Cavalls recuperats
Des de fa setze anys, la Fundació Miranda, una entitat sense ànim de lucre, lluita per oferir una vida digna a cavalls procedents d’abandonaments, de maltractaments o de persones que no els poden mantenir per falta de recursos econòmics, d’espai o bé per complicacions de salut.
La principal missió de la fundació és mantenir aquest èquids, i ho fa portant-los a un entorn natural, el que podria ser el seu hàbitat. És a dir, els animals que tracten viuen a la natura, en grans espais naturals. La fundació acompanya aquests animals a tornar a ser éssers lliures, segurs i, sobretot, a recuperar la seva salut física, emocional i mental. La proposta de rescat que ha plantejat la fundació al llarg d’aquests anys es basa en l’etologia dels cavalls, i no pas en la seva humanització. Segons explica Rosa Galindo, presidenta de la fundació, la ciència sap que el cavall és un animal gregari i claustrofòbic. Necessita espai per moure’s, per pasturar fins a setze hores diàries i per poder córrer fins a 40 quilòmetres al dia. «Un cavall privat d’espai i grup és un cavall que pateix estrès i pot arribar a patir traumes perquè no s’atenen les seves necessitats bàsiques». Galindo ha emfatitzat que la llei actual permet tenir cavalls en quadres 3x3, quan el cavall és un ésser social i familiar que fa vincles d’amistat molt profunds. «Per a aquests mamífers, el ramat és supervivència, perquè són uns éssers molts socials. Per tant, considerem maltractament qualsevol maneig que no atengui aquestes necessitats bàsiques», explica Galindo.
Actualment, la fundació té 81 cavalls rescatats, comptant també una mula, sis ruquets i uns set ponis. Tots ells estan disseminats en diversos espais, però la fundació busca poder-los ajuntar tots en un únic lloc. Una de les seus és al Cadí, concretament als municipis d’Arsèguel i Ansovell (Alt Urgell), on hi ha setze cavalls. En aquest espai, la fundació desenvolupa un projecte de recuperació de pastures i de memòria del món rural mitjançant els cavalls com a agents de biodiversitat. Pasturar pel bosc fa que sota els arbres es mantingui net i això ajuda a allunyar la possibilitat dels incendis forestals. També hi ha cinc cavalls de Przewalski, conegut com a cavall primitiu o salvatge, a la reserva de Boumort, situada entre les valls de la Noguera Pallaresa i del Segre.
A la seu del Garraf, els vint-i-set cavalls que hi ha pasturen al parc del Garraf i a la propietat de Can Ràfols, un espai amb més de 1.000 hectàrees al municipi d’Olivella. I, finalment, a la seu del Pla de l’Orri a Castell de l’Areny, fins fa poc hi havia trenta-tres cavalls en una finca de 103 hectàrees enmig de boscos i amb una pastura privilegiada amb vistes als Pirineus i a Montserrat. En trobar-se a 1.700 metres d’altitud, de les condicions climatològiques que s’hi donen durant l‘hivern i la sequera, la fundació s’ha vist obligada a dur els animals a un altre terreny. Fa dues setmanes, es va fer la transhumància dels cavalls cap al Mas Escardívol, una finca a Viver i Serrateix cedida a la fundació, que a hores d’ara encara s’està habilitant perquè els cavalls puguin viure-hi en llibertat. En tres dies, els trenta-tres cavalls van haver de recórrer cent quilòmetres per arribar al nou espai.
Val a dir que el Pla de l’Orri, però, és l’espai d’origen de la Fundació Miranda, però només és de pastura d’estiu. Durant l’hivern els voluntaris tenen dificultats per poder-hi arribar a causa de les fredes condicions climatòlogiques, i en cas d’haver d’abastir els animals per falta d’aigua o d’aliment és molt més complicat accedir-hi. A cada una de les seus, els animals sempre reben el suport i una mirada atenta dels voluntaris que formen part de la fundació i una atenció veterinària sempre que sigui necessària.
L’origen de la Fundació Miranda
Rosa Galindo, presidenta de la fundació i co-fundadora del centre superior d’art dramàtic Eòlia de Barcelona, fa setze anys enrere, tot i que vivia als afores de Barcelona, va tenir l’oportunitat d’anar a viure a la natura lluny de Barcelona. A la finca on residia, van començar a arribar-hi cavalls provinents de maltractaments i abandonaments. Va ser aleshores quan va considerar oportú crear una fundació per rescatar aquests cavalls. En aquell moment va sentir que aquell era el camí correcte a seguir juntament amb la parella que tenia en aquell moment. Uns anys més tard, la parella es va separar i Galindo es va trobar portant les regnes del projecte tota sola.
