31 de desembre de 2014
31.12.2014
Regió7
L'any de les dues grans mobilitzacions

Penèlope al teler de la unitat

La ciclotímica Catalunya sobiranista ha arribat a cims excelsos de voluntat unitària i a fondalades insondables d´egoisme partidista

31.12.2014 | 11:07
Penèlope al teler de la unitat

Penèlope, esposa del desaparegut Ulisses, teixia de dia i desteixia de nit, perquè quan acabés la peça hauria de triar espòs entre els seus pretendents, i no volia. La ciclotímica Catalunya sobiranista s´ha vestit aquest any de Penèlope que teixeix i desteixeix la tela de la unitat. Un any que va de desembre a desembre, de quan es va començar a forjar l´acord sobre la consulta, fins quan Oriol Junqueras va fer una botifarra a l´OPA d´Artur Mas. Tots dos a través d´una extensa conferència. Cal agrair-los aquest esforç de generar continguts complexos en l´era simplista dels tuits.

La ciclotímica Catalunya sobiranista ha arribat a cims excelsos de voluntat unitària i a fondalades insondables d´egoisme partidista. La història del catalanisme concentrada en dotze mesos. S´hauria de modificar la lletra de l´himne. Hauria de dir: «quan convé segar cadenes ens tirem els plats pel cap». Mentrestant, la Catalunya espanyola no alterna actituds sinó que les exhibeix totes alhora: la burla, el retret, l´amenaça legal i l´anunci de l´apocalipsi. I la tercera via continua buscant algú amb qui entendre´ns a l´altre costat. Serà difícil, perquè els de l´altre costat afirmen que no hi ha cap altre costat, perquè tots som un.

Any de dues grans mobilitzacions populars separades per seixanta dies, i entremig el referèndum escocés que al final va dir que no a separar-se del Regne Unit. Dues mobilitzacions molt ambicioses. La primera, el 9-S, entapissar amb una gran senyera humana la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes era un repte enorme, i es va aconse- guir. El món sencer va veure les imatges espectaculars, i si algú encara no ho sabia, va saber que a Catalonia en passava una de grossa. La darrera frase de la jornada va ressonar durant unes quantes setmanes: «president, posi les urnes». I el president les va posar. Va ser la segona mobilització: l´11-N.
El 12 de desembre del 2013, quan es va anunciar la data i la pregunta-laberint de la consulta, Josep Cuní va reunir tots els seus tertulians en una sessió extraordinària i va preguntar-los: «creuen que la consulta se celebrarà?». La resposta de la immensa majoria va ser que no. Nou mesos després, els mateixos tertulians analitzaven els resultats. La consulta va ser la segona gran mobilització, una manifestació multitudinària executada en horari flexible, com manen els cànons moderns. Si a la primera van ser centenars de milers, a la segona van ser més de dos milions.

A Artur Mas l´havien reptat a posar les urnes, i no podia deixar de fer-ho. Des del desembre anterior havien passat coses que no li deixaven cap altra sortida. Especialment, Junqueras l´havia avançat a les enquestes i li havia fet el sorpasso a les eleccions del Parlament Europeu. Posats a ser independentistes, els votants preferien el pota negra al nouvingut amb dubtosos llaços familiars i ròssecs incòmodes en el seu historial. Ja només faltava que Jordi Pujol dinamités inexplicablement el partit que ell mateix havia fundat quaranta anys enrere. Si un dia es va dir que a CDC manaven el Jordi, el Pujol i el Soley, ara es pot dir que els tres mateixos li han clavat l´estocada. Mas havia de posar les urnes, encara que Madrid suspengués la llei de consultes i el decret de convocatòria.

Mas és un gran tàctic, un jugador imprevisible, i se´n va saber sortir. Amb astúcia, segons que va dir ell mateix. Va posar les urnes amb una jugada d´engany que va deixar el govern central amb cara d´idiota, i als companys de viatge més perduts que un pop al desert. Va ser ell qui va complir l´encàrrec quan Esquerra, Iniciativa i les CUP trobaven pèls a la sopa. I en va sortir momentàniament coronat. Però els governants, quan els enredes i els fas quedar per ximples, s´ho agafen molt malament. Sobretot al país de la «hidalguía». La resposta de Madrid no va ser només les querelles del fiscal, sinó la promesa que amb aquest senyor no hi ha res a negociar. El Govern ja pot anar traçant fulls de ruta, que a l´altre costat la resposta serà aquella de la cançó: no, no, no.

El 9-N va ser una gran manifestació difusa en el temps i en l´espai, però perfectament recomptable, a diferència de les tradicionals. Van participar-hi 2,3 milions de persones de les quals 1,9 milions portaven una pancarta independentista. Com a manifestació va ser brutal, com a referèndum hauria estat del tot insuficient, perquè la major part de la Catalunya espanyola es va quedar a casa, i el nombre de votants, en relació amb el cens, no complia cap estàndard internacional per als processos d´autodeterminació. Amb això cap govern no pot anar ni a Madrid ni a Brussel·les a reclamar negociacions de separació. Cal fer alguna cosa més. I llavors ve quan la unitat es desteixeix des de les crides mateixes a la unitat. Com en aquell acudit gràfic en què quatre persones, cadascuna amb una pancarta que reclama «tots junts», avancen en quatre direccions diferents.

Des que es va convocar fins que es va celebrar la consulta, va ser com una mena de consigna sobiranista negar-se a parlar del pla B, és a dir, què passaria si no es podia dur a terme perquè els aparells de l´estat ho impedien. La resposta era sempre la mateixa: «només hi ha un pla, que és votar, votar i votar». Resposta que implicava tractar de ximples els ciutadans. Però el pla B estava traçat des del principi, i Mas l´havia anunciat el setembre del 2013. Si la consulta no és possible, es convocaran eleccions per fer la mateixa funció. «Plebiscitàries», va dir algú, i l´adjectiu va tenir acceptació. Hi va haver consulta, però no com es volia, de manera que es va activar el pla B.

La resta és recent. Mas s´apareix als seus fidels per proposar una llista conjunta poc polititzada, i ERC fa el mateix amb els propis per dir que vas bé, cirerer. Esquerra també havia quedat dolguda per les astúcies de la consulta bis. Com Iniciativa i les CUP. Aquestes ferides costen de tancar. El teixit de la unitat torna a ser un manyoc de fil als peus del teler. Com passava molt pocs dies abans del 12 de desembre del 2013, el dia en què es van anunciar la data i la pregunta. Llavors molts desconfiaven que s´arribés a celebrar. El que pocs pensaven és que, després de celebrar-la, el sobiranisme es trobaria immers en el dubte de si tot plegat havia servit per avançar. Perquè les enquestes diuen que, en conjunt, sumen el mateix que fa dos anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit