En el centenari del seu naixement, la Biblioteca Nacional de França (BnF) a París convida a regirar en el bagul dels records d'Édith Piaf, la gran diva de la "chanson française" adobada entre misèria, bohèmia i aplaudiments.

La mostra "Piaf" s'abasteix de documents originals que modelen una vida poblada de llegendes que la mateixa artista va cosir a la seva biografia per engrandir el mite de la noia amb veu poderosa i cos diminut (1,47 metres) que escopia a cada nota la tragèdia de la seva existència.

"Era conscient que la seva vida personal formava part de l'espectacle i que el públic necessitava contes de fades", ha explicat a Efe Joël Huthwohl, comissari d'una exposició que pot explorar fins al pròxim 23 d'agost i que reuneix 400 articles i curiositats que repassen una vida sòrdida i jovial.

La mostra s'ha construït a partir dels arxius donats per Danielle Bonel, inseparable secretària de Piaf. Als efectes de la seva confident se sumen partitures, manuscrits, fotos i gravacions inèdites que culminen amb l'Oscar i el Cèsar que Marion Cotillard va guanyar el 2008 per donar vida a La Môme (La vida en rosa), d'Olivier Dahan.

Els budells de les torres de vidre de la BnF serveixen d'escaleta per baixar al París de fa un segle, al compàs dels pianos i acordions del costat aspre de la bohèmia.

Édith Giovanna Gassion va néixer a París el 19 de desembre del 1915, filla d'un acròbata i d'una jornalera de la cançó que va donar a llum al carrer, davant del número 72 de la costeruda Rue de Belleville, on una placa commemorativa marca l'inici de la llegenda. Almenys, aquesta és la quimera que ella relatava, i ocultava que, en realitat, va arribar al món a l'hospital Thenon de París, com a prova hi ha la seva acta de naixement.

Abandonada a la seva sort, la petita Gassion va sobreviure a una infància de misèria i malaltia entre prostíbuls i circs ambulants, fins que als 14 anys va deixar el seu pare per guanyar-se la vida cantant en els foscos cabarets de Pigalle. En aquells dies adolescents va tenir la seva única filla, Marcelle, que va morir als dos anys i mig d'una meningitis.

Als 20 anys, l'empresari Louis Leplée la va descobrir al carrer i li va donar el sobrenom de La Môme Piaf (equivalent a "pardalet"). Amb ell va gravar el seu primer disc, Les Mômes de la cloche, i va tenir un cert èxit, fins que el seu mentor va ser assassinat i va tornar a quedar-se sola.

Deambulava per la vora del precipici quan va conèixer el compositor Raymond Asso, el seu nou mentor i amant, i la pianista Marguerite Monnot, que la va acompanyar durant tota la seva carrera i li va donar partitures com Mon légionnaireMilord. La delicada i profunda Édith Piaf es va convertir immediatament en un astre.

Sense gaire mèrits, apunta el comissari, després de la Segona Guerra Mundial va aconseguir convertir-se en un símbol de l'alliberament per a una França que necessitava tornar a creure en si mateixa. En aquells dies va gravar La Vie en Rose, la gran cançó de la seva vida.

Dos anys després es va llançar a conquerir Nova York i es va enamorar del boxejador Marcel Cerdan, que va morir un any després en un accident d'avió, el que va llançar Piaf als braços de la morfina. A ell, probablement el seu gran amor, li va escriure Hymne à l'amour.

Convertida ja en una vedet a banda i banda de l'Atlàntic, l'exposició recorda com en els cinquanta es va casar amb el cantant Jacques Pills, va intimar amb Charles Aznavour i va estimar Georges Moustaki, mentre intentava desenganxar-se dels opiacis fins que, plena de llums i ombres, la seva vida va començar a apagar-se el 1960, quan va abandonar l'escena per prescripció mèdica.

Però Piaf, que proclamava que preferia morir a deixar de cantar, va tornar el 1961 per reflotar el llegendari Teatre Olympia de París amb un concert proverbial en què va estrenar Je ne regrette rien (No em penedeixo de res) amb amics com Alain Delon, Paul Newman, George Brassens, Duke Ellington o Jean-Paul Belmondo asseguts a les butaques.

"Em va arrencar el cor", va dir Louis Armstrong d'aquella inoblidable interpretació en la qual Édith Piaf, amb pell pàl·lida i un vestit negre d'escot en V i mànigues cenyides (que corona la mostra) va furgar en el seu passat d'alcohol, idil·lis i morfina.

Poc després es va casar amb el cantant Théo Sarapo, vint anys més jove, i el 10 octubre del 1963 va morir en una casa de camp a la localitat mediterrània de Grasse. Tenia 47 anys.

El seu cos va ser traslladat clandestinament a París, on l'endemà es va anunciar que havia mort allà, seguint els desitjos de Piaf. Flanquejat per mig milió d'admiradors, segons les cròniques de l'època, el seu fèretre va travessar la capital francesa fins a arribar al cementiri de Père Lachaise, on descansen les seves restes.