Galindo ha explicat que aquest desig li ve des que era petita, ja que deia que de gran volia ser actriu i grangera. «M’he dedicat a ser actriu, i no soc ben bé grangera, però el meu amor per la vida dels animals i per la natura sempre han estat presents. A casa meva, des que era petita, se’ns ha educat amb l’empatia que el patiment de l’altre també és cosa teva». Galindo ha emfatitzat que sempre que es pugui s’ha d’intervenir i ajudar l’altre amb els recursos que es pugui o es tingui a l’abast.
Actualment, a la fundació hi tenen cavalls de diferents colors perquè, segons la presidenta, la raça com a tal és un invent humà. També ha comentat que la natura ha dissenyat aquest mamífer amb uns cascos perfectes que no necessiten ferradures. De la dedicació i el coneixement après al llarg d’aquests anys amb la fundació, han anat naixent projectes i col·laboracions sempre relacionades amb els cavalls: projectes educatius i científics, de tasca social i experiències sanadores. A més a més, la fundació també té la funció d’explicar que els cavalls, com a grans herbívors que són, transformen el paisatge i prevenen els incendis. La fundació considera que els seus cavalls han esdevingut un equip de professionals de la salut i una font d’inspiració que ens fa estar més presents i ens convida a emprendre un camí de consciència i autoconeixement. Galindo explica que, en general, compartir la vida amb els cavalls ens fa millors persones. «Els cavalls són uns trenca creences. Et fan connectar amb tu mateix, amb la part més interior. Podríem dir que és com un sisè sentit», ha apuntat Galindo. Quan s’apadrina un cavall, es pot experimentar aquesta sensació, ja que s’estableix un fort vincle amb el cavall i la seva manada. A la pàgina web de la fundació, es poden veure els cavalls que es poden apadrinar actualment.
Més enllà de la fundació, dels projectes, tallers i activitats que duen a terme, també ha estat font d’inspiració per a un programa Sense Ficció. El documental es va estrenar al Festival Suncine en el seu trentè aniversari i ara es pot recuperar a la plataforma 3cat. En el documental es pot veure l’aventura de travessar Catalunya des de l’alt Berguedà fins al Garraf amb divuit cavalls pel Camí Ramader de Marina. Aquest camí és un camí mil·lenari que comença a la Cerdanya i va fins al Penedès.
Un esperit humanitari posat al servei d’uns animals que són fantàstics. Santi Bosch, manresà, és un col·laborador habitual de la Fundació Miranda, que compta amb un nombrós grup de persones disposades a garantir el benestar dels animals
Santi Bosch Cortés
VOLUNTARI DE LA FUNDACIÓ MIRANDA
«Els cavalls són meravellosos, amb una sensibilitat única»
Santi Bosch, manresà i voluntari de la Fundació Miranda des de fa tres anys, està treballant intensament a la nova finca del Mas Escardívol, a Viver i Serrateix, perquè els cavalls puguin pasturar-hi durant l’hivern. Ara per ara, hi ha feina a delimitar el tancat de 200 hectàrees amb filat elèctric abans no s’hi puguin deixar lliures els cavalls.
Quina és la seva funció com a voluntari a la fundació?
Hi ha diferents funcions. Per exemple:revisar, vigilar els cavalls i controlar el seu benestar, revisar tancats, que hi hagi corrent, reparar-los si n’hi ha algun de malmès o trencat, revisar punts d’aigua, que l’aigua estigui neta, netejar abeuradors, etc. Les tasques per a qualsevol voluntari són fàcils de fer, no tenen dificultat, el que poden requerir més o menys temps.
Quins són els factors que poden fer variar el temps de dedicació?
Per exemple, a vegades et trobes cavalls amb ferides, d’altres que s’han aprimat i els has de fer un seguiment més exhaustiu. El temps de dedicació no és matemàtic, sinó aproximat.
Cada quan va al Mas Escardívol?
