23 anys del diluvi que va assolar Montserrat i poblacions de l’entorn

La forta esllavissada que aquest divendres a la tarda ha afectat la paret de la muntanya de Montserrat situada a la zona de l’hotel abat Cisneros després d’un breu però intensa i violenta tempesta té lloc justament un dia abans del 23 aniversari del diluvi que, el 10 de juny del 2000, va deixar tota la zona del santuari devastada, amb un mar de roques arrossegades.

«Diluvi catastròfic» era el gran titular de portada que obria l’edició especial que Regió7 va publicar l’11 de juny del 2000. A sota, cinc imatges resumien el caos provocat per un aiguat del qual no s’havia previst la magnitud i que va descarregar de matinada amb una potència devastadora. Diluvi era un substantiu que, fins i tot sense l’adjectiu que l’acompanyava i subratllava, descrivia perfectament el que havia passat la matinada del 10 de juny (un dissabte), ja que de la nit al dia carrers i carreteres, viaductes, vehicles o cases centenàries havien quedat arrasats, partits, desmuntats o amuntegats com ferralla per l’impacte d’una pluja que, per la seva quantia i concentració en l’espai i el temps, va generar torrents d’una enorme violència. Torrentades que van fer seus durant minuts espais que habitualment li quedaven allunyats, que van arrossegar milers de tones de materials que van actuar com a projectils de gran potència al llarg dels trajectes per on els empenyia l’aigua desfermada, i que van deixar darrere seu un rastre colpidor de destrucció material i tres víctimes mortals directes, una veïna de Sant Vicenç i dos germans d’Esparreguera (que posteriorment s’ampliarien a cinc, durant les tasques de recerca). L’aiguat del 10 de juny del 2000 va tenir una afectació força general a les comarques de casa nostra, però també un focus especialment violent concentrat entre el Bages sud i el nord del Baix Llobregat, des de Sant Salvador i Sant Vicenç fins a Esparreguera.

I al centre, Montserrat, que per la seva simbologia i per les imatges que en van quedar es va convertir en una de les icones d’aquell desastre natural. Quan es va fer de dia, el panorama a tota la zona del monestir era autènticament devastador. En algunes zones, com la plaça de l’Abat Oliba, es van arribar a acumular més de dos metres de grava, pedres i fang arrossegats des del capdamunt del torrent de Santa Maria, que durant uns minuts es va convertir en una autèntica cascada d’aigua i tones i tones de materials. Una torrentada que va arrossegar i apilonar com si fossin joguines els vehicles que hi havia aparcats en aquella zona, i fins i tot alguns van anar a parar al que ara és l’estació soterrada del cremallera, una trentena de metres avall.

Aquell dissabte 10 de juny la plaça del monestir es va llevar farcida de papers de l’arxiu, les botigues de records van quedar literalment destrossades; la cafeteria, plena de còdols fins a l’alçada de la barra, barrejats amb fang i aigua; la zona de les cel·les era una muntanya de grava; l’edifici on en aquell moment residien provisionalment els nens de l’Escolania va quedar negat d’aigua i nombroses dependències interiors de l’abadia van quedar inundats, amb muntanyes de material arrossegat i amb mobiliari escampat i convertit en andròmines. Les esllavissades a la muntanya van provocar que el monestir quedés aïllat per carretera durant unes hores (llavors encara no s’havia construït el nou cremallera) i els bombers van evacuar amb helicòpter 300 persones (entre turistes, treballadors del santuari i nens de l’Escolania) que van traslladar fins a Sabadell.

La forta tempesta de la matinada del 10 de juny d’ara fa vint anys va deixar caure al voltant d’uns 200 litres per metre quadrat en només 6 hores entre el sud del Bages i el nord del Baix Llobregat, on no es registraven unes quantitats tan importants i en tan poca estona en un mes de juny des de feia dècades.

