malament', en llegir-lo em va caure el món a sobre i ja no sabia què fer", explica la seva mare, que a més estava llavors embarassada de 8 mesos.

"Ningú pensa en les famílies"

La Maria va fer servir la seva baixa de maternitat per cuidar Verònica, després va deixar la feina i va fer servir l'atur, després el subsidi... Es queixa que "ningú pensa en les famílies. Jo no podia treballar tenint la meva filla així, no la podia deixar sola, amb el perill que fes qualsevol bogeria", explica. "És veritat que se centren molt en el problema de salut mental, però com li dónes de menjar si deixes de treballar per cuidar-la?", denuncia la Maria, que durant tot aquest procés no ha rebut ni un sol subsidi de serveis socials i ha hagut de llençar amb els seus estalvis.

En un d'aquests processos “pateix molt tota la família”. "Fins i tot les seves germanes. Es va aïllar tant que se'n va distanciar", remarca la seva mare. "El suport ha de ser 24 hores. Jo m'aixecava molts dies a les 3 del matí només per comprovar que era a la seva habitació, amb una ansietat terrible tota l'estona", recorda.

Per sort la història de la Verònica té un final feliç. Un psiquiatre de la sanitat pública que la visitava casa setmana, hi va connectar. Ara mateix té 16 anys i segueix aïllada, encara que cada dia menys. "La convenço alguns dies per anar al gimnàs i torna a tenir amistats, i ara està preparant les proves per accedir a un grau mitjà i tornar a estudiar".

Tot i això, la Maria no pot evitar pensar en els danys gairebé irreparables cap a la seva filla, i en què hauria passat en cas d'haver-ho detectat ràpid, a tercer de primària. "No em van fer cas a l'escola, i els orientadors no t'ajuden. Fa falta gent que sàpiga què fer, és qüestió de vida o mort, perquè la meva filla no ho va aconseguir, però després veus a les notícies el nen i la nena de Terrassa que van saltar, o altres nens que es treuen la vida, i no hi ha dret", sentencia la Maria.

La mare fins i tot s'ofereix a donar ajut als pares que estiguin començant a passar per aquesta situació. "Hi ha molts problemes que els hi passen als fills i que els pares no se n'adonen. Nosaltres també hem d'aprendre a veure'ls, perquè si no aquesta generació se'ns en pot anar", reivindica.