Ara mateix, entre cinc i sis dies la setmana. L’habitual serà anar-hi entre tres o quatre dies, depenent de les necessitats que hi hagi. Com a mínim hi estic quatre hores, però és un cas excepcional perquè ens estem canviant de finca i hi ha moltes tasques per fer. En altres espais de la fundació, com al Cadí o al Garraf, els voluntaris hi van un cop per setmana i la implicació mínima que es demana és de quatre hores. Dels set dies que té la setmana, cada dia es combina perquè hi vagi un voluntari diferent.
És fàcil de dur a terme les tasques en un espai de 200 hectàrees com el de Viver i Serrateix?
A veure, és fàcil i alhora difícil, depenent de com estigui el territori. A vegades és complicat arribar a certs espais.
Rep algun tipus de remuneració per les taques que hi du a terme?
No. Soc totalment voluntari.
Llavors, què li aporta estar amb els cavalls? Què sent quan està amb ells?
Són uns animals increïbles amb una sensibilitat única i extraordinària. A més, tenen una saviesa immensa. Considero que poder veure i gaudir de la seva llibertat és un privilegi.
Ha tingut mai un cavall particular?
No, no n’he tingut i per descomptat no en tindré mai. El significat de «propietat», els cavalls el desconeixen, encara que la toleren i la suporten a la seva manera. El fet de voler comprendre’ls i senzillament sentir-los em porta a estar amb aquests animals.
Ha muntat mai a cavall?
No.
Després de conviure tantes hores amb aquests animals, segur que té una definició per descriure’ls.
Podria dir que són uns éssers meravellosos. No els sabria definir de cap altra manera perquè em quedaria curt.
Li aporten alguna cosa, però?
Sí, principalment poder sentir juntament amb ells d’aquesta llibertat de la qual gaudeixen, acompanyar-los en el seu dia a dia i, sobretot, aprendre amb ells.
Per què creu en els valors de la Fundació Miranda?
Més que creure-hi, els sento intensament. Al costat d’aquests animals, cada dia hi ha vivències inexplicables, i poder gaudir de la seva bellesa i comunicació és un fet únic.
Entenc que també participa en els tallers de la fundació i en les transhumàncies dels cavalls?
Sí, sempre que puc.
Ha passat mai algun fet destacat a les transhumàncies en què ha participat?
Encara no he pogut gaudir d’una transhumància sencera de principi a fi, sinó que n’he fet de parcial, és a dir, un tros. Les transhumàncies es viuen i se senten. És una experiència única acompanyar, caminar amb cavalls i, sobretot, agrair-los que et deixin gaudir del seu camí. Participant en una transhumància es perceben clarament els valors que propicia i transmet la Fundació Miranda.
El voluntariat, clau per a la fundació
El voluntariat és fonamental per a la fundació. «La fundació la formen un total de 260 persones, tot i que es va iniciar amb menys gent. Ara som una gran família, tothom és molt important i cadascú hi té un paper molt rellevant», ha explicat la presidenta. Galindo ha comentat que, a part dels voluntaris, hi ha dos patronats. Un d’ells format per tres persones, que són la presidenta, la vicepresidenta i la secretària; i l’altre patronat honorífic és format per set persones.
D’altra banda, la presidenta també ha destacat la importància dels voluntaris que els ajuden amb la comunicació, xarxes socials i organització de la resta de voluntariat. Per ser voluntari cal ser major de divuit anys i tenir vehicle propi. Ara per ara, hi ha persones de totes les edats a la fundació. Una de les tasques fonamentals dels voluntaris és revisar o ajudar a fer una correcta transició dels cavalls acabats d’arribar cap al medi natural. «És essencial que el cavall sigui ell mateix i no la prolongació d’una persona. Com més humanitzat està un cavall, més maldestre es torna i menys connectat està amb el seu instint i les seves capacitats, que són increïbles», ha detallat la presidenta.
La fundació, amb el suport dels voluntaris, du a terme activitats solidàries i també activitats de formació i cooperació. Aquestes activitats que organitzen de forma regular fomenten el contacte de les persones amb el medi natural i els cavalls. Aquests mamífers en llibertat fan un retorn molt positiu als humans. L’objectiu és crear espais on cavalls i persones poden reconciliar-se i retrobar-se.
