Paco, 'el canelillo', malalt de càncer, va desaparèixer en sortir de l'hospital

"El millor és que esperin a casa, el tractament pot durar fins a 24 hores". Juanma acabava d'entrar al costat de la seva mare, Lala, a l'Hospital Insular de Gran Canària. Minuts abans, aquell 19 de setembre de 2022, ho havia fet el seu oncle, Francisco, traslladat en ambulància. El dolor era tan fort que no podia caminar. Necessitava morfina. "Vam decidir que el portessin ells, perquè a la mateixa ambulància li donarien algun remei", reconstrueix Juan Manuel, el seu nebot.

"Ell tenia uns pegats i prenia medicació, però cada 15 dies, més o menys, necessitava anar a l'hospital perquè li administressin per via, el dolor era immens", recorda. Des de feia cinc anys Francisco lluitava contra el càncer. "Quimioteràpia, ràdio... no havia tingut efecte. No va funcionar. El meu oncle Paco estava en fase terminal, tenia metàstasi".

En Paco va arribar a l'hospital desorientat i molt adolorit. Amb una gran deterioració cognitiva. "El càncer va començar a la tràquea, però ja se li havia estès", lamenta el seu nebot. "Amb el protocol covid aquí no poden estar, marxin a casa", els va dir el personal sanitari. La seva família va explicar que "no pot estar sol". El personal va insistir, "aquí no s'hi poden quedar, encara que tingui targeta sanitària doble A (Assistència i Acompanyament, per a pacients en situacions de major vulnerabilitat)". Van revisar que els telèfons de contacte eren correctes: "els vam donar el meu i el de la meva mare", recorda Juanma. "Ens van dir que, quan acabés el tractament, trucarien als telèfons que tenien anotats". Juanma i la seva mare van marxar.

Francisco Macías, de 57 anys, va desaparèixer hores després. Acabat d'injectar-li la morfina, li van donar l'alta i li van prohibir estar al centre. Els guàrdies de seguretat li van dir que no podia ser allà "fins a quatre ocasions", assegura la seva família. "Diuen que deia coses incoherents". Des de llavors no hi és. No el van tornar a veure.

"Si us plau, abandoni l'hospital"

"Vam marxar de l'hospital", recorda Juanma. "Ja a casa, sobre les 21 hores, em van dir que no em preocupés, que estava en tractament i que trucarien quan acabés. Jo em vaig quedar tranquil, però la meva mare -germana de Francisco- no. Ella al voltant de les 22.50 hores, en no saber res, va tornar a trucar a l'hospital. Quan va contactar, li van dir que ja li havien donat l'alta, que el meu oncle havia marxat".

Va arribar el caos, la por i el dolor. Per aquest ordre. "Recordo que la meva mare em va cridar plorant, nerviosa: no és a l'hospital!". En Juanma va sortir corrent. "A prop hi ha una autopista, ell caminava desorientat... La seva malaltia li havia afectat el cap..." - no recordava gairebé res, moltes vegades no coordinava, sobretot quan tenia pics de dolor- "crèiem que podia atropellar-lo un cotxe, passar-li alguna cosa". De camí a l'Hospital Insular, "recordo que plovia, feia fred", pensava -esperava- que potser el trobaria a la porta. No va passar. El seu oncle no hi era.

Un cop van arribar al centre hospitalari, Juanma es va dirigir al personal: com van fer això? "Em van contestar: el metge creia convenient que se li donés l'alta". Sense més. El seu nebot buscava a la sala, Paco havia sortit de l'hospital, no hi era. "Per què no ens van trucar?".

Va arribar el personal de seguretat i Juanma va parlar amb ells. "Mira, és veritat, em van dir: 'li van donar l'alta i ell volia tornar a entrar a l'hospital. Ho va intentar com quatre o cinc vegades. Ens deia coses que no tenien sentit, que se li havien quedat les ulleres dins -ell no tenia falta de visió-, que s'havia deixat la targeta'...". Paco no volia marxar. "El de seguretat em va dir també: 'és la meva feina, a mi em diuen que ell ha de sortir de l'Insular i..., li vam dir que abandonés el centre".

Direcció al moll

En Francisco, sense rumb fix, va començar a caminar. Sol i desorientat. "El de seguretat em va dir també que el meu oncle va anar caminant en direcció al barri mariner de San Cristóbal, cap a la platja". Sense dubtar, Juanma va caminar fins allà. "Em va agafar una onada buscant-lo, a les quatre o cinc del matí, i gairebé em tira a terra. El meu oncle era una persona amb càncer terminal, imagina't. Si anava pel moll... de veritat se'l va emportar".

