Què tenen a veure les puntaires i el grup de bastoners de Moià amb la música experimental que crea Primo Gabbiano? A priori sembla que res, però el creador visual està convençut que l’art contemporani en què se circumscriu és «una expressió popular» i per aquest motiu es poden fusionar. Aquest dissabte a la tarda ho ha demostrat en el festival Ex Abrupto d’art contemporani que té lloc cada any a Moià. En un antic taller del poble que es va omplir, i davant la mirada i les orelles atentes dels que es volien deixar sorprendre, guitarres elèctriques i bastons van posar de manifest que no són incompatibles.

No és el primer cop que en el marc del festival, que enguany ha arribat a la sisena edició, barregen la tradició local amb les propostes, a vegades agosarades, dels artistes que hi participen. De fet, n’és un dels fils conductors. Aquest cop Primo Gabbiano (nom artístic d’Antonio Clavijo que va ser Premi Tendències de Regió7) va crear un paisatge sonor que va merèixer l’aplaudiment dels assistents. Els espectadors veien, quan hi arribaven, les puntaires amb els boixets tot fent puntes de coixí, i van comprovar, gràcies a tres micròfons instal·lats a la taula on duien a terme la seva tasca, que aquesta feina tan tradicional té un so, i que amplificat amb uns altaveus i amb els acords d’una guitarra elèctrica pel mig té com a resultat una obra sonora d’art contemporani. 

«No són propostes artístiques destinades a l’elit, sinó que són creades per al poble. Això és que he volgut posar de manifest», manifestava Gabbiano aquest diari en acabar la singular performance que va dirigir amb guitarres i taules de mescles. L’apartat videogràfic la va posar Visual Pla amb projeccions en blanc i negre que acompanyaven els sons que s’escoltava. 

«Aquest ha estat un espai idoni per fer aquesta barreja», destacava l’artista, satisfet de com havia sonat. L’actuació va acabar amb els bastoners repicant, tal com fan en els actes tradicionals, i dansant davant els espectadors mentre pels altaveus se sentien tot de sons electrònics que feien moure l’espatlla de més d’un assistent per seguir el ritme de la música experimental.

Al costat, al carrer de Sant Sebastià, en ple nucli històric i amb tot de cases antigues i datades, algunes d’elles, del segle XVIII, s’hi exposaven les obres fixes que els qui s’hi passejaven podien veure. Una nova barreja que no desentonava de modernitat i antiguitat.  Un públic atret per propostes singulars van omplir el nucli històric.