Per exemple, les visites per a les escoles consisteixen en una explicació de la vida i comportament d’aquests animals, trobar-los al bosc i fer un seguit de jocs d’atenció, de conscienciació i de respecte de l’espai. A l’estiu també duen a terme casals i campaments per a infants i joves de 6 a 14 anys i de 12 a 17 anys per estar en contacte amb aquests animals. D’altra banda, també han desenvolupat una escola de mares i pares, altrament dita «escola de vida», per conèixer i apropar la metodologia sistèmica. Les activitats es duen a terme entre cavalls i la finalitat és entendre com aquesta relació pot ajudar i millorar les relacions familiars.
La cerca d’una nova finca, la transhumància i la sequera
Des de fa dos hiverns que la fundació es trobava immersa en la cerca d’una finca per poder-hi portar els trenta-tres cavalls del Pla de l’Orri, a l’alt Berguedà. Aquesta és una pastura alpina d’estiu que a l’hivern és insostenible perquè el fred impedeix que l’herba creixi i s’han de pujar camions plens d’herba per suplementar els cavalls. Aquesta acció, però, segons ha explicat la presidenta, queda al marge de la visió d’autosuficiència i d’apoderament de la fundació; per això, es fa una transhumància per baixar els èquids a pastures més càlides. A causa de la sequera que estem patint, però, moltes finques i espais no disposaven de l’aigua suficient per als cavalls. Tot i que els cavalls estan preparats per viure en condicions climatològiques fredes, el problema és per als voluntaris, ja que, a l’hora d’abastir-los o de tractar-los, l’accessibilitat és molt difícil, sigui pel fred o per les nevades.
La presidenta ha explicat que, després de fer una crida de desesperació, va sorgir l’oportunitat d’anar a una nova finca a Viver i Serrateix de 200 hectàrees amb la possibilitat de tancar cinc peces de 200, és a dir, fins a 1.000 hectàrees. La presidenta creu que si s’amplia l’espai cedit pel Mas Escardívol de Viver i Serrateix, a l’hivern es podran tenir tots els cavalls ubicats allà. La president ha apuntat que sempre cal que a les finques hi hagi un paisatge mosaic, obert i elevat des d’on els cavalls puguin divisar l’horitzó i se sentin còmodes, segurs i amb benestar. «S’adapten molt bé als boscos i estan totalment preparats per viure a la intempèrie. Intentem que en els espais que tenim hi hagi pastura i aigua suficient perquè puguin abastir-se», ha detallat la presidenta.
«A la nit, tampoc es tanquen a cap estable. Els cavalls són nocturns. No tenen el concepte de ‘dormir’ integrat com nosaltres. Ells van fent descansos durant el dia, i fins i tot reposen drets. A més, a la nit tenen una visió nocturna molt bona, millor que la dels humans». Galindo ha comentat que sempre hi ha membres del ramat vigilant quan uns altres reposen per si haguessin de fugir corrent davant d’un possible depredador o amenaça.
El Mas Escardívol a Viver i Serrateix
La presidenta considera que la família que els ha cedit la finca Mas Escardívol, amb una part de bosc, més alguns camps de cultiu gratuïtament, també hi podrà sortir beneficiada. D’una banda, la fundació mantindrà l’espai que estan obrint de gestió forestal i els cavalls hi aportaran vida, diversitat i prevenció del foc. Un cop passat l’hivern, a la primavera haurien de fer la transhumància altra vegada cap al Pla de l’Orri, però no és clar que hi puguin tornar.
«El tema de la propietat del Pla de l’Orri no és clar. Hi ha moviments i estem valorant altres opcions. La fundació, però, té un acord de concessió de l’espai que ens donaria dret a tornar-hi, però volem negociar altres opcions», ha detallat la presidenta. Galindo també ha apuntat que el problema d’aquest país és que concedir més espai és molt difícil perquè «la terra està molt monopolitzada».
Galindo pretén que la fundació segueixi vigent molts més anys. «Quan tu fas una fundació és perquè tens la vocació de permanència en el temps d’uns valors, una visió i missió». La presidenta ha explicat que amb el temps ja preveu que hauran d’anar fent relleu generacional perquè els cavalls viuen molts anys. «Caldrà que s’apropin joves i que agafin el coneixement dels que vam iniciar el projecte». La presidenta considera que és una tasca que sempre s’haurà de fer, i com a fundació tenen la vocació de deixar una estructura ferma perquè pugui sobreviure en el temps.
