«El dia a dia a la residència és excel·lent quan les coses van bé. Ara, el virus afecta la rutina, però m'hi he adaptat». Així s'expressa el Manuel, que fa dos anys que viu a la residència Ibada de Castellgalí, on té clar que s'hi quedarà «el que em queda de vida». S'hi sent molt bé, s'hi troba a gust i està content de viure en una residència. Reconeix, això sí, que el coronavirus els ha pres llibertat. Des del mes de març fins ara n'han viscut de tots colors: confinament, visites restringides, grups bombolla, sortides cancel·lades... De fet, aquests últims dies li ha tocat estar aïllat pel contacte amb un positiu de covid. «Ara ja puc sortir de l'habitació, al carrer no, però sí moure'm per les instal·lacions». Els residents també s'ha hagut d'adaptar als canvis i a les mesures anticovid. No hi ha cap més remei.

El Manuel va entrar a formar part de la família de la residència de Castellgalí arran d'una caiguda que va patir a casa seva, va tenir clar que «no podia viure sol». Té 87 anys i recomana l'experiència: «A la residència et relaciones amb altres persones grans, fas moltes activitats i et tracten molt bé». A més, ell ho combinava, quan no estàvem immersos en la pandèmia, amb estades a la casa que té a Castellgalí i on el seu fill sol passar caps de setmana i vacances d'estiu. «Estava encantat de fer-ho», explica, però ara els han privat de fer moltes coses. I ho han entès molt bé: «No em queixo, estic bé. Tinc amics, un bon company d'habitació, les persones que ens cuiden i ens fan les activitats ens atenen molt bé i el menjar és prou bo», assegura. I afegeix: «No podria explicar pas res dolent de la residència Ibada, al contrari».