Miguel Hurtado, la primera víctima que va denunciar els abusos sexuals comesos per part d’un monjo de l’abadia de Montserrat, els actes dels quals van ser encoberts durant dècades, impulsa una proposta de llei per demanar que aquests delictes no prescriguin.
Per què creu que és necessari que els delictes de pederàstia no prescriguin?
L’evidència científica és clara: la immensa majoria de les víctimes d’abusos sexuals infantils necessiten dècades per poder processar l’experiència traumàtica. L’existència de terminis de prescripció en aquests delictes vulnera el dret a la tutela judicial efectiva. A més, posa en perill les pròximes generacions. Si un pederasta no és condemnat, no entra en el registre de delinqüents, no té antecedents penals i pot treballar en contacte directe i permanent amb nens. Tampoc té accés a una teràpia mentre és a la presó per reduir el risc de reincidència.
La llei de protecció a la infància, aprovada la legislatura passada, ja va augmentar la prescripció. Per què és necessari augmentar el termini?
La solució a una llei desastrosa, com la que teníem abans de l’aprovació de la llei contra la violència infantil, no pot ser una llei mediocre, sinó una llei decent, homologable a les que hi ha al nord d’Europa. La llei actual manté elevats marges d’impunitat per als depredadors sexuals. Moltes víctimes continuen quedant-se fora. Set anys després de l’esclat del cas Maristes, la societat civil i les institucions catalanes per fi tenen el grau de prou maduresa per fer un pas endavant i afrontar el problema de soca-rel, sense posar-hi pedaços.
La comissió que investiga la pederàstia al Parlament ha decidit impulsar una proposició de llei destinada a la imprescriptibilitat. Què li sembla?
És una mesura que arriba molt, molt tard. Les víctimes catalanes hem estat durant molts anys molt soles. Ha existit un veritable abandonament institucional. És el mínim que poden fer per intentar recompondre la confiança traïda. Quan surten a la llum greus vulneracions de drets humans, si les institucions i els partits es posen de perfil, es produeix una traumatització secundària de les víctimes. Urgia aprovar mesures ambicioses per blindar el dret de les víctimes a la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició.
Veu possibilitats que la llei sigui aprovada al Congrés?
És complicat, perquè el Congrés és profundament hostil a aquesta mesura. No té una mentalitat europea en matèria de protecció a la infància. Però existeix una finestra d’oportunitat: la governabilitat de l’Estat depèn dels grups parlamentaris catalans. Hi ha d’haver un front unitari a Madrid deixant de banda les misèries partidistes. I deixar clar que l’aprovació dels pròxims pressupostos passa per aprovar aquesta llei. No es pot aspirar a governar Espanya vetant les lleis de drets civils que arriben a Madrid amb una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya.
A part de la proposició de llei, per a què més podria servir la comissió d’investigació del Parlament? Què n’espera?
El Parlament té competències plenes en matèria de dret civil. Pot impulsar l’eliminació retroactiva dels terminis de prescripció de l’acció civil per danys extracontractuals, inspirant-se en la legislació escocesa. Això permetria als supervivents adults actuals poder exigir als tribunals una indemnització sense dependre de la caritat de les institucions. I per a aquesta reforma el Parlament no necessita demanar permís a Madrid. Només fa falta voluntat política.
L’Església ha encarregat una investigació sobre els abusos sexuals comesos en el seu si a un despatx d’advocats. Hi posarà llum?
No es poden demanar miracles. Una auditoria interna de l’Església mai abordarà l’arrel del problema, l’encobriment generalitzat i sistemàtic dels delictes comesos per religiosos per part dels bisbes, seguint les ordres del Vaticà. Però poden fer recomanacions útils, com l’obligació de reparar econòmicament i simbòlicament les víctimes o la necessitat que la Conferència Episcopal segueixi l’exemple d’altres Conferències Episcopals demanant públicament la imprescriptibilitat.
