Els investigadors que treballen al jaciment de l'Abric Romaní (Igualada) han confirmat la presència de la ratapinyada europea més grossa, la Nyctalus lasiopterus, al nord-est d'Espanya durant el plistocè superior (fa entre 120.000 i 10.000 anys). Els fòssils que s'han trobat del nòctul major, anomenat comunament així, demostren que aquesta ratapinyada tenia més presència geogràfica fa més de 10.000 anys que avui dia, però que va minvar a causa del descens de la cobertura vegetal. Encara que és la segona investigació que demostra la presència de la ratapinyada a la Península Ibèrica, l'estudi proporciona la primera descripció en el registre fòssil de la dentició del Nyctalus lasiopterus a partir d'un fragment de la mandíbula esquerra. "La troballa és important perquè aquesta espècie no és comuna en el registre fòssil, de fet el descobriment de Nyctalus lasiopterus en el jaciment de l'Abric Romaní comprèn una de les poques cites fòssils que existeixen en el plistocè europeu de l'espècie", explica Juan Manuel López-García, autor principal del treball i investigador de la Universitat Rovira i Virgili. "Actualment, el Nyctalus lasiopterus és una espècie poc coneguda i amb una distribució geogràfica peninsular dubtosa, que no comprèn Catalunya", afegeix López-García. La presència dels seus fòssils a Capellades reforça l'evidència, segons els paleontòlegs, que aquesta espècie tenia una distribució geogràfica més àmplia durant el plistocè que avui. Fins ara, aquesta gran ratapinyada havia estat localitzada en regions muntanyenques com l'oest dels Pirineus, la Serralada Cantàbrica i la serralada central, i en paisatges oberts del Mediterrani on dominen els roures, alzines i pins. No obstant això, l'estudi de Capellades confirma un canvi en la distribució de l'espècie, a causa de la "reducció de la cobertura vegetal", segons López-García.