Un carrer, un altre i una altre més. En Paco no hi era. No hi havia rastre d'ell. Durant tota la nit la seva família va pentinar l'illa. "Aquestes hores eren crucials, l'havíem de trobar", reviu el seu nebot. A aquella nit, li va seguir un matí, una tarda... moltes nits més. "Recordo que la meva mare tenia una foto que li va fer el mateix dia de la seva desaparició. Mentre buscàvem, li vaig dir que me l'enviés per WhatsApp. En una botiga vaig fer uns cartells, els vaig imprimir i vaig enganxar-los per tota la zona". Mentre en Juanma batia els carrers, sense descans, la seva mare va interposar la denúncia a la Policia Nacional.

"La Policia Judicial va revisar les càmeres de seguretat i és veritat, el meu oncle va intentar entrar com cinc vegades a l'hospital. També van revisar les trucades telefòniques, i van donar amb les converses que van mantenir amb nosaltres, per la qual cosa van poder verificar que havíem acordat que no li donessin l'alta fins que no ens avisessin i anéssim per ell".

Juanma, la seva mare i la resta de germans d'en Paco, tota la seva família, van continuar pentinant la zona, "dia rere dia, nit rere nit, matí, tarda...". Res. Sense rastre. "Vaig agafar els meus dies de vacances, quinze, no eren suficients, en vaig demanar més. Vaig perdre la feina...", lamenta Juanma. "L'ajuntament de Sant Bartolomé de Tirajana, el nostre, va posar un autobús perquè gent del poble anés a fer una batuda per Las Palmas. Va anar-hi força gent, el meu oncle era molt estimat, però no vam tenir sort".

Cases ocupes, barraques

Indocumentat, sense telèfon, sense cap objecte personal, els indicis es reduïen a res. L'esperança va donar pas a la desesperació: Es busca a Francisco Macías Reyes. Necessita medicació. Els cartells van provocar algunes trucades. "Hi havia gent que em deia: 'el teu oncle és a tal lloc'... Nosaltres hi anàvem, però no era ell".

Han revisat carrers, muntanya, mar. "L'últim que se sap d'en Paco, sembla, és que caminava cap al moll, però tot mariner sap que tot allò que s'emporta la mar, ho retorna...", lamenta Juanma. Sense descans, han recorregut l'illa de nord a sud, d'est a oest. "Em van trucar del nord, que l'havien vist i li havien donat un entrepà. Vaig anar-hi, vaig veure que hi havia càmeres, li vaig dir que si podíem veure els vídeos... no era ell".

La recerca va seguir sense límits: "habitatges desocupats, poblats, barraques, cases ocupades, zones marginals, menjadors socials... Com que el càncer l'havia consumit, molta gent pensava que era una persona drogodependent, però no consumia. Tot i que, per mirar, hem buscat en tots els racons... Em van dir una vegada que estava dormint en un caixer, però tampoc era ell. Una persona ens va dir que anava amb un carro. Vam anar-hi, però no. La veritat és que m'estranya molt que una persona amb una malaltia, amb càncer en fase terminal, amb pegats de morfina, i a la qual cada 15 dies cal portar-lo a l'hospital, continuï deambulant i ningú l'hagi vist, però coses més difícils han passat, i no deixarem de buscar, hem de creure en positiu".

Vida tranquil·la

Paco 'el canelillo', fill de 'el canelo', com l'anomenaven "perquè era moreno" al Romeral (Sant Bartolomé de Tirajana), tenia una vida calmada. Familiar, unit als seus, que el segueixen buscant sense descans.

Bondadós. "Era forner i ho va deixar per estar amb la meva àvia quan ella va emmalaltir". Divertit, solidari, i sempre pendent de tots. "La meva àvia, la seva mare, va morir i, al poc, va emmalaltir ell". 'Canelillo' vivia al costat d'un altre germà, Abraham. Tot i que tots viuen a escassos metres. El seu major passatemps era la seva família i, a casa, escoltar música rock. Portava una vida tranquil·la. Caminar, asseure's en un banc i menjar pipes. "Juanma, què se'n sap?", pregunten tots al poble. "Tant de bo pogués contestar", es lamenta el seu nebot. Paco, 'el canelillo'... "On ets?".