Deu anys després, Ramon Oranias, un dels monjos de la comunitat benedictina que van viure aquell episodi, apuntava que van ser 30.000 tones de còdols i de fang els que van passar pel nucli urbà de Montserrat, de les quals se n’hi van quedar unes 10.000. Tres mesos després encara es treballava en les tasques de neteja. Des de llavors, la canal del torrent de Santa Maria va canviar completament de fesomia. Als peus de Montserrat, els torrents que en baixen i que acaben derivant en rieres van sembrar aquell dia de fa vint anys la destrucció a les poblacions de les quals forma part el massís. La riera de Marganell es va convertir en un riu desfermat que no s’assemblava gens al plàcid fil d’aigua que acostuma a dur durant l’any. L’aigua recollida per aquesta riera es va endur els ponts i trams sencers de la carretera que uneix aquest municipi amb Castellbell i el Vilar i amb la carretera de Can Maçana. El poble va quedar totalment aïllat durant uns dies, i cases centenàries situades a tocar de la llera van quedar transformades en estructures esquelètiques.

A Monistrol, la imatge de la plaça de la Font Gran, que durant uns llargs minuts es va convertir en un remolí que va remoure tot el que va trobar, era al matí d’aquell 10 de juny la de cotxes enfilats els uns sobre els altres o bé amuntegats en garatges, neveres de bars a l’altra banda del local, baixos completament inundats i fang per tot arreu. Als entorns, la carretera d’accés a Collbató des del Bages va quedar completament inutilitzada per les esllavissades, i el que actualment és l’esplanada que s’utilitza com a aparcament d’autocars i cotxes d’usuaris de l’aeri, al costat de la C-55, va quedar desintegrada i enfonsada cap al Llobregat.

El barri de la Farinera de Sant Vicenç inundat

Un carrer convertit en riu «De sobte he sentit veïns que cridaven al carrer. He tret el cap per la finestra i he vist que el carrer no hi era, que tot era una riera. I els que vivien a les plantes baixes corrien com podien a refugiar-se als pisos superiors per escaparse de l’aigua». Aquest era un dels testimonis que Regió7 recollia poques hores després de l’aiguat d’un dels veïns del barri de la Farinera de Sant Vicenç de Castellet, quan recordava la imatge que havia presenciat des d’un quart pis, a quarts de vuit del matí, del carrer del Clot del Tufau. En el moment àlgid, l’aigua va deixar marques als baixos fins a una altura de més de dos metres. En aquella hora, una sobtada crescuda del cabal de la riera de Castellet (que creua just pel mig del barri de la Farinera, en paral·lel al carrer del Clot del Tufau) la va fer sortir absolutament de mare, en va multiplicar el cabal i l’amplada, va negar les plantes baixes fins a més de dos metres durant una quants minuts, va arrossegar arbres de grans dimensions i tot el que va trobar al seu pas. Aquesta riera recull les aigües de diferents torrenteres, entre les quals les que provenen de Sant Salvador de Guardiola, on a les 7 del matí s’havien recollit aquell dia 170 litres d’aigua per metre quadrat.

El problema en aquest punt va ser que al final del carrer, situat a tot just una cinquantena de metres de la desembocadura al Llobregat, la riera va trobar obstacles (un pont amb poca capacitat de desguàs i l’edifici d’un transformador), que, aliats amb tot el material que arrossegava la torrentada, van crear preses que van impedir la sortida de l’aigua cap al riu i la van acumular al carrer. Un dels veïns que vivien en una de les plantes baixes relatava poques hores després que la violenta entrada de l’aigua els havia sorprès dormint: «Tot ha estat cosa de minuts. De sobte l’aigua ens omplia la casa, que ens arribava fins al coll. Hem hagut de forçar una reixa de ferro com hem pogut, a cops, i sortir per darrere de la casa». Una de les veïnes del barri, però, no en va poder escapar. Carme Fernández Rodríguez, de 83 anys i que vivia en una de les plantes baixes del carrer de Lleida, hi va perdre la vida perquè l’aigua no només va envair completament el seu domicili, sinó que també va moure armaris i altre mobiliari que li van barrar la sortida.

Subscriu-te per seguir llegint